Nou Cicle

Antoni Gutiérrez-Rubí: Nous actors polítics per a una nova política

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

politica«Qualsevol poder tendeix a anar fins al límit del seu poder. Ha arribat l’hora de la vigilància! »Tucídides

1. Punt de partida. En bona part de l’opinió pública espanyola, però també d’innombrables països, s’ha consolidat la convicció que els dirigents polítics actuals i els partits polítics als quals pertanyen no tenen la densitat moral i ètica imprescindibles per a l’exercici d’una política que sigui capaç de sobreposar-se a la resignació, al determinisme econòmic que imposen els mercats i l’esquinçament social generat per les conseqüències dramàtiques de la crisi. Hi ha, potser, la percepció d’un fracàs generacional. Governa i decideix la vella generació, però és la nova la que pateix les conseqüències. I la que, també, pot respondre -i respon- amb velles i noves accions, al carrer i a la Xarxa, més connectats que mai.

L’organització tradicional dels partits polítics està seriosament amenaçada, no només per la imparable necessitat de canvi i de regeneració política que una ciutadania més crítica i autònoma reclama sinó per la irrupció d’una cultura política radicalment diferent que s’alimenta d’una praxi comunitària, col·laborativa i participativa que les tecnologies socials sustenten.

El model polític tradicional fonamenta l’autoritat en la jerarquia organitzativa, des del primer secretari a l’últim militant o simpatitzant. I aquesta autoritat no es basa, fonamentalment, en el mèrit de les seves idees o en el seu lideratge per cohesionar i mobilitzar recursos i equips. La seva autoritat és poder, no necessàriament coneixement o capacitat. Una de les xacres d’aquest model és la incapacitat per seleccionar als millors… o per atreure’ls.

2. L’activisme digital i la política a la xarxa: una alternativa real. La política en línia afavoreix l’activisme gradual, a la carta, espontani, organitzat, solitari o en xarxa. Aquesta mobilització d’energia per a l’acció, per al canvi, combina malament amb un model de partit pensat fonamentalment com maquinària electoral i que ha anat abandonant poc a poc les referències cíviques de l’activisme crític. Participar, al mateix temps, en un campanya de mobilització o sensibilització contra la dictadura de Birmània, col·laborar amb Barack Obama des d’un altre país, o compartir vídeos de les concentracions per un habitatge digne amb altres persones a més de 500 quilòmetres de distància proporciona l’estímul necessari per sentir-se part de xarxes plurals i diverses amb què sumar la teva capital personal.

Les eines d’ús massiu i vinculades a diferents dispositius mòbils permeten dibuixar una participació oberta i dinàmica: la política mòbil. Qualsevol ciutadà, a través d’un simple clic és capaç de compartir un missatge amb la seva xarxa i crear un efecte de mobilització en cadena. Alguns estudis, com DatAnalysis 15m, ja signifiquen el valor de la xarxa per a la mobilització social i política.

La societat decebuda, crítica i molt informada, té a les seves mans eines per monitoritzar i fiscalitzar les activitats polítiques: la política vigilada. Absents la rendició de comptes exhaustiva i la transparència que un bon sistema democràtic requereix, els ciutadans han passat a l’acció. La tecnologia s’ha convertit en un instrument per a la mobilització social que, d’una manera extraordinàriament atractiva i potencialment molt democràtica, permet exercir un control cívic del poder polític.

3. Internet: un ecosistema fèrtil per a la política. Internet s’ha convertit en un ecosistema dinàmic i fèrtil per a la participació ciutadana. No únicament perquè aporta noves possibilitats a les metodologies tradicionals, sinó perquè genera dinàmiques pròpies a través dels seus participants. L’adopció i adaptació al medi, fruit de la seva naturalesa, és més rellevant per part de l’acció política que se situa al marge de l’oficialitat que per part d’aquesta. Si bé la transformació dels partits polítics -organitzacions tradicionals en la majoria dels casos- és lenta i, sovint, tosca, els moviments socials i els «nous partits» incorporen la lògica de la intel·ligència de les multituds en la seva acció. Recentment hem constatat, en el cas de la iniciativa legislativa popular impulsada per la PAH, la influència que els moviments socials poden tenir en l’acció política “oficial”. Davant d’un escenari desolador, l’agenda política ha i, de fet, s’articula ia noves respostes a una societat més interconnectada i autònoma.

Les dificultats socials i polítiques a les que ens hem d’afrontar, en el local i global, exigeixen que el talent i la creativitat latents a la Xarxa penetrin i revitalitzin les estructures dels partits democràtics per actualitzar la seva concepció bàsica: la de servei públic. La Xarxa batega mentre les estructures partidàries llangueixen.

Hi ha fórmules més obertes i puntuals per a la col·laboració; nous codis relacionals i de socialització d’interessos; reconeixement als lideratges que creen valor, sensibilitat pels temes més quotidians i personals; visió global de la realitat local i creativitat permanent com a motor de la innovació. Hi ha esperança de nous lideratges. Però a la Xarxa només es reconeix l’autoritat, no la jerarquia. Millor les causes que els dogmes.

4. Activisme i artivisme. De les places a les xarxes. I viceversa. L’actual crisi devastadora (de la política formal i de l’economia oficial) genera respostes contundents. La irrupció, la interrupció i la provocació que boicoteja i saboteja el que estableix són les armes d’una nova generació d’activistes polítics i socials. Tot això s’ha produït en un context de canvi d’escala, de canvi de potència. Podem parlar al món. La distància entre pensar, dir i fer ha estat només d’un clic a les xarxes. Pensar que no estic d’acord, dir-ho, fer-ho. Passem d’un missatge SMS, d’un missatge bidireccional privat, gairebé enclaustrat, a un missatge obert i global. Aquest és el canvi.

La nova i creativa plasticitat de les recents protestes socials reclama més reflexió i atenció. Hem vist la renovada emergència de la poesia política, la irrupció dels cors per a la denúncia, l’ús intel·ligent de dades i visualitzacions, o el simple ús del xiulet o del crit com a noves armes democràtiques per a la resposta cívica i neopolítica. Nous registres visuals i presencials als quals cal afegir l’ebullició de l’activisme a la Xarxa. Si els carrers bullen, les xarxes cremen. A Turquia, una nova forma de protesta, quedar-se immòbil, de peu, durant hores, ha trobat ràpidament exemples en altres parts del món. No és una cosa nova, en realitat, però la Xarxa, a través de la seva difusió exponencial, i de les imatges i iconografies compartides milions de vegades, fa que aquesta acció sigui avui repetida com a forma visual de protesta.

La pressió als governs i als polítics no es fa «només» en els Parlaments, per part de l’oposició, sinó a través d’accions de petits grups i individus en solitari, un a un, que aconsegueixen pressionar el Govern a través de l’ força de l’opinió pública. L’exemple de Change.org és significatiu, però també hi ha cada vegada més webs de peticions per fiscalitzar els governants. Vivim un canvi molt profund en les relacions entre representants i representats. La política vigilada ha arribat per quedar-se.

5. Els partits polítics estan perdent el privilegi de l’acció política. Els partits han perdut el privilegi de l’acció política, en un context en què estan naixent «els moviments ciutadans de pressió», una categoria social nova, igual que es van crear en el seu moment els partits polítics o els sindicats. El nou format organitzatiu ha de ser capaç d’obrir-se a empelts socials, a aliances crítiques, a noves hibridacions ideològiques i de cultura política per actualitzar un pensament que no es renova sense simbiosi. Les consignes, la publicitat, la propaganda… tenen poc predicament en un entorn exigent amb les idees. Els nous activistes són, fonamentalment, constructors de relats i d’interpretacions.

Ara, molts líders polítics de diferents nivells de representació i de posició es pregunten: Què representen? Què volen? Qui són? Amb qui s’ha de parlar? Preguntes equivocades. No és rellevant qui són. Són molta gent i molt diversa. Volen moltes coses i poques, però l’important és saber escoltar, parlar, dialogar, ser transparents. Representen a molta més gent de la que ha sortit al carrer ia molta més gent de la que els nostres governants poden imaginar o percebre.

A aquestes preguntes equivocades (en la seva concepció), ara els segueixen afirmacions, igualment miops i maldestres: Què han aconseguit?, Es pregunten. La resposta més clara ens ve de Manuel Castells (1): «… què ha aconseguit aquest moviment, la major mobilització independent a Espanya en molts anys? La resposta més immediata és que la transformació real s’estava produint en les ments. Quan la gent pensa d’una altra manera, si els uneix la indignació i alberguen l’esperança de canvi, la societat canviarà en última instància d’acord amb els seus desitjos. Però, ¿sabem si s’està produint realment aquest canvi cultural? Una valoració aproximada pot derivar-se de les enquestes sobre l’actitud dels espanyols sobre el moviment… el 75% dels espanyols expressava la seva simpatia pel moviment i compartia les seves principals idees sobre la crítica del sistema polític, la responsabilitat dels bancs en la crisi i una altra sèrie de temes. Un 75% considerava el moviment com una font de regeneració de la democràcia. Tanmateix, un 53,2% dels enquestats no creia que el moviment ajudés a canviar la situació: la crisi continuava i res podia canviar la mateixa política de sempre. Efectivament, era una valoració justa de la situació.

Per tant, el moviment expressa clarament el sentiment i l’opinió de la majoria de la gent. No és una protesta marginal, i es nega a emmarcar-se en un gueto ideològic radical. Les seves idees es difonen i la majoria de la gent les accepta perquè connecten amb les frustracions del moviment. Però les formes de connectar aquests sentiments amb accions que portin a un canvi material en la vida i en les institucions socials estan per explorar. Perquè això és precisament la nova política. Aquesta recerca sincera que realitza la majoria del moviment és un treball en curs ».

(1) Manuel CASTELLS. Xarxes d’indignació i esperança. Els moviments socials en l’era d’Internet. Aliança Editorial. Madrid, 2012

Enllaços d’interès:
– 10 casos d’activisme social en què l’internet va tenir un paper clau (PCWorld. 25 gener 2012)

Bloc d’Antoni Gutiérrez-Rubí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: