Portada

Antoni Comín: Les 5 opcions del PSC

escogerFa pocs dies, un bon coneixedor del PSC asseverava: “És la crisi més greu des de la fundació”. Pocs discuteixen que el dilema estratègic davant del qual es troba aquest partit és un dels més decisius als quals s’ha enfrontat mai. Quin vol que sigui d’ara endavant el seu paper a Catalunya? Crec que el PSC, com a actor de la política catalana, té cinc opcions. Cadascuna amb conseqüències radicalment diferents per a la seva identitat i el seu futur:

1. Ser majoritari. Com que tant en l’eix dreta-esquerra com en l’eix nacional el PSC ocupa una posició relativament central, hi ha qui creu que, si ho fa bé, pot acabar obtenint una majoria electoral suficient com per governar en solitari. Però en política, el realisme és una condició tan necessària com l’ambició, per benintencionada que sigui.

2. La sociovergència. Si aquesta aliança en el passat va ser descartada, avui sembla encara menys justificada: un cop que CiU ha optat per l’Estat propi, no només generaria una important tensió al PSC en l’eix dreta-esquerra, sinó que li afegiria una difícil contradicció en l’eix nacional, com a partit federalista. Potser podrien veure-la bé aquells als quals el govern interessa per se. El preu: ser el segon deslluït d’una majoria que dificultaria l’alternança.

3. El front unionista, amb PP i C’s. Una opció que provocaria gran confusió en l’eix nacional, perquè l’aposta federal del PSC quedaria fàcilment assimilada a l’unionisme basat en l’immobilisme constitucional. I, a més, en l’eix dreta-esquerra qüestionaria radicalment la credibilitat del PSC com a força de progrés.

4. L’aliança d’esquerres. Aquesta elecció permet al PSC mantenir la coherència en l’eix dreta-esquerra. Però l’obliga a ser extraordinàriament flexible en l’eix nacional, vist que bona part dels catalans d’esquerres avui opten per la independència. La condició d’aquest pacte, doncs, és el compromís inequívoc amb el dret a decidir.

5. Seguir a l’oposició (eternament). No falta qui prefereix aquesta possibilitat, perquè evita tensions en els dos eixos. Però condemna el PSC a la irrellevància en la política catalana. Deu ser l’opció predilecta dels qui pensen que el Parlament no ha de ser l’escenari principal d’aquest partit. Perquè creuen que així serà més fàcil conservar el poder municipal decreixent. O que així serà més fàcil que el PSC guanyi les primàries del PSOE i, potser, arribi a la Moncloa. Tanmateix, per a un partit català, voler governar Espanya al preu de ser irrellevant a Catalunya és una aposta acceptable?
Defenso, sense cap dubte, la quarta alternativa. No perquè sigui la que millor s’adequa a la vocació original del partit i a la seva història –vegeus el seu paper a la transició, les aliances municipals durant tres dècades o els governs tripartits–, cosa que també és certa. Sinó perquè és l’única que permet al PSC ser alhora d’esquerres, rellevant i realista. I, sobretot, perquè és la que millor li permetrà fer de coixí entre les diferents Catalunyes i la que millor li permetrà servir els ciutadans que més estan patint la crisi.

La Vanguardia

Un comentari

  1. Jo ho diria en d’altres paraules: El PSC ha de convèncer els ciutadans de Catalunya que és sobirà en les seves decisions i el PSOE en les d’Espanya. I que no sempre coincidèixen! La resta ho faran els electors, que prou grans són! I si falla, alguna culpa -al menys pedagògica- tindran les direccions dels dos partits!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button