CatalunyaPortada

Antón Costas: Un pas enrere

enrereTinc el temor que a Catalunya estiguem abocats a viure anys, potser dècades, de frustració i malenconia. Una frustració i malenconia que ens limitaria greument a l’hora d’afrontar els grans reptes econòmics i socials que tenim al davant. I que ens pot portar, com a país, a perdre rellevància econòmica i capacitat de progrés.

La causa és, imitant el títol de la coneguda novel·la de Juan Marsé, que estem tancats amb una sola joguina. Els protagonistes de la novel·la eren uns joves de 1949 tancats amb la joguina del sexe. En el nostre cas, la joguina és el sexe dels àngels: el procés.

El debat polític a Catalunya s’assembla cada vegada a una discussió bizantina. Li passa el que als savis de la vella Constantinoble que, quan la ciutat estava sent assetjada, seguien abstrets discutint, literalment, sobre el sexe dels àngels. Un abstracció que va portar a la irrellevància d’una societat en altre temps brillant i influent. També en el nostre cas aquest abstracció és perillós. De moment ja ha tingut conseqüències funestes.

En primer lloc, ha destruït el sistema català de partits. Un sistema que havia funcionat raonablement bé com a instrument de cohesió social i progrés econòmic. El procés l’ha destrossat. La política catalana està sotmesa a una mena de llei de Gay-Lussac dels gasos, que provoca que el buit que deixen els partits l’ocupi l’activisme de grups que tenen un peu a la societat i l’altre a la política. El resultat previsible serà una forta fragmentació política.

En segon lloc, hi ha conseqüències en l’àmbit econòmic, tot i que no siguin visibles amb els indicadors convencionals. Del que parlo no és de les inversions estrangeres ni del PIB. Parlo de poder econòmic. El risc és que encara que la nostra economia mantingui la seva capacitat com a fàbrica, perdi centres de decisió de les grans i mitjanes empreses. No és un risc teòric.

En aquest sentit, el risc per a l’economia catalana és entrar en un lent i dolç declivi. Aquest tipus de processos triguen molt a ser percebuts a causa de que els rebostos estan encara plenes de la riquesa acumulada en èpoques anteriors. Però quan s’arriba a ser conscient del deteriorament la situació té ja difícil arranjament. El millor és anticipar-se.

En tercer lloc, l’abstracció afecta la convivència social. Tot i que no hi hagi fractura social, sí que es perceben efectes de baixa intensitat. En molts àmbits de la nostra vida social i familiar és ja freqüent un pacte implícit per no parlar del tema. Però això resta riquesa a la vida social i cultural.

La societat catalana és molt plural. Probablement, la més plural d’Espanya. Un indicador clar és el fet que al Parlament hi ha un nombre més gran de partits polítics que en qualsevol altre Parlament espanyol, incloses les Corts.

Per cert, aquest pluralisme és el que fa inviable la independència. Almenys de moment.L’obstacle no són els poders de l’Estat, ni la Constitució. El Tribunal Constitucional ha afirmat, per unanimitat, que totes les opcions polítiques són legítimes i tenen encaix en el nostre marc constitucional, fins i tot la independència. La qüestió està en que aquesta opció no és àmpliament majoritària en la societat catalana.

Què fer? Hi ha dues opcions. Una és seguir fugint cap endavant, amb els riscos esmentats.L’altra és fer un pas enrere.

La primera opció està impulsada més per sentiments i emocions que per la raó. El risc és voler, com diria la filòsofa política alemanya Hannah Arendt, fabricar la història al marge de les preferències de la majoria.

Des del punt de vista de l’interès general, probablement l’opció més aconsellable és fer un pas enrere per agafar impuls per formular propostes polítiques coherents, factibles i àmpliament compartides. Propostes que alhora que preservin la cohesió social, permetin afrontar els grans reptes de l’atur, la desigualtat, la pobresa i la manca d’oportunitats. I també els reptes que porta la nova revolució industrial dels robots i les plataformes digitals. No serà fàcil fer aquest pas enrere. Però alguns ja ho han iniciat.

Un pas enrere pot ser també una estratègia favorable per als interessos a llarg termini dels partidaris de la independència. Com de forma reiterada diuen les enquestes, ara per ara els números no avalen la independència. Un pas endavant és arriscat per als seus propis interessos. És millor dotar-se de paciència i tractar de guanyar suports abans de continuar el camí a Ítaca.

Sorprenentment, l’opció del pas enrere és la que requereix major clarividència política sobre els nostres interessos a llarg termini. I també la que necessita més coratge personal. Entre altres coses, per resistir les acusacions de traïció.

Temps estranys els que estem vivint, en els quals es necessita més coratge per a ser moderat que per ser radical.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button