Nou Cicle

Antón Costas: Governs suïcides, mercats miops

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

austeritatPaul de Grauwe, un dels economistes europeus de més prestigi, acaba de publicar un treball que està tenint una gran influència. Sosté que l’austeritat està conduïda per la por i el pànic dels governs als mercats. Aquest pànic provoca una austeritat excessiva en el sud, mentre que falla a l’hora d’impulsar una política compensatòria d’estímuls al nord. El resultat és que l’austeritat és self-defeating. És a dir, provoca un biaix cap a la deflació, que és una cosa així com l’anorèxia econòmica. Aquest biaix ha ficat les nostres economies en una doble recessió, i potser tindrà encara pitjors conseqüències. Per De Grauwe, és obvi que l’austeritat produeix un patiment innecessari i fa que milions d’europeus desitgin alliberar-se dels «grillons de l’euro».

Aquesta opinió és només un exemple d’una amplíssima literatura econòmica que proclama que l’austeritat compulsiva és una política suïcida. Fins i tot el mateix FMI ho ha reconegut. El seu economista en cap, Olivier Blanchard, un dels macroeconomistes de més prestigi del món, acaba de publicar un article en aquest sentit. Creguin-me, tal com els he anat dient des de fa anys en aquestes pàgines, el coneixement econòmic disponible no recolza la medicina del rescat. De la mateixa manera que la medicina no recomana l’ús d’antibiòtics per tractar una hepatitis vírica perquè no són eficaços contra els virus i, en canvi, debiliten el pacient, l’economia no recomana la medicina de l’austeritat.

L’austeritat no funciona en situacions de recessió i elevat sobreendeutament. El motiu té a veure amb el que s’anomena multiplicador fiscal. Quan el multiplicador és major que 1, significa que el guany que s’obté amb una retallada de la despesa és menor que la pèrdua d’ingressos que ocasiona la caiguda de l’activitat econòmica. Hi ha evidència econòmica que diu que quan els països estan en recessió i sobreendeutats i l’aixeta del crèdit s’ha assecat, com és el cas, el multiplicador de la retallada de despeses és major que u. Per això les retallades no funcionen.

No obstant, els nostres governs continuen obstinadament entestats a aplicar més retallades. Començant pel més pròxim, el de la Generalitat. ¿Per què? Per guanyar la confiança dels mercats financers. Però no només. En les retallades també hi ha una fruïció ideològica. La política de retallades s’assembla cada vegada més als rituals de sacrificis dels indis asteques. Els xamans feien sacrificis humans per aplacar la fúria ocasional dels seus déus. Els nostres governs es comporten com xamans asteques quan practiquen el sacrifici ritual de les retallades. De fet, són sacrificis humans, perquè darrere de moltes retallades hi ha patiment de persones i famílies que es queden desemparades i sense possibilitats de millorar les seves condicions personals per enfrontar-se al futur. Els governs que practiquen les retallades busquen guanyar la confiança dels mercats financers i que aquests, a canvi, els segueixin prestant diners a tipus d’interès més baixos. Però els mercats, en lloc de rebaixar el cost dels seus préstecs, l’eleven. ¿Per què els mercats no confien en els governs que practiquen les retallades? Els economistes diuen que és perquè els mercats són miops. En lloc de mirar les retallades amb bons ulls, com a signe de confiança dels governs, els prestamistes presten més atenció al fet que l’austeritat produeix recessió i atur. És a dir, impedeix el creixement. Potser perquè saben que si un país no creix, no paga. És a dir, seran miops, però són llestos.

S’ha de parar aquesta espiral infernal entre governs suïcides i mercats miops. No solament ens porta a la recessió prolongada, a l’atur, a la desigualtat i a la pobresa de molts; també ens porta a la ruïna política i moral. Perquè una societat que no és capaç de protegir els seus ciutadans més febles i donar-los oportunitats perquè es puguin guanyar la vida no és una societat ni decent ni lliure. Amartya Sen, premi Nobel d’Economia, ha explicat convincentment que les persones només poden ser lliures si posseeixen els mitjans per viure decentment i oportunitats per guanyar-se la vida amb el seu esforç, intel·ligència i treball. Les retallades els neguen aquesta llibertat a molts.

Confesso la meva incomoditat com a economista. Vaig triar aquesta professió perquè l’economia és una disciplina que, des dels seus orígens liberals amb Adam Smith, pot contribuir a millorar el benestar de les persones. Però els nostres governs estan fent servir el nom de l’economia en va, per defensar polítiques suïcides. Acusin els governs, no l’economia. Significa desconèixer que en l’actual situació, siguin quines en siguin les causes, hem de fer esforços, sacrificis, i canviar moltes de les nostres pautes. Però les retallades dels nostres governs no són les reformes que necessitem.Catedràtic de Política Econòmica (UB).

Article publicat a El Periódico

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: