Nou Cicle

Antón Costas: Autogovern i decadència econòmica

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Som (els catalans) presoners de la disjuntiva: prosperitat econòmica a canvi de la decapitació política; o, en termes actuals: declivi econòmic, almenys relatiu, amb pèrdua d’esperit empresarial, a canvi d’autogovern?“.

Aquest dilema, de rabiosa actualitat, va ser formulat pel professor Jordi Nadal -respectat mestre, prestigiós historiador i fundador d’una ben nodrida escola d’historiadors econòmics- en una conferència pronunciada el 20 de maig del 2009 a Sabadell en ocasió del 450.º aniversari del Gremi de Fabricants, que va comptar amb la presència del Rei. La conferència tenia un títol atrevit i suggestiu: “Els catalans, de les pedres ja no en treiem pans“.

Aquest dilema m’ha vingut moltes vegades a la memòria en els últims temps. Estarem els catalans irremeiablement abocats a patir de forma periòdica aquesta disjuntiva?

La tesi central de la conferència és aquesta: “La propensió a la feina (dels catalans) no és congènita, sinó fruit dels desenganys i frustracions de la nostra història política“. Es tracta de virtuts adquirides, no innates. No sempre ha estat així. Al començament del segle XVII alguns testimonis francesos havien assenyalat l’omnipresència d’immigrants ultrapirinencs a Catalunya com a antídot als vicis dels naturals: “inconstants, jactieux, larrons, oiçeux“.

Aquest panorama gens afalagador havia canviat a la fi del segle següent. A què va ser degut? Als desenganys i frustracions de la història política: “A mitjans del Sis-cents, la guerra de Separació o dels Segadors, en què vam estar a punt de convertir-nos en república independent sota els auspicis de França, es va saldar de la pitjor manera amb l’assalt de Barcelona, ​​la capital, per les tropes castellanes, el 1653, i la rematada, sis anys més tard, de la Pau dels Pirineus, que ens va imposar la cessió, als nostres suposats protectors, del Rosselló i part de la Cerdanya. Al començament del Set-cents, la guerra de Successió a la corona espanyola, en la qual Catalunya va jugar la basa perdedora, austriacista, va tenir com a colofó ​​la Nova Planta borbònica, que va suprimir les institucions i el dret públic autòctons, l’arrasament del barri barceloní de la Ribera (…) i el trasllat de la universitat a Cervera “.

El cas català no és únic. Encaixa perfectament en la tesi de Max Weber en el seu llibre sobre l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme: “Les minories nacionals o religioses que es contraposen, en qualitat de oprimides, a altres grups opressors, per la seva exclusió espontània o forçosa dels llocs políticament influents, solen llançar-se decidides a l’activitat industrial, que permet als seus membres més dotats satisfer una ambició a la que no poden arribar servint l’Estat “.

Aquesta frustració política va portar, però, un gir de cent vuitanta graus a la manera de ser i fer dels catalans: “El país va renunciar al segle XVIII a la reivindicació col·lectiva, és a dir a l’autogovern, en el qual fins llavors havia malgastat tanta energia, per lliurar-se a la reivindicació individual, en forma d’èxit en el treball i els negocis de cada un “. És a dir, la recerca de la riquesa i del benestar material en comptes de càrrecs i honors polítics.

El dilema va tornar a plantejar-se en els anys trenta del segle passat. Enmig d’una greu crisi econòmica, social i política espanyola, el 6 d’octubre de 1934 el president Lluís Companys, d’ERC, va proclamar la República Catalana des del balcó del Palau de la Generalitat. El pronunciament va acabar amb Companys, el seu govern, el president del Parlament i diversos parlamentaris a la presó i jutjats pel Tribunal de Garanties Constitucionals per rebel·lió. L’autogovern va ser suspès.

Durant el franquisme els catalans van tornar a dedicar amb afany les seves energies a la creació de riquesa i  benestar individual. Però, fent veritat la dita, atribuïda a Mark Twain, que “la història no es repeteix, però rima“, aquest dilema ha tornat a nosaltres en els últims mesos.

Es tracta d’una fatalitat inevitable? Rebutgem el dilema“, assenyala el professor Nadal. Per a ell, “ambició material i satisfacció política no s’han de veure com a termes incompatibles sinó complementaris“. Però per a això, segueix, “necessitem una autonomia atenta, això sí, no només a la proximitat geogràfica del poder polític, sinó, a més, a un ús adequat dels seus ressorts“. En aquesta complementarietat està, al meu parer, la clau. Es tracta d’aprofitar l’autonomia que va retornar amb la Constitució de 1978 per construir un autogovern i una administració pública eficient i meritocràtica, al servei del progrés social i del creixement econòmic, no de finalitats partidistes. Desitjo que tots haguem après aquesta lliçó.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: