Portada

Àngels M. Castells: La victòria de Margaret Thatcher sobre l’Estat del Benestar 30 anys després

Podíem llegir a The Guardian ahir que Margaret Thatcher i el seu canceller Sir Geoffrey Howe estaven darrere d’un pla políticament tòxic el 1982 per desmantellar l’estat del benestar. La “transparència”, la qual obliga que 30 anys després es publiquin els documents oficials revela en primera pàgina les arrels ideològiques i la matriu neoliberal dels atacs a la dependència, als serveis públics, a la ciutadania i als drets humans. El tema és tan important que The Guardian li va dedicar ahir un editorial jugant amb la història. Diu: “els temps són difícils. El creixement econòmic està estancat. La factura de serveis públics s’ha disparat i només es preveu que seguirà creixent mentre disminueixen els ingressos de la nació. (…) La conclusió: el país ja no pot permetre l’estat de benestar”. Només que aquestes frases que ens semblen tan actuals (i tan exportables al discurs pepero a Espanya) es van formular el 1982. No obstant això, expliquen perfectament (perquè segueixen el guió al peu de la lletra) les rapinyes d’Ignacio González, Mariano Rajoy o Artur Mas, i les seves repetides justificacions (no per això menys falsiosos ni rèptils). Per exemple, el document base del Gabinet de Thatcher assegurava que l’assistència social s’havia d’emmarcar en un context d’“eficiència i economia, i sempre en una qüestió de preu i mai de valor”. Els sona, oi?

Aquest document fundacional de l’estafa es va preparar el 1982, i en les seves conclusions es contempla la destrucció de l’Estat de benestar, i en especial del Servei Nacional de Salut. Fa 30 anys, per sort, o per falta d’habilitat de la Thatcher que tenia massa fronts oberts i molt poca subtilesa, el seu Gabinet de coalició es va desencadenar en un autèntic motí. No obstant això, un material polític d’aquest estil es consumeix a foc molt lent, en un procés orgànic que es va alimentant de substrats anteriors… Fins que torna a brollar la flama privatitzadora. La qual cosa no vol dir que la destrucció de les conquestes socials sigui inevitable, ni inexorable… com sempre, de nosaltres depèn.

Alguns protagonistes actuals del costat fosc, del desmantellament del sistema, podrien argumentar, segons el diari anglès, que el debat es va iniciar abans d’hora, i que si ara triomfa es deu en part, també, a que la socialdemocràcia “va comprar” el nou model disfressant de “reformes” i assumint-lo com una qüestió d’eficiència per no haver de declarar la vessant ideològica de les “retallades”. No obstant això, si es presenta la idea (o les polítiques) de benestar com una qüestió que pertany essencialment a l’activitat econòmica, es mutila greument la seva ambició moral… i la dignitat que ens confereix com a ciutadania.

The Guardian ens recorda que en les seves memòries, Thatcher afirmava que les propostes contra l’Estat del Benestar mai van ser considerades seriosament ni per ella ni pel seu Gabinet, però la veritat sembla ser que tant Thatcher com Howe havien encoratjat els treballs del ja extint thinktank CPRS per elaborar l’informe i arribar a opcions radicalment traumàtiques a llarg termini… i van seguir defensant-les fins i tot després que el Gabinet es rebel·lés. L’escàndol va ser tan gran que el que es va filtrar a la premsa poc després només va ser una versió ja suavitzada del document original, i tot i així va provocar tal enrenou que Thatcher va haver de desmentir reiteradament que tingués un pla secret per desmantellar el NHS amb l’Estat del Benestar creat a la postguerra. Un mantra que repeteixen, en les versions oficials de cada país, tots els dirigents polítics que es carreguen les conquestes socials, mentre sempre tenen un CPRS (o una FAES) que els subministra més munició destructora pagant a alt preu la força neuronal (a vegades bastant deficient) dels intel·lectuals (sota paraula d’honor) del sistema.

No obstant això, la versió filtrada tampoc era tan innòcua: proposava la introducció de bons d’educació (posant fi al finançament estatal de l’educació superior) congelar les ajudes al benestar i que el servei de salut passés a dependre d’un sistema d’assegurances. (Oi que els segueix sonant una cosa semblant en versió molt espanyola o catalana?)

Explica The Guardian que la versió original era bastant més violenta amb la proposta de privatització del servei públic de salut -el que significa, de fet, posar fi a que la majoria de la població pugui accedir a un servei digne i de qualitat de salut. Per als del CPRS, la majoria dels serveis mèdics havien de ser de propietat privada, i qui necessités atenció hauria de pagar per obtenir-la. Per a la resta, l’Estat podria assumir el tractament, buscant sempre la manera de ser reemborsat, amb l’única excepció de les persones amb “discapacitat mental o la gent gran”, que “clarament no poden permetre’s el luxe de pagar”.

Com no hi ha casualitats, un dels “experts” que va treballar en l’estudi CPRS és Gordon Wasserman, actualment assessor de David Cameron sobre delinqüència i policia. Doncs bé, aquest subjecte, quan estava al centre d’estudis de personal en el període 1981-83, va proposar retallar en un 25% el nombre de personal docent en les escoles estatals. I és que, com diria l’escorpí, ho porten a la natura. I s’aferren a la seva ideologia amb tanta força com qui els patrocinen s’aferren a les prebendes que els representen les privatitzacions: com bulldogs enfurismats, només deixen anar la seva presa per mossegar la mà (i retallar els drets) dels que paguem impostos, és a dir, dels que de veritat els alimenten.

Fins quan?

Bloc d’Àngels M. Castells

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button