Espanya

Àngel Castanyer: Sobre “Anatomía de un instante” d’Alejandro Cercas

23-fAnatomia de un instante, de Javier Cercas (Mondadori, 2009), descriu el cop d’estat del 23-F a través la fascinació que han exercit sobre l’autor les actituds que van mantenir Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo aquella nit del cop d’Estat fracassat. De saber-la, suposo que Cercas també hagués estat fascinat per l’actitud del aleshores Secretari General del PSC, Raimon Obiols que al saber que la plana major socialista estava presonera dels colpistes a l’Assemblea, es va presentar a Madrid, a la gola del llop, fent front als esdeveniments.  Però això és una altra història que mereixeria ser més coneguda.

Que Cercas és un gran escriptor no en cap el menor dubte. Això sí, durant les més de 450 pàgines del llibre que “es un ensayo en forma de crónica  o una crónica en forma de ensayo” com es pot llegir a la solapa, l’autor només fa que repetir-se. Òbviament si es pretén analitzar solament “un instant”, difícilment es pot fer altrament amb tantes pàgines!

Aleshores, com és que comences el llibre i no el deixes fins al final? Doncs el que dèiem, un gran escriptor Javier Cercas:  ja ho va demostrar a Soldados de Salamina. El partit que treu de la comparació d’Adolfo Suárez amb el general italià De la Rovere que el diari El País va fer a la seva editorial cinc dies abans del 23-F, és extraordinari.

Al seu assaig/crònica o crònica/assaig, Cercas esmicola tota la informació coneguda sobre la trama del 23-F. No em detindré amb detalls; em limitaré a recomanar-ne la lectura que atraparà el lector, fins i tot, n’estic convençut, aquell al que el tema no interessi especialment. M’agradaria comentar, això sí, un passatge del llibre on l’autor parla, sense estendre’s prou, del president Tarradellas.

Cercas escriu, al meu entendre de manera expeditiva i un poc frívola: “a fin de conjurar el peligro de que la izquierda que havia ganado las elecciones (en Catalunya) formaran un gobierno autonómico de izquierdas, Suárez se sacó de la manga a Josep Tarradellas” .

Anem per pams. Això de “se sacó de la manga”, vist els resultats, res de res. I el d’evitar “un gobierno autonómico de izquierdas” encara menys, perquè Tarradellas va formar un govern d’unitat nacional catalana amb dos consellers comunistes que altrament difícilment haguessin format part de cap govern. O sigui, que si era aquest el propòsit de Suárez, li va sortir el tir per la culata.

Segon punt, les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, gairebé tots els partits catalans –en particular el PSC- tenien als seus programes el retorn del president exiliat i el restabliment de la Generalitat. I a més l’11 de setembre d’aquell mateix any, la manifestació més important que mai havia hagut a Barcelona es va fer al crit de: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” i “Volem el retorn del nostre President“. Descartat qualsevol acte insurreccional per part de tots els partits amb representants elegits a les Corts espanyoles, difícilment es podia seguir un altre guió que l’establert pel govern i que Suárez tenia més o menys pactat amb Jordi Pujol consistent: primer, en una espècie de mínima autonomia  anomenada Consejo, i solament desprès l’Estatut, aprovat per les Corts espanyoles, restabliria la Generalitat. En el seu llibre Ja soc aquí. Record d’un retorn (Editorial Planeta, 1989) que probablement Cercas ha llegit, i si no l’ha llegit l’invito a  a llegir, el president Tarradellas, realista, escriu “Els elegits catalans tindrien tota l’autoritat del vot democràtic. Més enllà no tindrien res. Disposarien del respecte de les autoritats. Després caldria constituir les Corts, formar un nou govern. La política espanyola entraria en una dinàmica pròpia, en la qual seria difícil encabir la resolució dels problemes específicament catalans.” És per a aquest guió que Suárez volia l’aval de Tarradellas, i no li feia falta perquè els partits d’esquerra, en cas de voler formar “un gobierno autonómico de izquierdas” ho haguessin fet per la via prevista per Suárez, car no en cabia cap altra, fora d’una insurrecció en cap moment contemplada per ningú. Sí, potser pel vicepresident Gutiérrez Mellado, que la vigília de les eleccions recordava les regles de joc quan declarava a la televisió espanyola: “Encara que són vostès els qui decidiran el futur d’Espanya, el govern no oblida la responsabilitat que li pertoca en les pròximes hores i en els dies que ens separen de la constitució de les noves Corts, i disposa dels mitjans necessaris per tal que la vida ciutadana es desenrotlli amb normalitat, sense consentir que sigui alterada per grups que realitzin actes de força o intentin situacions de fet, anticipant decisions que només corresponen a les futures Corts”.

El que no estava previst, justament, és que Catalunya pogués anticipar “decisions que només corresponien a les futures Corts”, és a dir al vot de l’aclaparadora majoria “espanyola”, enfront de la minoria catalana. En lloc d’imposar Suárez la seva voluntat, va ser doncs Tarradellas qui li va imposar la seva, que no era altra que la que es va aplicar durant el primer any i mig de República a Catalunya: la necessitat que la Generalitat comencés a funcionar amb les primeres competències executives rebudes de l’Estat i de les Diputacions. El president Tarradellas sempre va considerar que el restabliment de la Generalitat havia de ser una operació d’Estat i no de partit, i amb la seva estratègia va obtenir que el restabliment de la Generalitat, amb la derogació del decret franquista de 1938 que l’havia abolit, fos immediat, sense esperar la formació de les futures Corts espanyoles i finalment l’únic acte rupturista de la transició espanyola.

És cert que el president exiliat disposava personalment d’aquesta sola carta però que corresponia als interessos de Catalunya, i com es va poder comprovar, a la voluntat massiva de la ciutadania en aquells moments històrics; va saber jugar la carta magistralment com a gran polític que va demostrar ser. Si m’apura Javier Cercas, al mateix nivell -però no menys- que Suárez que disposava però de tots els ressorts de l’Estat. I per tant, amb l’afany d’exalçar la figura de Suárez, no era necessari la desimboltura amb la que tracta en el llibre el restabliment de la Generalitat.

Cercas acaba el llibre dient al seu pare -d’Acción Católica i falangista- que moriria al poc temps i amb qui adolescent havia topat per les idees, que el llibre tractava sobre el gest d’Adolfo Suárez quan es manté estoic al seu banc de l’Assemblea, i no tant sobre el 23F. Quan li pregunta al pare perquè ell i la seva mare havien confiat amb Suárez, aquest li contesta “Porqué era como nosotros (…) Era de pueblo, habia sido de Falange, habia sido de Acción Católica, no iba a hacer nada malo, lo entiendes, ¿no?” Desprès de la mort del seu pare, Cercas es pregunta “si no havia empezado a escribir este libro no para intentar entender a Adolfo Suárez o un gesto de Adolfo Suarez sino para intentar entender a mi padre, si habia querido terminar-lo para seguir hablando con mi padre, si habia seguido escribiendolo para que mi padre lo leyera y supiera que por fin habia entendido, habia entendido que yo no tenia tanta razón y él no estava tan equivocado, que yo no soy mejor que él, y que ya no voy a serlo.” És evident que l’autor quan escriu “no estava tan equivocado” es refereix a l’opinió del seu pare sobre Adolfo Suárez i no sobre el règim.

Aquest grau d’enteniment del pare no és solament comprensible sinó lloable de la part d’un fill, com li passa a Juan José Lopez Burniol en un article seu que vaig llegir i com deu passar a tots els fills del camp dels vencedors malgrat haver estudiat honestament el que va passar en aquella guerra.

Jo, fill d’un dels perdedors, no sabré mai però, trobant-me en el cas de Cercas i havent-me com ell interessat per saber el que va passar, si hagués pogut arribar a la conclusió que en aquella tragèdia tan marcada d’una guerra de rics contra pobres, el meu pare “no estava tan equivocat” encara que solament es tractés de l’opinió sobre un personatge d’aquell règim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button