EconomiaEuropa

Andreu Missé: Europa, més enllà de l’esperança

La resposta de la Unió Europea al col·lapse econòmic ocasionat per la pandèmia ha estat d’un tarannà completament diferent de l’efectuada en la passada crisi europea (2008-2012). Ara, en lloc de la destructiva austeritat s’han implementat mesures de solidaritat com l’endeutament comú per donar suport als països més castigats, a les seves empreses i treballadors.

Es tracta d’un gir històric, però la tasca de reconstrucció és immensa. En contra de certes aparences la realitat social europea s’assembla molt -i en alguns aspectes fins i tot és pitjor-, a la del Regne Unit, un model força refractari als drets socials.

Les dades comparatives mereixen reflexió. La taxa d’atur britànica, per exemple, és del 4,3%, la meitat de la zona euro (8,1%). Altres indicadors socials com la desocupació juvenil i el de llarga durada, el risc de pobresa, la pobresa severa o la proporció de joves que no estudien, ni treballen ni segueixen cursos de formació, reflecteixen que la zona euro obté pitjor qualificació que el Regne Unit . En aspectes tan significatius com la desigualtat, mesurada com a diferència entre el 20% més ric i el 20% més pobre, Itàlia i Espanya surten més malparats que el país que acaba d’abandonar la Unió.

Els fets mostren com l’onada neoliberal va afectar també de ple als governants europeus i les seves polítiques. Potser la diferència més significativa és que amplis sectors de ciutadans mantenen la seva ambició d’una Europa més social. Una idea que comparteixen els escocesos que majoritàriament aspiren a reincorporar-se al club.

Les passes necessàries perquè la Unió Europea sigui un projecte de tots els ciutadans són ben conegudes. Hi ha projectes com l’Assegurança de Dipòsits Europea, la pota més solidària de la Unió Bancària, i l’Assegurança d’Atur Europea, que porten anys aparcats. Totes dues iniciatives estan sobre la taula dels mandataris europeus des del 2012. També es pot esmentar el salari mínim europeu, que va ser proposat el 2013.

Precisament a un d’aquests projectes s’ha referit Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia el 2001, en el seu recent treball “Recovering from the pandemic: an appraisal of lessons learned” (Recuperar-se de la pandèmia: una avaluació de les lliçons apreses), publicat per la Fundació d’Estudis Progressistes Europeus (FEPS). L’economista hi advoca per “ampliar el programa SURE (instrument europeu de suport temporal per mitigar els riscos d’atur en una emergència, per les seves sigles en anglès) o per un pla de desocupació complet per a tota la UE“. Per Stiglitz, aquest “esquema de suport als ingressos és essencial per mantenir la demanda agregada, que és una estratègia necessària per mantenir una ràpida recuperació“.

El professor nord-americà creu, a més, que “cal que hi hagi més solidaritat entre els països europeus i més confiança en les institucions comunes“. Sosté que “l’aprovació del fons de 750.000 milions d’euros és un primer pas important. Però és només això, el primer pas“. Aquesta crisi és una oportunitat perquè Europa converteixi en realitat el què fins ara només han estat projectes esperançadors.

El País, 4 de gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button