Nou Cicle

Andreu Mayayo: Quo vadis, Comuns?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La Història ensenya que mai s’aprèn de la Història, va deixar escrit Ciceró de forma lapidària. Dos mil anys després, Antonio Gramsci – que també va passar, com Ciceró, part dels darrers anys de la seva vida a Formia – reblava el clau afirmant: la il·lusió és la mala herba més difícil d’arrencar de la consciència col·lectiva. La Història ensenya, però no té alumnes. Recordem, ara i aquí, alguns afers de casa nostra i del nostre espai polític.

La coalició ICV-EUiA, encapçalada per Joan Herrera, va aconseguir en les eleccions al Parlament del 2012 un 10% dels vots i 13 diputats. A les eleccions europees del 2014, col·ligats amb Izquierda Unida i amb Ernest Urtasun de candidat, vam augmentar el percentatge, amb un petit escreix. Malgrat tot, la irrupció de Podemos i l’emergència de la plataforma municipal a Barcelona impulsada al voltant del lideratge d’Ada Colau ens va fer tremolar les cames i no vam ser capaços d’evitar dos errors fonamentals: la constitució de la franquícia de Podemos a Catalunya i la configuració de Barcelona en Comú.

Pablo Iglesias, que pregonava que li hagués agradat militar en un partit com el PSUC, no va recordar la lliçó de la creació del PSUC i de les relacions entre el PCE i el PSUC. Ras i curt, sense la constitució de Podem Catalunya ens haguéssim pogut estalviar una pila de problemes, tot hagués estat més fàcil i Pablo Iglesias hagués pogut no tan sols predicar sinó donar exemple de la naturalesa plurinacional d’Espanya. En primer lloc, la composició d’una candidatura i d’un grup parlamentari de CSQP (un nom de pantalla d’aeroport), que ens ha tingut a tots durant dos anys amb l’ai al cor i als nostres diputats fregant el cobriment de cor (un altre dia parlaré del reconeixement que es mereix la nostra estimada patrulla nipona, Rabell i Lienas inclosos). En segon lloc, el mateix Pablo Iglesias i el conjunt de Podemos s’haguessin pogut estalviar friccions i maldecaps interns tant a Espanya com a Catalunya. I en tercer lloc, tots plegats ens haguéssim estalviat la frustració (alguns també l’emprenyada) en la creació de Catalunya en Comú i en la nova coalició electoral Catalunya en Comú-Podem.

Ningú ens ha de donar lliçons de cultura unitària i de confluències en espais electorals i orgànics d’esquerres, de generositat personal i fins i tot patrimonial. Ho hem fet des del nostre naixement (el PSUC, ICV i una tirallonga reeixida d’experiències municipals) i ho portem en el nostre ADN. Som d’una cultura de lluita i de govern per a transformar les coses també des de les institucions. Ningú a Iniciativa qüestionava el lideratge d’Ada Colau, ni tan sols el protagonisme de Guanyem Barcelona. Ja no érem el pal de paller i acceptàvem – a contracor, cal dir-ho – la subalternitat, però ens va doldre el veto als nostres candidats i candidates i el menysteniment costant de Guayem Barcelona. Ras i curt: sense l’Ada Colau no haguéssim guanyat l’alcaldia, però sense Iniciativa Ada Colau tampoc hagués estat alcaldessa.

En tot cas, l’error de Barcelona en Comú és la seva incapacitat de construir una organització col·lectiva democràtica. Qui, què i com es discuteix? Qui i com es dirigeix? Qui i com s’aproven les coses? Anant al gra: a quin geni polític se li acut fer una consulta sobre el manteniment del pacte municipal amb el PSC? També podríem fer una altra consulta d’aquí uns dies sobre si estem disposats a governar amb els vots d’aquelles forces polítiques que han deixat l’autogovern amb el cul a l’aire. Però, no érem un projecte municipalista? No havíem acordat i signat amb el PSC que deixàvem al marge les qüestions nacionals? No en teníem prou de posar el dit a la nafra socialista dia sí i dia també? No estem en contra dels blocs polítics fracturats pel tema nacional? No ens adonem que el trencament del pacte ens deixa als peus del cavall de la dreta independentista? ¿No som conscients no tan sols de com governar sinó de com gestionar amb només 11 regidors en una situació excepcional i d’extrema gravetat econòmica, social i institucional? Calia, de debò, fer una consulta? Algú sap que Miquel Buch, del nucli dur del PDeCAT, president de l’Associació Catalana de Municipis i alcalde de Premià de Mar governa amb el PSC?

Bé, fem la consulta, però qui decideix que l’alcaldessa i el regidors no puguin dir la seva? Si la van donar, l’opinió i els arguments, en el moment del pacte, perquè no ho han fet ara? ¿És tan difícil d’entendre, que no tan sols és una irresponsabilitat política del nucli dirigent no dir ni pruna, sinó una manca total i absoluta de cultura democràtica deixar orfe de raons els inscrits? Per cert, qui són els inscrits? No cal pensar en cap interferència russa per tenir dubtes sobre la voluntat real de la gent de Barcelona en Comú; en tenim prou amb la gent de la CUP, que es vanta d’haver participat en la consulta. Fet i fet, l’haguéssim pogut obrir a tot els cens electoral; seguint els criteris de la nova política, encara hagués estat una consulta més democràtica. O no?

Algú és conscient que ens hem jugat l’alcaldia en un moment crucial del nostre país i de construcció de la nostra força política? Algú em pot explicar com construïm la ciutat metropolitana de Barcelona sense el PSC? Em sap greu per l’Ada Colau, però en aquests moments qui exerceix millor d’alcaldessa metropolitana és la Núria Marín. Tan difícil és entendre que si perdem el Mobile World Congress serà culpa de Colau i si el mantenim serà gràcies a la Marín?

Se’ns ha girat més feina de la que volíem i, sobretot, de caràcter intern, però les errades es paguen i hem de començar de nou, com l’admirat Sísif. I el primer que hem de fer és reclamar una organització col·lectiva democràtica a Barcelona en Comú, si més no, per poder elegir els nostres dirigents i els candidats a les properes eleccions.

Xavier Domènech en sap un niu d’Història i, per això, m’agradaria fer-la petar algun dia per a què em respongués a la pregunta que encapçala aquest article. Ben segur, que el dia que ho explicaven a classe vaig fer campana i ningú em va passar els apunts. Voldria creure que la raó, de la campana, fos que estava enamorat.

Treball

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: