Nou Cicle

Andrea Rizzi: El dilema de la defensa de les idees a la vall de fang de les xarxes

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

En una potent coincidència a l’ombra del zeitgeist polític, aquest dilluns, en el mateix matí, el líder del Moviment 5 estrelles italià va oferir suport -especialment coneixement d’organització en xarxes- als armilles grogues francesos mentre el colíder dels Verds alemanys va anunciar que es baixava del carro de Twitter i Facebook. Els moviments que antagonitzen el sistema cavalquen les onades de les xarxes; els defensors del sistema s’enfonsen o renuncien.

La sinergia entre els grocs italians i francesos és només l’últim desenvolupament de l’estratègia ben afinada de populistes que volen parlar directament amb els pobles sortejant el filtre dels mitjans professionals; i de pobles que volen organitzar-se de forma eficaç i sense les estructures jeràrquiques tradicionals. La simplicitat dels missatges populistes s’adapta perfectament al medi ambient de les xarxes. La complexitat, en canvi, es dessagna.

Trump57 milions de seguidors a Twitter. Salvini és un autèntic mestre del Facebook Live; Bolsonaro ha guanyat les eleccions brasileres substancialment en les plataformes digitals.

Davant d’això, els defensors de l’ordre liberal pateixen terriblement. Alguns lluiten en aquesta trinxera, com Macron (3,5 milions a Twitter), que de vegades ha donat símptomes de destresa – “make our planet great again” va llançar, ràpid, quan Trump es va retirar de l’acord de París- o, abans, Renzi (3,3 milions). D’altres, com Merkel, eludeixen aquest combat. I ara, el cridaner gest de Robert Habeck a Alemanya, que hi era, i ja no. Està per veure si obrirà una tendència.

En la seva argumentació, Habeck lamenta l’agressivitat propiciada per una xarxa com Twitter. Lamenta la desconcentració, la manca de profunditat que aquests formats encoratgen involuntàriament. En definitiva, com molts altres, Habeck es rebel·la davant un temps que privilegia l’horitzontalitat -rapidesa, volatilitat, connectivitat, pica-pica aquí i allà- sobre la verticalitat que va impulsar la humanitat durant segles -concentració, especialització del treball, aprofundiment com a eina per transcendir i arribar a les altures-.

I curiosament Luigi Di Maio, líder del 5 estrelles, precisament utilitza la paraula “horitzontal” en el seu post en què ofereix suport als armilles grogues per impulsar el seu moviment.

Òbviament, les xarxes en si mateixes són un instrument neutre que a més exerceix un potent efecte divulgador del coneixement. I de control sobre temples sovint corruptes i autoreferencials. Però és també evident que a la vida real propicien sovint la superficialitat, la distracció, els instints agressius.

S’alça aquí, per tant, un gran dilema existencial del nostre temps. El món vira cap a l’eix horitzontal a passos de gegant. ¿Cal defensar la verticalitat enrocant-se en ella o lluitant també en l’eix que es menysté? Cadascú tindrà la seva resposta, però està clar que les xarxes són formidables recol·lectores de vots i que la verticalitat ha de fer un gran esforç per esmolar el seu relat, sigui enrocada en si mateixa o desplegada en territori advers. L’horitzontalitat avança.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: