Nou Cicle

Alfredo Pérez-Rubalcaba: Carmina Virgili, defensora de la llibertat i la intel·ligència

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

carminavirgiliEl diari de diumenge em va portar una notícia tristíssima. A la pàgina 20, a baix a la dreta, hi havia una esquela, petitona, en què Carmina Virgili, perquè estic segur que la va redactar ella, s’acomiadava de tots nosaltres, dels seus “amics, companys, alumnes, col·legues i familiars”. Feia mesos que no en sabia res. Quan vaig abandonar la Secretaria General del PSOE em vaig fer una llista de la gent amb qui volia retrobar-me, persones que havien suposat molt en la meva vida i a les quals havia deixat de veure per la meva absorbent dedicació a la política. La Carmina era en aquesta llista. A ella volia, entre altres coses, donar-li les gràcies. Perquè amb ella vaig tenir la meva primera feina en l’àmbit polític: em va nomenar cap del seu gabinet quan ella va accedir al càrrec de Secretaria d’Estat d’Universitats i Recerca. Però, sobretot, perquè al llarg dels anys que he dedicat a la política mai m’ha faltat el seu afecte, els seus ànims. Mai. Escric aquestes línies per explicar el que m’hauria agradat dir-li a ella per si al final la raó està part meva i no és possible que puguem retrobar-nos en el futur.

La Carmina va abandonar la seva càtedra de Geologia a la universitat per dedicar uns anys de la seva vida a la política. A la política universitària, formant part de l’equip del ministre Maravall. Va deixar una de les seves passions, ensenyar Geologia, per fer honor a un compromís polític que l’havia portat a militar en el socialisme democràtic durant els temps de la dictadura. Defensora a ultrança de l’autonomia d’unes universitats que sempre va concebre com a institucions docents i investigadores —una universitat que no investiga no és digne de ser-ho, solia dir— la Llei de Reforma Universitària és molt deutora de la seva intel·ligència, la seva tenacitat i la seva capacitat de treball.

La Carmina era catalana i catalanista. Recordo la passió amb la qual es va dedicar, amb la qual ens va implicar en l’organització del Congrés de Cultura Catalana a Madrid —estic parlant de l’any 1976— per dissipar falsos tòpics i estereotips que enverinaven la visió que “aquí” teníem del que en realitat es pensava i sentia “allà”. Va ser la Carmina qui em va explicar per primera vegada com patia una nena catalanoparlant quan a l’escola l’obligaven a parlar sempre en castellà, li prohibien expressar-se en català. D’ella vaig aprendre a respectar, protegir i estimar el català pel que és: una llengua que ens enriqueix a tots els espanyols.

Però la Carmina va ser més, molt més. Va ser una dona que es va haver d’obrir pas superant una infinitat d’obstacles en mons feroçment masculins; primer en el món dels catedràtics universitaris, després en el de la política. Catedràtica, crec que la primera a Espanya en la seva especialitat, secretària d’Estat, una de les primeres en la democràcia espanyola, mai va deixar de recordar-nos que no podíem omplir-nos la boca parlant d’igualtat i oblidar-nos dels qui al costat nostre tenien vedats, en la pràctica, drets i oportunitats pel simple fet d’haver nascut dones.

Sé que vivia aquests últims temps amb una angoixa que comparteixo. Per descomptat i sobretot, pel futur. Però una mica també pel passat. El seu, molt semblant al de molts que com ella vam arribar a la política gràcies exclusivament al nostre compromís, ara sembla que es vol reescriure. Jo, Carmina, intentaré que no sigui així. Amb el mateix sentit crític que ens va portar a no acceptar una realitat injusta, lluitaré per deixar clar que els qui vam defensar la llibertat no vam prorrogar cap règim, sinó que vam posar fi a l’únic règim que hem patit els espanyols. Explicaré que ens vam dotar d’una Constitució per posar fi als privilegis, no per crear-los. Defensaré la dignitat dels qui, com tu, vam arribar a la política per servir, i no per servir-nos. Estic segur que en aquesta tasca no estaré sol. Com també ho estic que, al final, aquesta part de la teva història, de la nostra història, quedarà escrita amb els seus errors, per descomptat, però, sobretot, com el que ha estat: una etapa de llibertat, de convivència i de progrés.

La Carmina, catedràtica, socialista, catalana, espanyola, amiga i persona extraordinària, descansa en pau.

El País

One Response to Alfredo Pérez-Rubalcaba: Carmina Virgili, defensora de la llibertat i la intel·ligència

  1. Arseni Gibert 26 novembre 2014 at 13:28

    Gracias Alfredo por tus apuntes certeros sobre Carmina, todo un carácter. Tot i que la vaig conèixer menys, varem compartir una legislatura de Senat. I més enllà del seu entusiasme per la ciència, per la recerca y el seu profund sentit de l’amistad, vull recordar dues coses de la Carmina. La primera el seu escepticisme acadèmic sobre l’escalfament global, deia “la terrra, al llarg dels seus milions d’anys dels quals s’en sap alguna cosa s’ha escalfat i refredat tantes vegades que és difícil assegurar que ara s’escalfi per l’acció humana…però per si un cas, val més que anem en compte amb el que fem”. I l’altra, una anècdota que en alguna mesura defineix el seu caràcter i agut sentit de l’humor. En Ramon Aleu segur que també ho recorda. Un dia sortint un xic tard de sopar amb un grupet de senadors, en Ramón i jo ens varem oferir per acompanyar-la al seu Hotel i va refusar l’oferiment dient “no cal, a la meva edat ja he perdut la por i l’esperança que algú em vulgui violar”. Descansa en pau, Carmina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: