Nou Cicle

Alfredo Pastor: Les dues cares de la desocupació

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

ideaEn un article anterior (“Una invenció interessant”, La Vanguardia, 10/VI/2014) vaig parlar d’un projecte de pla nacional de rehabilitació d’edificis i habitatges per estalviar energia. La necessitat i la urgència del pla no necessiten justificació: la construcció ofereix treballs que requereixen un aprenentatge relativament senzill i pot absorbir treballadors procedents d’altres sectors que d’una altra manera es poden veure condemnats a una vida a l’atur; un pla d’aquest estil ajudaria a la supervivència del sector de la construcció, que corre el risc de passar d’excessiu a inexistent sense aturar-se al just mig; el pla, d’altra banda, podria posar-se en marxa en un temps relativament curt, comptant, això sí, amb una dosi enorme de bona voluntat per part de tot el món. La seva novetat és que no es tracta d’un projecte de consum sinó d’inversió, que permet esperar un retorn, encara que sigui distant i incert, sota forma de menors importacions energètiques.

Aquesta és una part important i urgent del nostre problema de l’atur: la que correspon al curt termini. No pot ser l’única, perquè els llocs que un pla d’aquest estil crearà seran en gran part de salaris baixos, que no permetran finançar les prestacions socials-sanitat i educació-a les quals ens hem anat acostumant. Miquel Puig ha calculat, comparant el cost d’aquestes prestacions amb l’aportació d’un mileurista a les arques de la Hisenda, que el resultat serà un dèficit que podria arribar al 50% del cost. Aquest dèficit, o la necessitat d’acceptar una gran reducció del nivell de prestacions socials, és el nostre problema de llarg termini. És de llarg termini no perquè no corri pressa, sinó perquè es resol mitjançant un procés de transformació llarg i difícil, que hem batejat amb l’atractiva etiqueta de canvi del model productiu.

La guia d’aquest canvi és coneguda: s’assembla a la que van seguir els països asiàtics que des de 1950 han aconseguit acostar al nostre nivell de vida: Japó, Corea del Sud i més tard Xina; es tracta de fer les coses de manera que els nostres productes i serveis puguin tenir cabuda en el mercat mundial. En el nostre cas, imitar les empreses d’èxit del nostre nucli exportador, que avui encara constitueixen un arxipèlag en un mar de mediocritat.

Aquest canvi no serveix per abordar el gruix de l’atur d’avui, però és indispensable per resoldre el problema del futur, que ja és aquí sota la forma d’atur juvenil. En el futur, un treball qualsevol no n’hi haurà prou. Les prestacions socials que puguem permetre’ns estaran estrictament limitades per la productivitat de la nostra economia, que dista molt d’estar on ens agradaria: avui a Espanya, a tot Espanya amb la possible excepció del País Basc, la proporció entre salaris baixos i alts duplica l’europea.

La responsabilitat del canvi recau sobretot en les empreses, ja que la funció social de l’empresari és donar feina de la millor qualitat possible. Durant aquesta crisi la societat s’ha fet creditora dels empresaris, perquè la recuperació de posicions dels nostres productes en els mercats internacionals s’ha aconseguit en exclusiva a costa dels salaris, ja que els marges s’han mantingut i han augmentat en algunes ocasions. Només si aquests marges es gasten en millores podran donar-se per ben emprats. En aquest procés l’empresari és insubstituïble. No pot, per descomptat, substituir el Govern, les funcions són ben diferents. En primer lloc, el Govern no hauria de deixar-se arrossegar a aventures com les del Barcelona World-o el Madrid-Las Vegas-que no serveixen, diguin el que diguin els seus promotors, ni per abordar el problema de l’atur a curt termini. A més, el Govern hauria de tractar de fer la tasca de l’empresari, sobretot la del petit, una mica menys difícil; hauria de recordar en tot moment que Espanya (tota Espanya) està a la cua del món civilitzat pel que fa a la facilitat per crear empreses i fer negocis. Potser no estaria malament que la nostra posició en aquest palmarès de països fora un dels paràmetres que serveixen per avaluar la qualitat de l’acció de govern.

Abans de res, els governs haurien de donar a la ciutadania la impressió que consideren l’atur com un seriós problema, i que dediquen a la solució el millor dels seus esforços. El ciutadà corrent només sap què fa el Govern pel que d’aquesta veu i sent, i en aquest torrent d’informació l’atur ocupa una modesta posició, que alguna relació ha de guardar amb la importància que de debò concedeix a l’assumpte el govern.

Cal observar que en aquest aspecte el Govern de Madrid li porta avantatge al de la Generalitat, que sembla supeditar-ho tot a l’autogovern, sent així que aquest no és condició necessària-hi ha moltes coses que es poden fer sense xocar amb “Madrid” – ni de bon menys suficient, per bones que siguin les intencions.

En el fons, per abordar seriosament el problema de l’atur només cal fer el que Newton qui, quan li preguntaven com se li acudien les idees tan extraordinàries, diuen que va contestar: “Pensant sempre en elles”. Un exemple a seguir.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: