Nou Cicle

Aldo Tortorella: A partir dels fonaments

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Aldo-Tortorella-1Fins fa poc, l’exigència plantejada, no sols per nosaltres,  en la nostra revista, que era refer les bases teòriques  d’una possible esquerra, havia aparegut als que s’ocupen d’aquestes coses una sol·licitud purament abstracta. Una esquerra majoria ja existia a Itàlia i a Europa, es deia, i fora d’aquesta només hi havia els grups busca-raons de sempre. Però davant les derrotes progressives de les dretes socialdemòcrates alguna cosa  ha canviat també en els que fins ara han sostingut com a paraula sagrada la conversió al neoliberalisme de les tendències d’esquerra. Diversos dels més coneguts columnistes dels principals diaris italians, de fet, s’han anat donant compte del  gir cap a la irrellevància de les actuals socialdemocràcies a tot Europa i, en conseqüència, apunten a una necessitat de reconstrucció.
D’altra banda, era difícil no veure-ho: el col·lapse d’Hollande, els alemanys al servei de la Merkel, els espanyols dividits i majoritàriament pel govern centrista, les diverses derrotes en els països més petits, l’avanç arreu en l’electorat popular, a les seves expenses, dels moviments de protesta, o pitjor, de la dreta nacionalista.
L’última peça d’aquesta cadena de desastres ha estat el col·lapse a Itàlia – en el referèndum constitucional – de la línia política i institucional seguit per l’ex-alcalde de Florència (Mateo Renzi),  presentat fins aleshores, com una mena d’infant prodigi del reformisme modern i en realitat el darrer tertulià televisiu protagonista de la metamorfosi  consumada de la major esquerra italiana (PDS, DS, PD) en una cosa allunyadíssima de l’esquerra. I així, ara, s’escriuen les oportunes ressenyes  sobre eels errors, fets evidents per la desastrosa derrota, comesos pels dirigents d’aquest partit ( ara definits com un “grup de joves de províncies” o una “facció de la Toscana“, etc.), i pel seu líder: la distància dels problemes dels pobres i desposseïts, la distància del Sud, la proximitat als poderosos dels diners, el mètode de gratificacions pre-electorals, l’abús de promeses buides, l’excés mediàtic, el propagandisme fàcil en lloc de la serietat, la personalització excessiva, la mala qualitat del personal polític (vegi’s Galli della Loggia al Corriere della sera del 5 de desembre).
En veritat, fins i tot abans de la derrota del referèndum algú havia anat més enllà en l’anàlisi del PD. Es descobrí – Scalfari – que aquesta esquerra s’havia quedat “sense ànima“, és a dir que els sentiments d’esquerra existeixen i estan ben arrelats,  però que estan frustrats en gran mesura pel partit que hauria de representar-los. Per arribar a aquesta  última conclusió, l’ ex-director de La Reppublica va realitzar una recerca en la vigília del referèndum, viatjant per tot Itàlia. Cal felicitar-lo,  però potser només li calia mirar al seu voltant. I un conegut professor de la filosofia i comentarista polític finalment ha sentenciat, amb un gran esforç mental, que l’esquerra “ha de deixar d’imitar a la dreta.” Millor tard que mai, però seria útil comptar amb alguna reflexió sobre les seves pròpies responsabilitats en aquesta deriva. Molts dels crítics d’avui són sovint les mateixes persones que han acompanyat amb la major benevolència i obsequiositat  tota l’acció de la direcció del Partit Demòcrata i el seu principal exponent des que es va convertir en cap del govern per sorpresa, o més aviat, per un cop de palau.
Abans i després de l’arribada al govern de l’ex-alcalde de Florència, han estat els diaris italians que més influeixen en els ben pensants  per empènyer el Partit Demòcrata a que a Itàlia ocupés el lloc de la socialdemocràciai a fer seves la ideologia i la política de Blair, Schroeder i amb les diferències òbvies, Clinton. Blair, o algú per ell,  havia teoritzat  pel partit laborista  una “tercera via” que treia tota centralitat al treball  en nom del credo neoliberal dut a la pràctica per la Thatcher i mai negat. Schroeder havia estat, en oposició a l’esquerra del seu partit, el definidor de la socialdemocràcia com a “Nou centre“. I Clinton entre els finals dels noranta i el començament dels 2000 semblava guiar la tercera via de l’esquerra global neoliberal.

Algú potser recordarà  la reunió de Florència (era el novembre de 1999) del president dels Estats Units i la seva esposa Hillary, amb Blair, Schroeder, Jospin, Prodi, D’Alema i les seves consorts. Va ser la gran festa mediàtica del que semblava  l’esquerra del nou segle – de fet, del nou mil·lenni -tota al govern. Clinton arribava a aquella reunió després de la signatura de la llei, preparada pels republicans i ben rebuda a Wall Street, que derogava l’última de les regles de Roosevelt encara vigent sobre les activitats ancàries (la Steagall Act,  separant els bancs tradicionals dels d’inversió). El resultat més conegut va ser la crisi de les subprime de 2007 – 2008, i l’ús de muntanyes de diners públics per evitar una catàstrofe. I de ruïna en ruïna  hem arribat  a Trump, al Brexit, als sistemes parafeixistes de l’est d’Europa, a l’amenaça lepenista a França. L’ “esquerra” neoliberal ha obert el camí al pitjor.
No basta, però, deplorar-ho. Cal preguntar-se per què en els partits tradicionals de l’esquerra del segle passat, inclòs el PCI abans de la dissolució, es va difondre la conversió al neoliberalisme i s’inicià una fugida precipitada cap  a la dreta. Certament, el col·lapse del model soviètic pesà sobre totes les forces polítiques d’inspiració socialista, inclosos les que s’en havien distanciat o l’havien obertament combatut en nom del mètode democràtic. Però no era només això. Dins dels sistemes capitalistes guanyadors madurava un canvi substancial. La victòria a escala planetària oferia nous mercats, obria les portes al mercat únic de capitals, oferia amb la globalització una immensa quantitat de mà d’obra barata. Alhora, la revolució electrònica no només canviava d’una manera impactant el sistema de  les comunicacions i la informació, sinó que destruïa en els països avançats molts més llocs de treball dels que creava. El sector terciari esdevenia cada vegada més elefantíac. Es transformaven els equilibris entre els continents i en els continents. A Europa la desintegració soviètica, la reunificació d’Alemanya i la unitat monetària europea obrien el camí de l’ hegemonia alemanya, mentre els nacionalismes renascuts  rediscutien les fronteres i tornaven a guerrejar.
Aquí a Itàlia, pitjor encara que en altres llocs, l’estat de benestar era sostingut en gran mesura pel deute i el deute, al seu torn absorbia recursos creixents. La lluita contra l’evasió fiscal, ignorada en els temps de desenvolupament, es feia implacable pels de baix i inútil pels de dalt, que usen els paradisos fiscals. La introducció del precariat (la primera llei que el legitima és del centreesquerra a finals dels anys noranta) divideix el mercat de treball i els treballadors, separa els joves dels vells: a més, l’expansió de la UE a nous països de l’est va portarva nous treballadors a preu baix. L’entrada a la moneda única acceptada acríticament  feia cada vegada més difícil la competència amb els països amb una major productivitat (Alemanya sobretot), mentre les guerres balcàniques i després a l’Orient Mitjà  (la primera d’Iraq és de 1990) començaven a crear masses de refugiats.
Val a dir, crec, que enfront d’aquests trastorns polítics internacionals i d’aquestes transformacions estructurals,  enfront d’una realitat social en mutació,  l’esquerra d’inspiració socialista, interna o externa als partits socialdemòcrates i assimilats, va romandre, a Itàlia com en altres llocs, instal·lada  en la defensa dels resultats i dels instruments d’intervenció  que havien estat útils en una situació econòmica i política diferent, sense noves idees i propostes. I, malgrat la generosa fidelitat, que es va mantenir en molts, a les idees d’alliberament humà i social en les que havia fet lleva el pensament socialista quedaven  ara desproveïdes de la seva perspectiva de societat,  ja que la primera experiència estatal que havia volgut basar-se en la propietat social dels mitjans la producció i intercanvi (la soviètica) s’havia contradit a si mateixa malgrat sacrificis, sofriments i tragèdies terribles.

Per tant, es comprèn bé per què la dreta socialdemòcrata, tradicionalment propera a la lògica del sistema existent, va saltar per sobre del fossat, i pensà esdevenir  guanyadora mostrant-se més eficient que la dreta moderada en les mateixes polítiques. Aquella dreta socialdemòcrata, però, en nom del realisme o del pragmatisme, estava produint, de fet, una fugida de la realitat. Si la globalització  implicava l’entrada de nous i grans països entre els protagonistes de l’economia i la política mundials (però al preu de  formes d’explotació del treball sovint inaudites) simultàniament imposava un preu elevat a les forces treballadores dels països més desenvolupats, un preu agreujat per la crisi econòmica. I si la revolució tecnològica podia anunciar el naixement d’un món de menys fatigues físiques i de major riquesa material i cultural, la realitat mostrava  l’augment de la desocupació i una ocupació cada vegada menys qualifica a nivell de masses (l’oferta prevalent esdevenia la dels serveis a les persones). Per això l’esquerra neoliberal, incapaç de veure i de fer front a les conseqüències socials de la seva pròpia política, està fallant a tot arreu. Però l’esquerra que voldria ser  alternativa, al seu torn, ha demostrat àmpliament que no reeixia a representar el malestar i el patiment social, malgrat  veure’ls i denunciar-los. I això ha passat sobretot, ens semblava i ens sembla, per seguir tàctiques sovint només electoralistes, és a dir per l’absència d’un pensament capaç de confrontar-se amb el temps nou.
Per totes aquestes raons la nostra revista, des del seu nou començament, va parlar de la necessitat de reconstruir des dels fonaments una esquerra que volgués mantenir viva la inspiració socialista. La derrota d’aquesta esquerra davant e les posicions neoliberals, pensàvem, depenia, per descomptat, de la dificultat de proposar mesures creïbles diferents de les de la deriva dretana, però aquesta mateixa dificultat depenia al seu torn de l’absència d’una identitat forta i recognoscible. Si l’esquerra neoliberal s’anava confonent amb la dreta, l’altra esquerra es mantenia atrapada substancialment en una trama conceptual que es mostrava infecunda. Ni  la crítica de l’anquilosament dogmàtic (de l’experiència soviètica, i també de molts dels seus oponents) del pensament d’inspiració marxiana podia bastar. Havia de ser explicada en els seus motius teòrics, més enllà dels immediatament polítics. Ens semblava evident que en els orígens de la derrota de les idees socialístiques hi havia raonst més profundes i llunyanes  que la tragèdia de l’estalinisme, ella mateixa no ocasional. I que la victòria global del model capitalista tenia arrels en una visió molt més complexa que la resumida per l’exaltació dels “esperits animals“. No es tractava únicament de  redefinir, òbviament, les polítiques, sinó el sentit mateix de les pròpies ambicions o els propis objectius, donat que paraules com “socialisme” o “esquerra” havien  anat perdent el sentit intuïtiu que semblaven tenir en el segle XX i havien de ser redefinides.
Per tant posàvem en primer pla el replantejament de la relació entre la llibertat i la igualtat, a partir de l’axioma per el qual d’una condició de llibertat, encara que sigui estreta, pot néixer la igualtat, mentre que el contrari no és cert, no només per la prova de l’experiència sinó perquè la igualtat només és tal entre persones que se senten lliures. Però la prioritat de la idea de la llibertat exigeix ​​replantejar-se aquesta idea com un problema i no com una acceptació de la interpretació donada – és a dir, com un instrument de  competició contra l’altre- en les  societats capitalistes en què vivim. Tot això, ens semblava, reenviava i reenvia a la primacia de les raons ètiques en les quals hauria de justificar-se l’esquerra i a les quals  romandre fidels – i per tant a la necessitat de revisar la distinció entre l’ètica de les intencions (confinada a l’esfera privada) i l’ètica de la responsabilitat (suposadament  la única en l’esfera pública), en nom de les quals s’han comès les pitjors atrocitats en ambdós costats. Cal dir que la tendència autoritària present en molts dels principals països capitalistes (o de capitalisme estatal i privat barrejats) indica clarament que el tema de la conquesta o la defensa de les llibertats, a partir de les més elementals, s’ha fet evident.
En conseqüència, suggeríem,  la pràctica política – és a dir, el vestit i les regles de l’acció política en el present – precedeix a qualsevol altra exigència. La proximitat activa als problemes  que sorgeixen entre els treballadors de totes les condicions i en les capes desfavorides són una part constitutiva d’aquesta pràctica. Però no és menys essencial la credibilitat dels qui pretenguin representar els uns i els altres. Les pròpies indicacions, indispensables, de “solucions concretes als problemes concrets” passa per la credibilitat de qui les proposa. Els comunistes italians havien comprès que no era suficient predicar el sol de l’avenir, i que es necessitava la capacitat de proposta. però hi havia una premissa implícita: era la credibilitat del grup dirigent, una credibilitat provada en la lluita antifeixista i la resistència i després, fins que durà,  una manera d’estar del personal polític vinculada a les condicions populars. La serietat i la força d’una visió del món, és a dir una forta identitat ideal i moral, han de ser garantides pels fets. I només d’aquesta manera es pot donar versemblança a les declaracions programàtiques que, d’una altra manera, per ben dissenyades que siguin, només són una promesa entre d’altres. I només d’aquesta manera són perseguibles les solucions concretes,  sempre condicionades per l’estat de fet, l’equilibri de forces i les enteses amb els  altres – necessàries, fins i tot indispensables en un règim parlamentari per a evitar el pitjor.
En qualsevol cas, una forta identitat d’esquerra necessita veritat. Així, per exemple, la necessitat de defensar els drets socials no coincideix amb la defensa de l’Estat de benestar tal com és, a partir de la seva concepció  com  apèndix del desenvolupament capitalista – i per tant funció dels seus cicles – i gestionada de vegades (com en el cas de la salut) en interès primari del sistema privat i del personal de comandament. O, per posar un altre exemple, en el drama de la gestió de la immigració de persones que fugen de la guerra i la carestia, la solidaritat humana  sacrosanta ha d’anar acompanyada de la denúncia de la causa de tants desastres ni ha d’ocultar el malestar i, també els problemes econòmics que sorgeixen entre els treballadors i als barris populars que han de tractar amb ells immediatament. I deixant clar que l’única perspectiva per la que lluitar  és la d’una política de pau i d’un gegantí esforç dels països rics per superar el subdesenvolupament.
En qualsevol cas, el temps apressa. Sé que circula la idea que només un populisme d’esquerra pot vèncer a un populisme de dreta. Em sembla una esperança il·lusòria. Jo diria més aviat que el problema és guanyar per a una visió veritablement transformadora  totes les forces disponibles siguin on siguin. Però això implica, de fet, que hi hagi un discurs d’esquerra i que sigui també capaç d’entendre i interpretar totes les instàncies humanament i políticament justes que altres hagin  expressat: per exemple, les  de la revolta sobre la qüestió moral. Seria un veritable problema per a ells i per al país que les forces (o les debilitats) de l’esquerra que tendeixen a apropar-se, com ara sembla possible, no es persuadissin de la necessitat d’un pensament comú sobre els seus errors, sense condicions prèvies i sense rancors, i de la necessitat d’expressar una visió i una proposta comunes no afectades pel mer electoralisme. Hem sostingut sempre els diversos intents d’unir les esquerres disperses,  advertint que sense un esforç de pensament sòlidament fonamentat cap subjecte polític, ni unitari ni federal, ni petit mai ni gran,  podrà mai tenir una vida duradora. Era una predicció fàcil puntualment confirmada pels fets. Caldria tractar de tenir-la en compte avui, abans que sigui massa tard.

Font: Critica Marxista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: