Portada

Albert Sáez: Catalunya sense el PSC, el PSOE sense Catalunya

gentAlguns autoproclamats sobiranistes catalans disfruten aquests dies ridiculitzant l’enfrontament obert entre els dirigents del PSC. És una tremenda irresponsabilitat, sobretot per a aquells que treballen per aconseguir que Catalunya pugui celebrar una consulta per decidir sobre la seva relació amb Espanya. No es tracta aquí d’exculpar els dirigents socialistes dels seus propis errors que possiblement ells coneguin millor que ningú. Errors estratègics, ideològics i, si em permeten la gosadia, organitzatius. Es parla molt de l’impacte dels pactes tripartits en els resultats electorals dels socialistes i de les conseqüències del replegament contra la independència dels últims mesos. Hi ha qui sap molt de tot plegat i parla pels descosits. Però es troba a faltar també alguna autocrítica sobre el model organitzatiu instaurat després del famós congrés de Sitges i molt especialment després del de l’Hospitalet. Les discussions que afloren aquests dies desprenen un cert aire de batussa entre gent que ha estat suportant-se tota la vida sense dir-se el que pensen, terroritzats per perdre el poder en uns casos o la quota de representació que garanteix el dissentiment en altres. Té aire de grup tancat, autoreferenciat i autoalimentat. Que ningú s’ofengui perquè aquest és un mal que pateixen moltes organitzacions, també les polítiques. La situació actual del PSC és el resultat, també, de la cultura de partit que ha generat i de les formes de relacionar-se internament i externament. I el cert és que tants anys de triomfs consecutius han convertit el PSC en una organització excessivament conservadora, d’esquerres però poc permeable a integrar gent i idees noves. Si ho comparem amb els seus competidors fixem-nos si els socialistes han fet salts ideològics com els de CDC respecte a l’homosexualitat, per exemple, o els que separen el PSUC d’ICV en matèria mediambiental. Per no parlar del PP que ha passat de votar contra la constitució a defensar-la amb dents i ungles. Les receptes, les cares, els discursos, la iconografia socialista és la mateixa de fa 20 anys. Això indica que hi ha una altra manera de veure l’actual conflicte: en un costat estan els que no volen canviar perquè encara conserven el poder i en l’altre els que volen buscar noves idees per reconquistar-lo. Un fet més complex que la pura dialèctica entre catalanistes i no catalanistes. Però més enllà d’aquestes circumstàncies internes del PSC, els sobiranistes no haurien de perdre de vista que el que grinyola al PSC és també conseqüència de com es posiciona el seu espai social respecte al dret a decidir. Si el que els passa al PSC no els importa, el que passa en la societat a la qual pretenen donar la paraula no ho poden obviar.
I una reflexió similar hauria de fer el PSOE en sentit contrari. La seva aliança amb els catalanistes del PSC els ha donat l’hegemonia absoluta a Catalunya en les legislatives i en les municipals a més d’haver governat un terç del període de la Generalitat restablerta. Aquesta hegemonia catalana ha estat igualment determinant en moltes de les majories que han permès al PSOE governar a Espanya. Davant aquesta realitat, la direcció del socialisme espanyol i els seus entorns intel·lectuals també haurien de reflexionar abans d’abraçar-se a l’immobilisme del PP en el tema català. Primer per un sentit pràctic. Si Catalunya se n’anés, el PSOE ho tindria més complicat per guanyar les eleccions. Segon, per un sentit de lleialtat. Aquests catalanistes del PSC dels quals ara abominen i que conviden la direcció catalana que els expulsi, són els que van donar una part de la credibilitat al projecte socialista a Catalunya fins al punt de provocar que molts electors sobiranistes els recolzessin en les generals. El PSOE ho passaria tan malament sense Catalunya com alguns dels seus dirigents pronostiquen que ho passarien els catalans sense Espanya. Abans de fer suar la samarreta a Navarro per recolzar la seva proposta federal, més d’un s’ho hauria de pensar a Ferraz i no escandalitzar-se pel principi d’ordinalitat fiscal ni pel dret a decidir que Guerra va posar al programa del PSOE de 1977 amb el revolucionari nom de “dret a l’autodeterminació”.

Article publicat a El Periódico

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button