Nou Cicle

Adrià Porta: Dos models de país

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

domenechDies enrere Xavier Domènech causava certa revolada en reconèixer com un dels principals objectius del nou espai dels comuns la construcció d’una alternativa a la “hegemonia convergent”. Primer es va ofendre Marta Pascal, la nova cara de la “regeneració” del PDECat, que va veure en aquesta categorització merament “un llenguatge que mai canvia”. Però poc després també es va obrir un debat interessant dins de l’espectre ampli i divers de l’esquerra sobiranista sobre si es pot seguir afirmant ara com ara que Convergència manté l’hegemonia a Catalunya.

La pregunta és del tot pertinent més encara després de l’últim baròmetre del GESOP que relega el PDECat a la cinquena posició malgrat els seus incomptables blanquejos i canvis de nom. Alguns analistes es pregunten legítimament si no valdria més la pena parlar d’un “binomi inseparable” amb el PSC més que d’una hegemonia única, ja que aquest partit ha governat amb freqüència els grans municipis i diputacions de Catalunya.

Però el primer que cal entendre sobre l’hegemonia, almenys en el seu sentit gramscià, és que no té a veure necessàriament amb l’electoral: un partit pot perdre unes eleccions i seguir mantenint l’hegemonia (i viceversa). Això és el que explica, per exemple, que encara que tothom sap que ERC podria haver guanyat en vots ja el 27-S, el president de la Generalitat avui segueix sent convergent, o que malgrat existir una majoria progressista tant en el Parlament com en la societat, els pressupostos que s’acaben d’aprovar semblen redactats pel mateix Artur Mas, mantenint 2.300 milions de retallades respecte al 2010 o evitant tocar l’IRPF, l’impost de successions o sobre el patrimoni als qui més tenen.

L’hegemonia no és simple supremacia, sinó la capacitat de liderar culturalment una nació, limitant el camp de joc polític mitjançant l’exclusió d’un enemic constitutiu (l’Estat espanyol o les elits, per posar-ne només dos exemples), així com la construcció d’una identitat nova a partir d’aliances que subordinen, neutralitzen o integren parcialment sectors socials i actors polítics que a primera vista no tindrien res en comú. Els sona? En governar els temps i l’agenda del procés, Convergència ha aconseguit fer coincidir els seus propis interessos amb l’interès general, i la seva visió del país com la universal, reduint el concepte de sobirania a una sola de les seves expressions (la nacional, en abstracte) i obligant els seus adversaris a triar entre l’espasa i la paret: o bé la marginalitat o bé la subordinació (la CUP votant a favor de la investidura de Puigdemont i els seus pressupostos o Junqueras vantant-se de ser el true liberal de Catalunya).

Potser per tot això posa tan nerviós que Xavier Domènech parli de construir una alternativa a l’hegemonia convergent. Perquè no es tracta només de guanyar eleccions, sinó de plantejar un model de país diferent: sense corrupció, que faci pagar més a qui més té, que protegeixi la gent senzilla, feminista i ambientalment sostenible. En definitiva, un país que reclami sobirania sobre tots els aspectes de la vida.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: