Nou Cicle

Antoni Dalmau: Descripció d’un paisatge

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

paisatgeEls temps de crisi i de canvi són un moment propici per elaborar escenaris de futur. Com que la realitat quotidiana no és gaire amable ni satisfà els nostres anhels, projectem les nostres aspiracions en un demà que haurà de ser forçosament millor. La Catalunya del nostre temps és un exemple indiscutible d’això que dic: com que la situació econòmica escampa els seus efectes destructors pertot arreu i com que el nostre famós encaix amb Espanya ja sembla haver esgotat totes les seves possibilitats, hem construït un ideal de futur per mantenir vives les nostres esperances, personals i col·lectives. Els uns troben aquesta deriva francament quimèrica, d’altres senzillament impossible –en paraules de Felipe González–, i d’altres directament suïcida. Tots els qui qualifiquen en aquests termes les aspiracions de milers i milers de catalans acostumen de forma majoritària a criticar-les, a trobar-les il·lusòries o il·legals, a projectar contra nosaltres càstigs o amenaces. Pràcticament ningú no ens ofereix cap signe d’esperança o cap ajut efectiu que ens obri vies de resposta al problema que tenim. Simplement ens enfronten contra el mur. Resten, és clar, els qui parlen de les terceres vies, els qui semblen creure en reformes constitucionals, en nous pactes amb els governs d’Espanya, en l’esperança de l’acceptació sincera per part de la societat espanyola de la nostra realitat nacional, cultural, lingüística. Tanmateix, la seva via argumental és desmentida en cada moment per la història i per la realitat d’ara mateix, de manera que la seva proposta, que ha tingut tantes oportunitats fallides de verificar-se, es mostra com a molt més utòpica i irrealitzable que això que ara en diem la “via catalana” cap a la independència. Llavors no podem evitar de pensar que els il·lusos potser són ells, que la seva proposta sí que ens col·loca davant un mur infranquejable.

En aquesta descripció precipitada del paisatge que ara mateix tenim davant els nostres ulls, hi ha un altre element a tenir en compte, i és la mobilització i l’entusiasme de la gent. L’aspiració de tants milers de catalans no és una construcció merament política, ni s’alimenta de pretensions partidistes. És un clamor àmpliament estès que ha arrelat entre molts sectors del nostre poble que desconfien profundament del model de sistema públic que hem tingut en els darrers quinze o vint anys. És una causa que ha quallat en totes les generacions, però que és l’única que, ara mateix, ha fet forat entre els joves: el potencial enorme d’aquesta energia només és comparable als grans moments de canvi d’un país i, encara que a vegades presenti manifestacions superficials de frivolitat, d’immaduresa o fins i tot d’intolerància, té el gruix de les coses que només s’han anat construint a base de desenganys i frustracions acumulades, de dosis molt altes d’observació i de reflexió, d’una presa de consciència molt més sòlida del que creien aquells qui, dins o fora de Catalunya, sospiraven per la famosa baixada del suflé o pel refredament d’un simple “calentón de verano”.

Per això sorprèn el desconcert i l’immobilisme que observem a l’altra banda. El desconcert sembla trobar-se, fonamentalment, en àmplies capes mitjanes i populars de la població espanyola, que han estat educades en l’unitarisme més estricte, que han estat enganyades o manipulades per molts polítics o per molts mitjans de comunicació que, al llarg de la història, han deformat de manera sistemàtica la realitat incontestable de Catalunya i Espanya. Encara n’hi ha molts que alimenten ara mateix aquest foc d’incomprensió i de desconfiança i que els diuen, als espanyols, exactament el contrari d’allò que és la nostra percepció: els repeteixen que, al cap i a la fi, tot aquest ferment sobiranista no és altra cosa que el resultat de l’escola catalana, dels mitjans públics catalans i de l’acció persistent de governs nacionalistes. Som nosaltres, doncs, les víctimes d’una manipulació premeditada, i no ells.

L’immobilisme, no. L’immobilisme és un càlcul polític molt més fred i s’ha instal·lat en les altres esferes del poder, que ho aposten tot a diverses cartes que tanmateix no controlen: el pes de la llei, la por del buit, el simple pas del temps, la millora de la situació econòmica, la complicitat dels grans estats europeus, la fatiga dels catalans mateixos, l’aparició dels gèrmens de divisió social entre nosaltres. Pensen que qualsevol d’aquests perills o d’aquestes expectatives, o tots alhora, iniciaran en algun moment el canvi de tendència que ens farà plegar les veles i ens conduirà de bell nou per camins de submissió i de renúncia. Mentrestant, en una cursa carregada de perills que irrita encara més la nostra percepció, augmenten la pressió i van mirant d’estrangular-nos més encara. Cal reconèixer que es tracta d’un càlcul més aviat imprevisible, que conté, també per a ells, uns riscos certament molt elevats, perquè podria generar els efectes exactament oposats a allò que n’esperen. I cal reconèixer també que apliquen aquest càlcul amb poques veus discrepants, perquè si nosaltres ja ens hem cansat d’un encaix que no funciona, ells també ja estan molt fatigats de nosaltres, de les nostres pretensions interminables, de la nostra queixa permanent. No ens ofereixen, doncs, cap via de seducció o de canvi d’actitud que ens pugui fer reconsiderar el camí costerut que hem emprès. Ens empenyen simplement contra el mur, contra la fredor glacial de la pura i simple correlació de forces, contra una pugna sense pietat que ja veurem com s’acaba. És, sens dubte, una trista missió històrica per a la vella Espanya irredempta, farcida de tantes assignatures pendents, de tants dèficits per resoldre, de tant d’orgull inútil i de tanta retòrica inflamada que ressona dins el buit…

El Punt Avui

One Response to Antoni Dalmau: Descripció d’un paisatge

  1. Àngel Castanyer 18 October 2013 a 23:48

    No és segur que la societat catalana estigui esperant Àngel Ros, Antoni Castells, Antoni Dalmau,Ernest Maragall, Ignaci Elena, Joaquim Nadal, Marina Geli, Montserrat Tura, Raimon Obiols,
    Però què espera aquesta gent per pronunciar-se, per manifestar-se en aquests moments transcendentals?

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: