Nou Cicle

Carlos Mulas i Matt Browne: Més enllà de la Tercera Via

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

bloggers4progress-150x150La victòria d’Àngela Merkel a les eleccions generals d’Alemanya ha vingut a confirmar el què ja sabíem: que els partits socialdemòcrates no han sabut treure un benefici polític de l’associació entre la veneració que té la dreta pels mercats lliures i les crisis econòmiques que assolen el continent.

Històricament, els europeus es tornen conservadors en temps de crisi. Pero avui en día la situació és més complexa. A Alemanya, els socialdemòcrates s’han enfonsat, i els democristians de la cancellera Merkel, malgrat la seva victòria, també han tingut pitjors resultats que en les eleccions anteriors. En canvi, els votants han optat per l’Esquerra, els Liberals i els Verds.
Aquests partits han sabut aprofitar les noves tendències demogràfiques, ekl sorgiment d’una generació progressista més jove, l’augment continu dels nivells educatius, el creixement de la classe professional, la importància del pes social de les llars monoparentals i alternatives, així com l’avenc de la diversitat religiosa i del laicisme. De manera que, malgrat la desfeta dels socialdemòcrates, es pot percebre el sorgiment de nous electorats favorables als progressistes. Aquestes tendències es repeteixen per tota Europa.
Aleshores, per què aquests grups no van votar els socialdemòcrates? Més allá de la falta de líders carismàtics i de les batalles internes, es poden avancar quatre factors comuns a molts partits socialdemòcrates europeus, que també expliquen aquests pobres resultats electorals i que tenen el seu orígen en algun errors del projecte de la Tercera Vía que en el seu día va ser hegemònic.

Primer, els socialdemòcrates europeus no han sabut definir últimament què representen i en què es diferencien dels conservadors. La Tercera Via reconcilià en els anys 90 el pensament progressista amb l’economia de mercat, l’individualisme i la globalització. Això ajudà Bill Clinton, Tony Blair i Gerhard Schroëder a establir hegemonies polítiques en un àrea dominada pels conservadors. Els tres projectes seguien aspirant a aconseguir un major cohesió social, però en refusar molts dels instruments per aconseguir-la, tradicionalment associats amb els socialdemòcrates, van contrubuir a l’estratègia conservadora consistent en desdibuixar les diferències existents entre els uns i els altres. A més, les dificultats que avui tenen els socialdemòcrates a l’hora de definir un paradigma econòmic alternatiu provenen de les llacunes existents en el pensament de la Tercera Via, particularment pel que fa a la renovació industrial.
Segon, els socialdemòcrates han fallat a l’hora de connectar amb els valors dels votants i per aiò tenen tantes dificultats per fer font a l’impuls populista típicament arrelat en aquests valors. El rebuigde la Tercera Vía al paper mobilitzador de la ideologia constituí en el seu moment una fortalesa; però ara s’ha convertit en una debilitat.

Els polítics socialdemòcrates sovint pateixen de seminaritis, tractant el procés polític com un simple exercici de recopilació de dades, arguments i proposició d’idees. Però en temps d’incertesa els votants necessiten quelcom més que una llista de propostes sobre polítiques concretes. Al centrar-se en la responsabilitat i la reforma tecnocràtica, els socialdemòcrates semblen no tenir interès en els valors i les emocions de la classe treballadora i de l’electorat progressista emergent. Com a resultat, són desbordats pels partidos a la seva esquerra i a la seva dreta així com pels Liberals i els Verds.
Tercer, els socialdemòcrates es troben confrontats a una multitud de nous reptes polítics que la Tercera Via no havia previst. Aquesta sorgí en una època de profund optimisme. El final de la Guerra Freda i l’eclosió de les empreses tecnològiques portà a molts a pensar que la ideologia i el conflicte estaven superats i que l’Occidente postmodern podria viure del sector serveis mentre consumia productes del Tercer Món. Però l’entrada de 1.000 milions de nous treballadors en l’economia global no ha estat un fenomen exempte de conseqüències. Mentre els beneficis de la globalització es repartiren àmpliament, els costos van ser suportats per uns pocs, normalment col.lectius de la classe treballadora que havien estat la base dels partits socialdemòcrates.
Aquestes tendències s’han exacerbat amb la crisi actual i els partits socialdemòcrates no han pogut oferir una resposta convincent. La confluència d’una preocupació creixent per la immigració, el crim i el terrorisme islàmics, ha provocat que l’electorat europeu es tornés vulnerable a una política de por i populisme. Els socialdemòcrates en l’actualitat estan atrapats en el següent dilema: si segueixen encomiant les virtuts de la globalització o del multiculturalisme sense acceptar les seves dificultats, s’arrisquen a alieanar una part de l’electorat emocional que necessiten per a guanyar les eleccions. Però si accepten que el seu electotrat principal se sent atret pels missatges emcionals dels competidors de la dreta i l’esquerra en temes laborals i immigratoris, i opten per utilitzar el seu mateix llenguatge, aleshores s’arrisquen a perdre el suport dels seus votants ètics.
Els socialdemòcrates, finalment, han fallat a l’hora de modernitzar la seva manera de fer política. L’atractiu que tenen molts nous moviments polítics i socials és que estan oberts i menys jerarquitzats que els partits tradicionals. Han quedat lluny aquells dies en els que una sola estrctura política manava i controlava totes les fases de l’elaboració i la comunicació de les polítiques. L’arribada dels nous mitjans de comunicació social i de la blogsfera impossibiliten aquest enfocament. A més, ara els votants no volen ser l’últim de la cadena i volen jugar un paper més actiu en tot el procés polític.
Si bé la Tercera Via fou una etapa essencial en la renovació del pensament socialdemòcrata, en particular perquè reconcilià a un electorat resignat al conservadurisme econòmic i social amb la possibilitat de conjugar la globalització amb les polítiques progressistes, és evident que el seu temps ha passat. Si els partits socialdemòcrates volen recuperar la seva hegemonia, aleshores hauran d’obrir pas a una nova fase de governanca progressista.
Per a que els socialdemòcrates puguin beneficiar-se del sorgiment de nous grups socials i de futurs electors que els hi són potencialment favorables, necessitaran reivindicar una part de la seva agenda tradicional que ha sortit reforcada amb aquesta crisi, hauran d’afegir-hi elements nous i, sobretot, hauran d’incorporar una nova dimensió emocional, un nou impuls i una nova manera de fer política, que estigui oberta a altres partits i a nous electors. Pels que se senten encara molt propers a la Tercera Via, aquesta transició serà dura, però el treball ha de comencar ja.

Carlos Mulas és director de la Fundación Ideas i Matt Browne és membre del Center for American Progress. Firmen també aquest article John Halpin i Ruy Teixeira.

Font: EL MUNDO 02.10.2009

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: