Nou Cicle

Joan Majó: Les crisis com a excusa

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

La crisi actual, a Espanya i a tot Europa, és una dura realitat. És greu, per molt que en alguns moments, per desconeixement o per conveniència, alguns l’hagin menysvalorat i altres exagerat.

Cal un fort ajustament, sobretot en casos com el d’Espanya, l’economia de la qual ha viscut deu anys de creixement fictici. N’hem parlat prou i espero que quedin poques persones per convèncer.

Això no treu que per part de molts governs també s’està utilitzant la crisi com a excusa per prendre mesures amb objectius d’altre tipus. Algunes de les mesures que es prenen poden ser bones per combatre la crisi però no són pas les úniques possibles. Es trien per aconseguir altres finalitats que s’amaguen. De vegades són finalitats derivades de lluites entre grups. En d’altres es busca resoldre enfrontaments nacionals o territorials. I de manera molt general, la crisi és la gran excusa per poder fer impunement unes reformes que intenten fer retrocedir la justícia i l’equitat en les societats desenvolupades, sobretot en el cas de societats com Espanya, que estaven encara, a l’inici de la crisi, en un període de necessària millora de la cohesió social i en una dinàmica de consolidació de les classes mitjanes. Vegem-ne uns quants exemples.

1. Els bancs dels EUA. La crisi financera americana va demanar la intervenció del govern aportant diners públics. Es va salvar el sistema, però no tot el sistema. Un dels grans bancs (Lehman Brothers) va desaparèixer per falta d’ajuts i un dels seus més grans competidors (Goldman Sachs) en va sortir molt reforçat, ja que una part important dels diners van anar a parar finalment a la seva caixa. Hi havia raons objectives per a aquesta diferència de tracte? No ho sé. ¿Va tenir-hi alguna cosa a veure que el secretari del Tresor de Bush, que va prendre la decisió, fos l’expresident de Goldman? Tampoc ho sé, però hi posaria la mà al foc. Calia salvar el sistema i es va salvar, però de passada es va acabar una batalla.

2. Les caixes espanyoles. La majoria de les caixes espanyoles estaven tocades. Després de molts errors, la necessitat d’un rescat públic es va fer evident. N’hi havia moltes de petites que estaven malament, i algunes s’han anat salvant. Però, tot i no estar tan malament, el problema més important era Caja Madrid pel seu gran volum. La solució va consistir a ajuntar-la amb la valenciana Bancaixa (el forat negre de Zaplana i Camps) i treure a la borsa la nova entitat Bankia, constituint així el primer grup financer espanyol, centrat a Madrid (BBVA, Santander i CaixaBank són perifèrics). Com que ajuntar dues coses dolentes no en fa una de bona, ara cal salvar-la a corre-cuita. Si tot acaba  , s’haurà fet, amb un cabàs dels nostres diners, un gran banc a Madrid, amb penetració a València i potser a Catalunya i a Galícia, segurament amb una participació estrangera important. De moment Goldman Sachs està fent una valoració, no se sap si per comprar-lo a baix preu o per vendre’l a algú. L’operació és de llibre.

3. El futur de la sanitat. Per una sèrie de raons conegudes (envelliment de la població, millora de l’atenció mèdica, augment de l’exigència, cost de la tecnologia i dels tractaments…) la despesa sanitària creix arreu -aquí i a fora- d’una manera important. Durant els últims anys ha crescut sistemàticament uns dos punts per sobre del PIB. D’aquí a no gaires anys es convertirà en el sector més important de despesa i per tant el sector més important en llocs de treball i el primer en possibilitats de negoci. Aquesta perspectiva fa que hi hagi una forta lluita pel repartiment del sector entre la sanitat pública (és a dir, finançada per impostos i controlada pels governs, amb una gran capacitat de pressió a la baixa sobre els preus dels fàrmacs i dels equipaments tècnics) i la sanitat privada (finançada pels usuaris i amb menys poder de pressió sobre els preus). La universalització de la sanitat pública fa trenta anys (ministre Lluch) va ser un pas molt important a favor del seu caràcter públic. Les actuals mesures per fer-la sostenible poden ajudar-la, eliminant ineficiències, moderant el consum innecessari, augmentant els ingressos amb impostos o introduint-hi copagaments progressius en funció de la renda. En canvi, poden reduir-la en favor de la privada si es retalla la capacitat del sistema, se’n redueix la cobertura o se’n deixa degradar la qualitat. Hi haurà uns guanyadors i uns perdedors.

4. Les reformes laborals. El mercat laboral espanyol ha funcionat molt defectuosament. L’existència d’un 10% d’atur en els moments de gran creixement i la pujada actual fins al 25% ho deixen ben clar. Mesures com reduir la relativa comoditat de l’atur, eliminar la dualitat dels contractes, perseguir el treball ocult, introduir la productivitat en la indexació salarial i descentralitzar la negociació dels convenis poden ser doloroses, però són necessàries. Però centrar-se a anul·lar drets dels treballadors donant tota la llibertat a l’empresa per fixar condicions de treball i horaris, o decidir acomiadaments sense raons objectives, pot ser el resultat d’un acord entre uns governs i unes patronals antiquades que encara no han entès quins són els actuals factors de competitivitat. També hi haurà perdedors.

Les crisis són sempre un problema. Poden ser una excusa per tirar enrere progressos socials bastits durant dècades, o una oportunitat per crear un millor futur.

Ara.cat

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: