Entre les diferents lliçons d’aquesta primera volta de les eleccions presidencials franceses del 22 d’abril notem primer una participació molt honorable del cos electoral del 80% i, d’altra banda, que el candidat de l’esquerra, François Hollande (PS), arriba per primera vegada d’ençà de 1981, davant el candidat de la dreta (28,60% contra 27,00%). És cert però que el president-candidat Nicolas Sarkozy ha acumulat durant aquests cinc darrers anys una oposició considerable, ferotge i creixent de molts sectors socials, per més que la crisi econòmica mundial li hagi servit de pretext.
Els resultats electorals indiquen un total de les forces dels partits polítics d’esquerra (1) del 43% (PS+FdeG+EELV), i un total de les forces de dreta del 45% (UMP+FN+DA). Però segons els instituts de sondeig els electors del Front National de Marine Le Pen, que ha obingut prop del 18% (un percentatge més alt que el del seu pare) només votarien al 60% per Sarkozy, el 20% per Hollande i el 20% s’abstindria. Els electors del MoDem (centre-dreta de François Bayrou que ha obtingut el 9,11%) ho farien amb un 32% per Sarkozy, el 33% per Hollande i el 35% s’abstindria. Sembla doncs haver-hi més reserves d’electors per al candidat de l’esquerra que no pas per al de la dreta, gràcies sobretot al Front de Gauche (un 11%). Per aquesta raó a la segona volta de les presidencials del 6 de maig els instituts de sondeig pronostiquen un 56% a Hollande i un 44% a Sarkozy. Ja ho veurem i en tornarem a parlar.
En tot cas, la previsible desfeta de Sarkozy a la segona volta de les presidencials del proper 6 de maig tindria diverses conseqüències tant a Europa com a França mateix. L’eventual victòria de François Hollande a les presidencials és observada amb molt d’interès, especialment per l’SPD alemany, però també amb preocupació i inquietud per Angela Merkel i d’altres. Sobretot perquè François Hollande vol renegociar el tractat europeu d’estabilitat financera i afegir-hi una dimensió de rellançament de l’economia amb els Eurobons i de creixement industrial i contra les polítiques d’austeritat aplicades als pobles europeus que no han causat la crisi. Uns reptes socials i econòmics molt seriosos esperen malgrat tot el nou president que, si és Hollande, ha promès justícia fiscal i sacrificis. La seva elecció i la greu desfeta de la dreta sarkoziana podria accelerar el procés d’esclatament i de posterior recomposició de la dreta francesa.
Amb la desfeta de Sarkozy, i un Front Nacional de Marine Le Pen a prop del 18%, el risc d’implosió de l’UMP sembla a terme inevitable. La caiguda de Sarkozy podria desencadenar una lluita feroç entre Jean-François Copé (secretari general de la UMP) i François Fillon (primer ministre) a la direcció del partit. La crisi sembla inevitable i no se sap si la UMP hi resistirà. Si la segona volta de les presidencials es transforma en humiliació, el gran moviment de la dreta i del centre reunits, la UMP, fundat el 2002 per Alain Juppé serà sotmès tant a forces centrifugues com centripetes que faran perillar la seva existència. Després de les eleccions legislatives de juny la guerra serà inevitablement oberta. Jean-François Copé retrobarà l’enfrontament amb el seu rival François Fillon, del qual sempre ha denunciat la seva manca de valentia. Si aquestes circumstàncies es verifiquen seria previsible que el Front Nacional de Marine Le Pen pugués reivindicar a terme el leadership de la dreta francesa.
Per la seva banda, els centristes de la UMP, després d’haver suportat durant la primera volta electoral una orientació ultradretana del conseller especial de Sarkozy, Patrick Buisson (sobre les fronteres Shengen, contra la immigració i els subsidis socials de l’esquerra), tractaran un apropament cap al Moviment Democràtic (MoDem) del centre-dreta de François Bayrou. Com es veu ara molt clarament, la campanya ultradretana de Sarkozy no ha funcionat com el 2007 i pel contrari ha provocat un creixement considerable del Front Nacional, que ha doblat els resultats del seu pare de 2007.
Front ara a la segona volta de les presidencials del 6 de maig proper Nicolas Sarkozy tindrà moltes dificultats per a convènver i reunir els vots dels centristes europeistes de François Bayrou (9,11%) i els nacionalistes antieuropeus del Front Nacional (18%). A més, com hem dit, Marine Le Pen planteja ara obertament una alternativa a la dreta que va més lluny que les properes eleccions legislatives (el FN es presentarà a més de 300 circumscripcions) i que pretén trencar la UMP, que li ha fet tant de mal d’ençà de 2007.
Pel que fa a l’esquerra la situació sembla més clara. El Partit Socialista continua sent la força principal. L’entesa entre el PS i els ecologistes d’Europe Ecologie-Les Verts (EELV) constitueix una perspectiva unitària que es concretitzarà a les eleccions legislatives del proper mes de Juny. D’altra banda, veurem aviat si el Front de Gauche (exPC reconstruit) permetrà al vell PCF de renàixer després de la campanya mediàtica reeixida de Jean-Luc Mélanchon. El futur de tota l’esquerra passa per una transició ecològica global, és a dir, política, econòmica, social, i societal (basat en temes de societat). Li caldrà sortir dels aiguamolls ideològics del passat socialdemocràtic i construir un nou socialisme de la realitat del segle XXI front al neoliberalisme.
Però tractem de no vendre la pell de l’ós abans de la segona volta de les presidencials que no són encara guanyades. François Hollande ha de continuar com fins ara, ferm, explicant les 60 mesures del seu programa de Le Bourget, precís en la seva presentació i en contacte permanent amb la gent. Ara cal que demostri la credibilitat de les seves propostes, tant sobre la renovació de la vida política com sobre els temes econòmics i socials. La segona volta no s’ha de convertir en un combat de boxa, com ho voldria Nicolas Sarkozy amb una successió de debats televisius i un espectacle que aniria en detriment de la necessària relació del candidat amb els electors. Transformar la campanya electoral en un show de televisió no serviria gens la democràcia. Nicolas Sarkozy no vol parlar del seu balanç, no té cap programa coherent, sinó una proposta diària i sovint contradictòria. Desitja amagar les seves deficiències amb una successió de confrontacions televisades on el xoc de personalitats predominaria per sobre de la confrontació dels programes. Segons les seves pròpies paraules vol aixafar (faire éclater) Hollande en el debat. Pensem que la confrontació l’ha de tenir també i sobretot amb l’electorat francès. I aquesta confrontació l’espera el proper 6 de maig. Nosaltres també l’esperem.
———
(1) Hollande, PS 28,63%, Sarkozy, UMP 27,18%, Le Pen, FN 17,90%, Mélanchon, Front de Gauche 11,10%, MoDem, Bayrou 9,13%, Europe Ecologie, Joly 2,31%, Dupont-Aignan, DA 1,79%, Poutou, PA 1,15%, Arthaud, LO 0,56% i Cheminade, 0,25%.
Un comentari