Nou Cicle

Gentil Puig-Moreno: Resum de la trobada “Passat, present i futur de la Unió per la Mediterrània”

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

RESUM DE LA TROBADA: “PASSAT, PRESENT I  FUTUR DE LA UNIÓ PER LA MEDITERRÀNIA» (UpM)

Casal Jaume Primer,  Perpinyà el 8 d’abril de 2011

Organitzada per “Plate-Forme de Rénovation de la Gauche Catalane et Socialiste” (PRGCS)

Joan Bigorre (PRGCS, Perpinyà)

Després d’haver donat les gràcies a Josep Serra, president del Casal Jaume Primer de Perpinyà per l’acolliment que ens han reservat, Joan Bigorre de la PRGCS, presenta els quatre intervinents: Gentil Puig-Moreno (universitari), Joseph Sfeir (periodista libanès), Henri Sicre (antic diputat PS) i Raimon Obiols (diputat del PSC al Parlament Europeu). Els dóna les gràcies per llur presencià a Perpinyà. Joan Bigorre afegeix que el tema concerneix els esdeveniments que tenen lloc actualment a la riba sud de la Mediterrània, que són d’una gran rellevància, comparables als fets històrics que tingueren lloc a Europa a mitjan segle XIX, el 1848, durant les revolucions democràtiques i liberals.

Gentil Puig-Moreno (universitari)

Bona tarda tothom.

Alguns de vosaltres recordareu, sens dubte, que fa un any vaig proposar que Raimon Obiols vingués a Perpinyà per fer a una conferència sobre l’EuroMediterrània, però en aquell moment, per diverses raons el projecte no es va poder realitzar. Es pensava generalment que no era un tema mobilitzador, ni tampoc d’actualitat. Però, d’ençà pocs mesos, molts esdeveniments tant inesperats com prometedors s’han produït de l’altre costat de la Mediterrània i, ara, el nostre projecte ha  esdevingut no solament possible, sinó també urgent i necessari. És el motiu que ens reuneix finalment aquest vespre. Vet aquí perquè hem invitat l’amic de Ceret, el diputat Henri Sicre que, com deia Joan Bigorre, ha estat elegit durant quatre legislatures diputat socialista de la 4a circumscripció dels Pirineus Orientals. Henri Sicre ha participat a l’inici del Procés de Barcelona (PdB) abans del 1995, com a membre de la comissió dels Afers Estrangers de l’Assemblée Nationale, i ens en parlarà a continuació.

Desitjaria, per part meva, posar en relleu un únic aspecte de la qüestió: el tema de la participació dels catalans i de Catalunya a la Mediterrània, amb un molt breu recordari històric. Car, aquells qui viuen a Perpinyà, saben que som aquí, a poc menys de 500 metres del palau dels reis de Mallorca. I el reialme de Mallorca conquerit per Jaume 1er entre 1229 i 1235 era ja el contacte directe dels catalans amb la Mediterrània. El reialme de Mallorca només va durar durar 68 anys de 1276 a 1344, perquè després fou reintegrat a un conjunt més vast d’on provenia, el reialme d’Aragó i dels Comtes de Barcelona, que a continuació va existir amb formes diverses fins al 1715 (prop de 5 segles).

Alguns historiadors han comentat les conquestes militars catalanes de Sicília (1282), de Sardenya (1323-26) i de Grècia amb Neopatria o els ducats d’Atenes (1319-1390), però, per a l’historiador de la llarga durada i especialista de la Mediterrània, Fernand Braudel, les conquestes militars catalanes no corresponien a llur acció essencial o més significativa. Braudel demostra, a partir dels documents de Simancas, que l’activitat comercial, manufacturera, de poblament i d’obertura de rutes marítimes amb Consulats de mar dels comerciants catalans eren molt nombroses a la Mediterrània. Recordo que Fernand Braudel cita l’anècdota de productes manufacturats a Barcelona (armes, tèxtils, draps, cordes, eines, objectes diversos, etc.) que, un cop debarcats als ports de Tunís o d’Al Munastir, arribaven amb caravanes fins a Khartum al Sudan, al llarg dels segles XIV i XV. Les rutes comercials marítimes catalanes s’estenien entorn de tota la Mediterrània. Rutes de cabotatge al nord, al llarg de les costes de Provença i genoveses; rutes de cabotatge al sud de Tanger a Tripoli, ruta marítima de les illes (Mallorca, Sardenya, Sicília), ruta del Llevant (Xipre, Síria, Alexandria), ruta de l’Adriàtic i de Grècia. (Cf. Atles històric de Catalunya, Victor Hurtado, 1995).

Saltant ara diversos segles, si tornem a la història recent de Catalunya i al govern de Jordi Pujol, hom no s’estranyarà que ell també hagi anat a Tunísia durant els anys 90 amb un centenar d’empresaris catalans per a fer-hi negoci. Tots recordarem també que l’escriptor baleàric Baltazar Porcel va ser el primer director de l’Institut Català d’Estudis Mediterranis creat el 1989 per la Generalitat.

Tot això per dir que l’experiència històrica catalana hauria de poder inspirar les politíques mediterrànies actuals, perquè es fonamentaven en el diàleg i els intercanvis comercials i culturals d’igual a igual, molt més, en tot cas, que els actuals cops militars i mediàtics de l’Otan i de certs països occidentals. Observem de passada que, si el 2009 la UpM va escollir finalment Barcelona com a seu central (en lloc de la proposta de Marsella feta per Sarkozy), no era pas tampoc un atzar.

Amb el nostre amic Joseph Sfeir, periodista libanès, hem anat a principi de febrer a la seu de la Unió per la Mediterrània de Barcelona, al Palau de Pedralbes, per a informar-nos i obtenir informació per la nostra trobada d’avui. Però ningú no ens va poder rebre, perquè tot era paralitzat ! Ara bé, fa pocs dies, Joseph ha pogut reunir-se a París amb un vice-secretari italià d’aquest organisme moribund. Potser que ens en parlarà a continuació.

Per acabar i engegar el debat final desitjaria plantejar dues preguntes.

La primera pregunta a Henri Sicre seria: Com va nèixer el Procés de Barcelona l’any 1995, quin és el balanç global que ens en pot fer durant aquests 13 anys d’existència, i finalment, per què hauria fracassat ?

L’altra pregunta a Raimon Obiols: Com va sorgir la UpM l’any 2008, quin futur pot encara tenir actualment, amb els nous actors eixits dels processos democràtics en curs a la riba sudmediterrània ? Quines mesures d’urgència i concretes proposa la Unió Europea per a ajudar aquests pobles ? Moltes gràcies.

Joseph Sfeir (periodista)

Aquesta trobada de París amb el vice-secretari de la UpM de la qual Gentil acaba de parlar no ha donat cap resultat concret, així que sentint-ho molt no en puc dir res. Nogensmenys, hem sabut que el secretari general adjunt, l’italià Lino Cardarelli, ha estat promogut recentment com a secretari general provisional de la UpM. Recordem de passada que l’ex-secretari general de la Unió per la Mediterrània, el jordanià Ahmad Masa’deh, no pertanyia ni tant sols als països riberencs de la Mediterrània, i que d’ençà del 2008 no havia aconseguit  fer gran cosa per a la UpM.

Per contra, m’agradaria, a mi també, avançar dues idees per al debat a propòsit del Procés de Barcelona de 1995 i també  de la Unió per la Mediterrània de 2008. Es tracta, d’una banda, del llarg conflicte israelo-palestí, i d’altra banda, del desequilibri flagrant de tractament entre l’ajuda atribuïda per la Unió Europea als diferents països del Magreb en detriment dels països de l’Orient Mitjà.

En efecte, d’ençà de l’inici de la creació del Procés de Barcelona (PdB) l’assessinat d’Itzrhak Rabin el 4 novembre de 1995 va contribuir a paralitzar el procés de pau a l’Orient Mitjà. Des de llavors, crec que el pes enorme i l’agreujament del conflicte ha hipotecat greument la política europea del Procés de Barcelona. D’altra banda, ens podem demanar si aquest conflicte no és precisament a l’origen del semi-abandó en el qual es troben els països de l’Orient Mitjà, al qual he fet al·lusió abans.

Car, tots nosaltres coneixem el pes considerable de les relacions històriques i politíques entre, d’un costat, França, Espanya, Itàlia i la Unió Europea, i de l’altre costat, els tres països del Magreb: Algèria, Tunísia i el Marroc. Ho entenem perfectament, però els ciutadans dels països de l’Orient Mitjà ho pateixen i no poden acceptar aquesta diferència de tractament.

Quin serà, a partir d’ara, el futur de la Unió per la Mediterrània, corregida o refundada amb la participació dels nous actors de les revoltes i revolucions en curs en els nombrosos països de la riba sud i oriental de la Mediterrània ? No ho sabem, però, crec que no podrà ser pitjor que la situació que coneixíem fins ara, amb una UpM completament desprestigiada i inoperant d’aquests darrers anys. Gràcies.

Henri Sicre (Ex-diputat)

Bona nit. Quan en Gentil em va preguntar sobre la història del Procés de Barcelona (PB) abans i després de 1995, vaig revisar les meves notes i els meus records quan era un membre de la Comissió d’Afers Exteriors de l’Assemblea nacional francesa. Abans de 1995 hi havia ja molts projectes bilaterals de cooperació entre països del nord i el sud. El Procés de Barcelona va esdevenir ràpidament en una necessitat de conèixer molt ràpidament els èxits i les seves limitacions.

El Procés de Barcelona va néixer amb l’esperit d’Oslo i les ruïnes de la Guerra Freda. La Conferència Euromediterrània de Ministres de Relacions Exteriors el 27 i 28 de novembre de 1995 va llançar la primera iniciativa regional d’Europa a la Mediterrània. El Procés de Barcelona, després de la ciutat que va dedicar el seu inici, va ser possible gràcies a dos factors clau en el context internacional de l’època.

La fi de la Guerra Freda va marcar canvis geopolítics no només globalment, sinó també a nivell europeu. La cooperació Nord-Sud es va fer possible. El Tractat de Maastricht negociat el 1991 i que va entrar en vigor el 1992 havia posat en marxa una sèrie de reformes internes de la CEE, que també va provocar un canvi en l’equilibri de poder a Europa.

Alemanya es va embarcar en l’ampliació cap a l’est el que va significar que es mogués el centre de gravetat del territori europeu. A més, Espanya va tractar de contrarestar aquesta nova orientació cap a Europa Central i Oriental amb el llançament de l’Euro-Mediterrània durant la Presidència espanyola de la segona meitat de 1995. França, es va unir a la iniciativa.

El naixement del PB va ser possible gràcies a un altre factor que ha promogut la cooperació entre els països mediterranis. Els Acords d’Oslo signats el 1993 amb la mediació noruega, posaven fi al conflicte entre Israel i els seus veïns àrabs. L’Euro-Mediterrània va poder reunir per primera vegada, Israel i l’Autoritat Palestina, igual que els seus veïns àrabs, fins i tot dins d’un fòrum regional.

El Procés de Barcelona va ser un projecte ambiciós entre els 15 Estats membres de la UE en el moment i 10 països de la regió de la Mediterrània: Marroc, Algèria, Tunísia, Egipte, Israel, Jordània, Líban, Síria, l’Autoritat Palestina i Turquia, i l’addició d’Albània i Mauritània, com a “convidats de la Presidència”. Després de l’ampliació de 2004 i 2007 la UE als 27 Estats membres, amb els seus dos altres països mediterranis, Xipre i Malta.

La cooperació nascuda a Barcelona va ser molt generosa. Publicat el projecte que va ser presentat per la Comissió Europea, adoptà un enfocament general dividit en tres parts:

• La definició d’un espai comú de pau i estabilitat a través del diàleg polític i de seguretat;
• La construcció d’una zona de prosperitat a través de l’associació econòmica i financera i l’establiment d’una zona de lliure comerç al seu venciment el 2010;
• L’acostament cultural de l’associació cultural i social entre les dues ribes de la Mediterrània.

L’Euro-Mediterrània incloïa dues dimensions complementàries. La dimensió bilateral que va mantenir l’esperit de les relacions de la Comunitat Europea i una dimensió regional, que buscava la cooperació entre els països de la regió. La Comissió Europea va intervenir i va aconseguir acords de cooperació amb països en els projectes bilaterals i associats finançats per MEDA. El Banc Europeu, va participar en el procés de finançament. La política seguia tres àrees: el desenvolupament del sector privat i l’enfortiment del sector financer local, la creació d’infraestructura bàsica, i el suport a projectes regionals.

Anna Lindh, es va inaugurar el 20 abril de 2005 a Alexandria, va ser la cooperació cultural entre els pobles de la Mediterrània i va completar l’objectiu de la component de l’anunci a Barcelona.

El 2007 es va prendre nota dels importants èxits del PB. Els instruments de la Comissió Europea van ser els més utilitzats pel Procés de Barcelona. Per tant, la Comissió Europea ha signat els acords d’associació amb els països mediterranis. Les rutes en la política de veïnatge des de 2006 s’han signat. Aquests acords són essencials per a la cooperació econòmica ja que el 90% de l’ajuda financera a càrrec del programa MEDA s’ha iniciat. Els fons europeus fins a l’any 2006 van ascendir a 8750000000$  per al període 1995-2006: 3,40 milions d’€ per al programa MEDA I (1995-1999); 5350000000 € per MEDA II (2000 -2006). Aquestes sumes es van utilitzar per finançar projectes d’infraestructura o de reconversió estructural.

Els projectes interregionals s’han fet com ara la Xarxa Euromediterrània de Drets Humans, l’Euro-ciutats EUROMED, el programa de cooperació Medact entre les ciutats i els territoris, la xarxa EUROMESCO (política exterior), Euromed Joventut III per al Diàleg , la ciutadania i la democràcia i l’educació superior Tempus. Aquests programes han servit per accelerar el procés democràtic actual? Ens ho podem imaginar.

S’ha avançat en matèria de cooperació en el sector privat. Així, el Banc Europeu d’Inversions ha concedit préstecs de 4,80 milions d ‘€ entre 1995-1999 i 6,50 milions d’ € entre 2000-2006. L’Associació de Cambres de Comerç i Indústria de la Mediterrània amb seu a Barcelona ha contribuït al desenvolupament econòmic de la regió.

Però l’equilibri dels components: la pau i l’estabilitat regional i la cooperació entre les cultures i els pobles, segueix sent molt baix. En el marc de la política, la promoció de l’Estat de Dret, la democràcia i els drets humans, que encapçala la política exterior europea, no ha progressat. A part la creació de la Xarxa Euromediterrània de Drets Humans s’ha promogut poc la democràcia en els països mediterranis. El saldo d’Euromed de 2005 va reconèixer aquesta deficiència.

Per a l’intercanvi cultural, tot i el Programa Euromed Joventut i el programa Tempus per la mobilitat dels estudiants, encara queda molt per fer en termes de desenvolupament cultural. Amb un terç de la població d’aquests països per sota de l’edat de 15 anys enfrontant-se amb problemes de desenvolupament econòmic els reptes són enormes.

El resultat del Procés de Barcelona no és del tot negatiu, i es barreja sense dubte, amb un ambiciós pla de cooperació regional. L’Associació Euromediterrània va ser l’únic fòrum per reunir els països mediterranis. Malgrat els objectius establerts el 1995, avui dia la cooperació és encara més en sentit nord-sud que entre els propis països de la regió. Els veritables problemes de la Mediterrània, com ara la liberalització del comerç de productes agrícoles i pesquers, la cooperació energètica, la gestió de l’aigua, el transport i la migració no s’han resolt. El PB és un èxit i un marc institucional especial per al diàleg regional amb les institucions, i una reestructuració estratègica necessària per fer front als nous desafiaments. Els ambiciosos objectius del PB, s’han enfrontat a diversos problemes:

• Empitjorament dels conflictes a l’Orient Mitjà que han frenat l’avantprojecte de pressupost i els límits imposats a la cooperació;
• l’esperit d’associació no ha produït els resultats desitjats en termes de drets humans;
• El volum del comerç Sud-Sud segueix sent molt baix així com les inversions;

No obstant això, el 2007, la Comissió va considerar que l’estratègia adoptada a Barcelona i els principals instruments eren vàlids. La Comissió ja havia proposat futures assignacions financeres als esforços dels socis per aconseguir les reformes polítiques. La concessió de l’ajuda financera dependrà dels avanços en la democràcia i els drets humans. En l’àmbit de la cooperació política, una Carta Euromediterrani per a la pau i l’estabilitat va institucionalitzar el diàleg polític i els mecanismes per abordar els problemes de seguretat i estabilitat. El 2008 una nova pàgina semblava que s’anunciava … que en Raimon Obiols se’ns dubte comentarà. Gràcies.

Raimon Obiols (Diputat al Parlament Europeu)

Bona tarda tothom i moltes gràcies als organitzadors de la Plateforma i als bons amics del Casal Jaume 1er d’haver-nos accollit tan amablement a Perpinyà,

No puc respondre a la pregunta de Gentil sobre el futur de la UpM, perquè no crec que ningú pugui preveure’l ara. Al novembre de 2009, ja vaig escriure que un aclariment de la Unió per la Mediterrània, era necessari. Crec que hauria de ser repensada de dalt a baix.Des de la seva creació el 2008, la Unió pel Mediterrani ha experimentat grans dificultats. Els problemes es deuen, segons ha observat l’amic Joseph Sfeir, pel conflicte palestí-israelià. Però hi ha altres raons internes, a causa de la gestació del projecte de la UpM i la seva visió estratègica. Hi va haver un debat per aclarir aquestes dues qüestions: la relació entre el projecte de la UpM i el conflicte israelo-palestí i les perspectives per al desenvolupament del projecte en si.

Es va dir que la UpM havia estat bloquejada a causa del conflicte palestino-israelià. És cert, però això no és tota la veritat. Més que el bloqueig esmentat, per descomptat, de baix perfil, la UpM va ser “institucionalment suspesa” a petició dels països degut a la intervenció armada d’Israel a Gaza, l’hivern de 2008. Kouchner va subratllar, el maig de 2009 que la UpM havia de ser “bloquejada”. No obstant això, el juny de 2009, es va celebrar una reunió ministerial a París amb el ministre israelià de Medi Ambient, Gilad Erdan i el ministre d’Economia de l’Autoritat Palestina, Bassem Khoury. La premsa va destacar l’“apolític” d’aquesta reunió, on es va eliminar el conflicte per abordar les qüestions de la gestió de l’aigua i el transport. Al juliol de 2009, els Ministres de Finances dels països de la UPM es van reunir a Brussel·les. La UpM semblava que sortia del túnel i les declaracions triomfalistes no van faltar. Henri Guaino va declarar a Le Monde: “Fa uns mesos, ningú hagués apostat per les possibilitats d’organitzar una reunió d’aquest tipus”. Negant així els que sempre volen que tot falli. Es podria dir que la UpM s’ha rellançat.

Però aquest ressorgiment va ser efímer. La reunió de Ministres de Relacions Exteriors que es va convocar a finals de novembre de 2009 a Istanbul, va ser ajornada sine die. En aquest sentit, Kouchner va dir: “Renunciem (a celebrar aquesta reunió), perquè el ministre egipci es va negar a reunir-se amb el seu homòleg israelià”.

L’execució de projectes de la UpM es va mantenir en estat d’alerta. Es va decidir establir la seu de la secretaria a Barcelona, ​​però el nomenament del seu primer secretari general encara està pendent. Hi havia una inquietud sobre les co-presidències. Hi havia incertesa en la preparació dels projectes i les previsions de finançament. El grau de compromís i l’abast de la contribució del BEI no es coneixien, i Alemanya havia indicat el 2010 que la UpM no podria beneficiar-se d’un pressupost addicional de la Comunitat Europea del Procés de Barcelona. L’associació públic-privada depèn de la coherència i la continuïtat del projecte general de la UpM. La situació era de certa gravetat. Hi havia un contrast tan important entre les intencions declarades i els resultats reals que si un canvi d’orientacions i de mètodes no va produir-se, una frustració exacerbada es desenvoluparia.

Des de la seva concepció el 2008, la UpM s’enfrontava a una qüestió crucial que segueix sense resoldre’s: depèn del seu funcionament en el conflicte israelo-palestí o ha de desenvolupar-se de manera independent? En altres paraules, hem d’esperar la fi del conflicte per desenvolupar una política euromediterrània ambiciosa, qui té en compte la urgència d’altres problemes de la Mediterrània? La política euromediterrània que ha sorgit del procés de Barcelona (1995) i que s’ha desenvolupat amb la Política Europea de Veïnatge (2004) ha ajudat molt a superar aquest dilema. El «Procés de Barcelona va ser dissenyat com un desenvolupament progressiu d’una àmplia xarxa regional d’acords d’associació i els plans d’acció entre la UE i diversos països del sud i l’est de la Mediterrània, el que va garantir la seva continuïtat, com així s’explica el nostre amic Henri Sicre.

Però el nou dispositiu de la UpM ha posat de nou la qüestió en el Pròxim Orient (agreujada per les divisions palestines i, sobretot, l’atac israelià a Gaza) al cor de les polítiques de la Mediterrània, com un node central. Les contradiccions de la iniciativa expliquen els problemes sorgits el 2008, especialment amb Alemanya i Turquia. Cal fer un aclariment, que mai podria fer-se, en primer lloc, respecte de la proposta d’Unió per la Mediterrània mateix, i en segon lloc, sobre la forma de concretar-se.

El disseny de Sarkozy era paradoxal. Es tractava de dos objectius contradictoris: d’una banda una “despolitització”, que difereixi i asfixiï les reformes democràtiques i els drets humans a la regió, sobre la base de la realpolitik ostentosa amb Hosni Mubarak, Ben Ali i Bashar al-Assad, que també es va centrar en una estratègia “funcionalista”, un “projecte d’unió” i una potent “institucionalització”, que va enfortir la seva centralització.

Recordem que en el seu discurs a Tànger l’octubre de 2007, el president Nicolas Sarkozy ja va esmentat el “funcionalisme” de Jean Monnet i va comparar el seu futur projecte de la UpM amb la CECA, que havia establert les bases de la unitat europea. Però al mateix temps, Sarkozy va proposar una institucionalització política forta, augmentat dramàticament durant la cerimònia inaugural de la UpM el 2008 a París, que va ser criticat pel seu esplendor històric.

A partir de 2009, la funció operativa dels funcionaris, experts i ambaixadors, van passar el protagonista de Caps d’Estat i de Govern. Això té els seus avantatges i servituds. Dominique Baudis, president de l’Institut del Món Àrab, va dir: “Va ser un error posar en marxa el Procés de Barcelona simplement a nivell ministerial. Quan la iniciativa és presa pels caps d’Estat i de Govern, l’impacte polític és més fort.” Però es va oblidar de dir que això havia augmentat la vulnerabilitat i la dependència sobre els factors imprevisibles de la situació política, com ho mostra les vivències de la UpM fins ara.

El 2010, la UpM es trobava en una situació de bloqueig preocupant, i alguns van optar per la controvèrsia com Henri Guaino que va escriure “La Unió per la Mediterrània és una lluita. Anem a portar aquesta lluita fins al final! És una lluita justa. Els responsables del fracàs de Barcelona són els pitjors situats per donar lliçons”. Aquesta discussió és totalment absurda. S’ha d’examinar l’obra de la UpM, les seves dificultats i contradiccions. Va fallar l’optar pels canvis necessaris per al futur. Hi va haver acord sobre la direcció política i les fuites cap endavant de Guaino, van ajudar molt poc.

Des de gener de 2011, enfront les emergències de les revolucions populars i democràtiques en els països de la riba sud de la Mediterrània, i els problemes generals de la Mediterrània, no s’ha de crear una falsa alternativa. No seria ni just ni clarivident ignorar el conflicte entre Israel i els països àrabs, però una nova realitat sembla possible. La política mediterrània no canviarà depenent del què succeeix a la costa sud i l’Orient Mitjà. I és imprescindible per ajudar a aquest desenvolupament, de manera que no paralitzi la política euromediterrània. Perquè una obstrucció causaria una frustració addicional: no podríem crear noves eines i projectes que els pobles mediterranis necessiten. Aquest principi ha de ser una contribució positiva als problemes de la regió.

Així, una comissionaria europea txeca ha proposat al Parlament Europeu una mesura completament nova, urgent i dramàtica, l’ajuda econòmica directa als partits polítics tunisians i egipcis (“Associació per a la Democràcia i la prosperitat compartida“). Aquesta ajuda, per al període 2011-2013, 240 i 445 milions respectivament, per als partits polítics que demostrin amb les seves accions i el seu programa que en realitat s’estan movent cap a la consolidació de les reformes constitucionals i la democràcia en els seus respectius països.

Des de l’establiment de la UpM el 2008 hi ha hagut massa retòrica i una certa manca de professionalitat i sentit comú. Serem capaços en el futur de superar aquesta situació? Els problemes dels pobles de la Mediterrània ho requereixen. El renaixement d’una nova UpM o d’un organisme Euro-Mediterràni de bases totalment noves han de ser el treball de tots els països sobre la base d’igualtat i respecte mutu.

En qualsevol cas, crec fermament que en el futur aquells que ocupen la part davantera de l’escena política farien bé en adoptar un enfocament més modest i més respectuós dels pobles de la Mediterrània, amb un compromís més seriós i democràtic. Gràcies.

DEBAT AMB EL PÚBLIC

En primer lloc, algunes preguntes s’han centrat, d’una banda, en la participació dels partits musulmans en els processos democràtics en curs a Tunísia i Egipte i, d’altra banda, en el paper d’aquestes noves forces democràtiques generades per les revolucions, l’evolució de les transicions politíques i l’emergència de les noves constitucions democràtiques.

En resposta, Henri Sicre ha evocat el rol de les forces militars en aquests dos països, així com la no-participació dels partits polítics musulmans que han semblat completament desfasats front al moviment de les reivindicacions socials i democràtiques d’aquests dos pobles. A més, la joventut tunisiana i egipcia els ha descartat i neutralitzat, utilitzant a fons les xarxes socials d’internet per a llurs mobilizacions.

Raimon Obiols fa observar que el vent de llibertat que bufa actualment en els països del Magreb i de l’Orient Mitjà és comparable amb el que va escombrar les monarquies conservadores de l’Europa de 1848. Considera que és realment un gran aconteixement. No obstant això, el perill actual pot provenir, segons ell, de la gran fragmentació dels grups i grupuscles polítics tunisians (se’n compta prop de 60). Haurien de poder inspirar-se d’un model comparable al del Frente Amplio de l’Uruguai, que va ser fundat el 1971. Després del retorn de la democràcia l’any 1984, el Frente Amplio va arribar finalment a governar democràticament el país després de les eleccions de 1994, 1999 i 2004, és a dir 23 anys després de la seva creació.

Gentil Puig precisa que efectivament el factor temps sembla pròpi de qualsevol transició política d’un règim a un altre. A Espanya, haurà calgut uns quants anys per aconseguir una transició més o menys democràtica. D’ençà de la mort de Franco, el 1975, fins la victòria del PSOE amb Felipe González el 1981, van passar set anys plens de dificultats, i fins i tot, amb un intent de cop d’estat militar. Caldrà doncs tenir paciència amb Tunísia i Egipte, però un procés irreversible ha començat. Afegeix que, d’altra banda, les representacions que teníem tots nosaltres d’aquests països eren completanent errònies. Entre els islamistes i l’exèrcit no hi vèiem res, mentre que avui descobrim la força increible d’una joventut i d’uns pobles que ho han capgirat gairebé tot.

Una altra sèrie de qüestions es referien a la posició de l’Estat d’Israël, evocada per Elie Barnavi en un article recent a la premsa francesa, en relació amb els moviments revolucionaris, i sobretot amb els eventuals resultats dels Germans Musulmans a les futures eleccions a Egipte. Una altra pregunta es referia a l’oposició entre el Marroc i Algèria en relació amb Mauritània i el Front Polisario, i a unes recents negociacions. Obiols ha precisat que són dos països amb tradicions polítiques molt diferents però que, malgrat tot, poden i deuen arribar a acords, i que precisament es troben ara amb un marc favorable i nou que implica processos democràtics en llurs propis països també.

Després d’haver debatut i satisfet totes aquestes preguntes, s’ha acordat de retrobar-nos tots, d’aquí un any, per tal de fer el balanç dels canvis eventuals, i poder controlar els efectes de la nova política d’ajut econòmic del Parlament Europeu als partits polítics democràtics dels països sudmediterranis.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: