Nou Cicle

Antoni Puigverd: Dignitat

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

Still Life, 1918De sempre el nacionalisme català tenia el projecte de fer un tall net entre allò català i allò espanyol. Però aquest projecte no hauria triomfat en una societat pactista i barrejada com la nostra si el nacionalisme espanyol no hagués sembrat durant anys una espanyolitat uniformadora, al·lèrgica a la diferència cultural i a la sana competència econòmica. Sobre aquest fonament, Aznar, aprofitant la miserable estratègia d’ETA, va articular un pensament polític que generava un nou orgull espanyol, reaccionava contra tota manifestació de dissidència i pugnava per confirmar, malgrat l’estat de les autonomies, la centralitat econòmica i política de Madrid: megàpolis del sud d’Europa.

L’enfonsament de la tercera via catalana és degut a la destrucció de l’espai de confluència entre els legítims interessos catalans i els interessos globals espanyols. Pasqual Maragall, per posar un exemple prou antic, va combatre la crítica del nacionalisme català a la primera línia de l’AVE (Madrid-Sevilla). Sostenia que el desenvolupament andalús, a més de just i reparador, seria positiu: Barcelona tindria més camp per córrer en una Espanya policèntrica. Ara sabem que Espanya es despobla gràcies a l’AVE i a la persistència de la visió radial en benefici de Madrid: ho va demostrar primer Germà Bel i és un fet en termes de creixement. Les dificultats de moltes regions d’Espanya són fruit de la voracitat del gran Madrid. És fàcil dissimular això amb la retòrica de la igualtat, però el fet és que bona part del territori espanyol està condemnat a la subvenció.

Ja abans de la crisi, l’economia catalana va témer que podria ser provincianitzada pel gran Madrid. D’aquí els moviments de les elits econòmiques catalanes a favor, per exemple, del hub aeroportuari (2007). Ara bé, per raons que no he entès mai, aquestes elits no es van atrevir a batallar en defensa de l’eix econòmic català. Paral·lelament, la tercera via del PSC s’enfonsava víctima dels seus errors en l’època dels tripartits i per la seva incapacitat de defensar aquí i allà la seva posició singular. El buit que aquests dos sectors van deixar va ser ocupat per la menestralia (ERC) amb l’ajut inestimable del TC. El nacionalisme d’origen pujolià ha fet el pas a l’independentisme per culminar una idea que no respon ni a la història ni a la realitat social catalana: el tall net entre catalanitat i espanyolitat.

El dilema present és pervers: o acceptar la legalitat virtual de Puigdemont o ajudar a fer caure el pes de la llei a un Rajoy que s’ha limitat a cobrar els rèdits de la visió fundacional d’Aznar. Quan el dilema és tan pervers, cal aferrar-se a la posició pròpia, per minoritària que sembli. Ser comprensiu amb els catalans que han optat per llençar el barret el foc, no implica donar per bona la seva estratègia. Després de l’incendi, el paisatge quedarà negre. Haurem de tornar a començar. Però, atenció, no podríem fer-ho si en aquests moments frenètics no ens fiquéssim, com fan els bombers, al mig del foc per rescatar de la crema el barret de la dignitat catalana.

La Vanguardia

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: