Nou Cicle

Enric Juliana: Sis 77

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

1977Nova manifestació multitudinària del sobiranisme a Barcelona. La sisena manifestació gegant des del 2012, sota el signe de la independència. Aproximadament un milió de manifestants, segons la Guàrdia Urbana, que l’any anterior va calcular una afluència de 800.000 persones. Mig milió segons alguns mitjans de comunicació estrangers, com el diari italià La Repubblica. Tres-cents cinquanta mil, segons la delegació del Govern a Catalunya. Dos-cents cinquanta mil, segons Societat Civil Catalana, entitat antagonista del sobiranisme. “Una manifestació pacífica, amistosa i potent”, segons el nou corresponsal del Financial Times a Espanya, Michael Stothard. Ampli ressò en els principals mitjans de comunicació de tot el món. Menys gent que en anys anteriors, segons les primeres estimacions de la Moncloa, orientades a enviar un clar missatge als governamentals i als antigovernamentals: “No ens deixem impressionar”.

I un apunt rar, significatiu i probablement no casual. Les notes tràgiques sobre Espanya de Julian Assange, el presoner de Zenda de l’era cibernètica. “Si això d’avui ha de servir de guia, l’1 d’octubre naixerà una nova nació de 7,5 milions de persones o una guerra civil”, va escriure ahir des del seu refugi a l’ambaixada de l’ Equador a Londres el programador australià que fa set anys va divulgar milers de documents secrets dels Estats Units. Assange, un home sempre ben considerat per Moscou.

Menys gent que en anys anteriors? Molta més gent segur que no, però construir un teorema sobre el refredament de la mobilització civil sobiranista a partir d’aquesta impressió pot ser molt temerari en aquests moments. El sobiranisme va de baixa. Aquest serà avui l’enfocament d’alguns mitjans de comunicació de Madrid. Fa uns mesos creien que Pedro Sánchez estava enterrat sota una tona de formigó, sense cap possibilitat de resurrecció. No donaven ni un duro per ell. Mesos enrere també van apostar per la ruptura de Podem. Ja veien Pablo Iglesias escorxat per Iñigo Errejón i les coses no es van moure gaire en aquesta direcció. La dialèctica entre periodisme i realitat és avui un tema delicat a Espanya.

Els moviments socials no són exèrcits de funcionaris. El seu volum oscil·la en funció de moltes circumstàncies. La temperatura política a Catalunya ha pujat uns quants graus des dels tràgics atemptats de l’agost. Hi ha un rerefons de tristesa a la ciutat. Hi ha una aspror més gran. Hi ha una tensió continguda, fàcilment identificable. L’atmosfera festiva del 2012 i els anys següents s’ha modificat. Molta gent està prenent consciència que la via low cost a la independència no existeix. L’intent de ruptura d’un estat de la Unió ­Europea no serà mai una festa major.

No hi havia menys gent, amb tota seguretat, que en la manifestació de l’Onze de Setembre del 1977 reclamant l’Estatut. Fa quaranta anys, el periodista Manuel Ibáñez Escofet, director adjunt de La Vanguardia, va redactar un titular d’impacte: “Más de un millón de gargantas y una sola voz: ¡Autonomía!” Aquell dia va néixer una unitat de mesura. Al cap de cinc setmanes, Josep Tarradellas tornava com a president de la Generalitat després d’un pacte amb Adolfo Suárez.

Des del 2012, Barcelona ha viscut sis manifestacions de magnitud 77 i la resposta del Govern d’ Espanya ha estat el silenci. Aquest és el tema.

Finalment, una dada que no hauria de passar desapercebuda: el PNB comença a avisar Rajoy que el seu vot als pressupostos del 2018 pot dependre del tracte que doni a Catalunya. Va enviar el missatge ahir la líder del partit a Biscaia, Itxaso Atutxa. Els bizkaitarras, com diria José Antonio Zarzalejos, entren en escena.

La Vanguardia

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: