Nou Cicle

Antoni Puigverd: La força de la gravetat

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

gravityEstem vivint dies de vertigen. Dies greus, que ningú sap com acabaran. Dies inquietants per a tothom, fins per a aquells que es proclamen feliços i convençuts d’haver capgirat la història. Dies molt ràpids, en què d’un moment a l’altre tot pot precipitar-se. Motus in fine velocior, deien els antics. “El moviment és més viu o veloç cap al final”. És la força o l’atracció de la gravetat: accelera la caiguda. Pot passar de tot. I passarà aviat.

De moment, avui l’independentisme viurà un altra gran Diada davant del mirall. Gràcies a la formidable musculatura que s’hi reflectirà, el mirall de l’Onze de Setembre li reforçarà l’autoestima (però també, ai, el narcisisme). Tanmateix, no trigarem gaire a saber si la gegantina manifestació d’avui es convertirà en un altre mirall enganyós o serà una mica més precís.

Fins ara, el mirall ha estat tan llaminer per al narcisisme català com políticament enganyós per a l’independentisme: manifestacions com aquestes, a Europa, no se’n veuen de tan concorregudes, certament. Qualsevol polític amb dos dits de seny hi hauria donat importància. No pas Rajoy, que ha prescindit del sentit d’Estat. El soroll català li fa de salvavides: és un gran adhesiu per al PP i li garanteix el suport molt fàcil a bona part d’Espanya. S’ha quedat tan ample durant cinc anys. Per això, a Catalunya, la seva serietat d’ara sona a falset.

Ara bé, la magnitud de les manifesta­cions amagava un sostre de vidre. Potser Rajoy s’ha limitat a fiar-se d’aquest sostre. Què revela aquest sostre? Que l’independentisme és molt fort, però que no té la força extraordinària que cal per canviar les fronteres d’Espanya i d’Europa. I és que cada vegada que, d’ençà de la primera gran manifestació independentista del 2012, hi ha hagut eleccions, els resultats han dit el mateix: sí, l’independentisme (dividit o en fórmula única) és una força determinant, però no pas colossal. Ho van dir les eleccions catalanes del 2012 en què Mas va rebre la primera clatellada. Ho van dir les municipals del 2015 en què la Catalunya interior i la metropolitana es van dissociar. Ho van repetir les generals del 2015 i 2016. I, sobretot, ho van deixar clar les cèlebres eleccions catalanes del 2015 en què la candidatura unitària de Junts pel Sí demanava als catalans “El vot de la teva vida”. Un 47% de vots (afegint-hi la CUP) és una xifra formidable. Però no permet impulsar una revolució.

Aquests dies, al Parlament, s’han viscut escenes imprevistes que han sorprès a molts independentistes que s’ho miraven per la televisió. Parlo d’amics i veïns meus que segueixen amb il·lusió el procés. Alguns s’enrabiaven veient el legítim obstruccionisme parlamentari de l’oposició. D’altres no se’n sabien avenir. Uns tercers fins i tot feien el ploricó: com pot ser que PP, PSOE i Cs ens facin aquest obstruccionisme parlamentari, si ja tenen el control de les Corts de Madrid i tot seguit, mitjançant la Fiscalia i el TC, començaran a reprimir les noves lleis catalanes i els seus líders, com pot ser?

El lament i la pregunta (que en diverses variants m’ha estat plantejada reitera­dament aquests dies) em deixen estupefacte. L’independentisme català, com tantes manifestacions de la mentalitat occidental d’avui dia, dona per fet que desitjar una cosa ja equival a tenir-la, sobretot si aquesta cosa es presenta arrebossada de raó moral. La lògica funciona així: “És just, ho reclamo i, per tant, ho he de tenir. M’ho han de donar i, si no m’ho donen, m’ho prenc”. Però la realitat funciona d’una manera ben diferent: per justa que sigui, una cosa només l’obtindràs si tens prou força. “Votant sabrem si els catalans volem o no la independència”, d’aquí no surten molts dels meus amics independentistes. No serveix de res argumentar-los que conquerir l’instrument del referèndum ja és, en si mateix, un exercici de força colossal.

Un italià que observa el maremàgnum català amb distància irònica ha aplicat a la polèmica de les dues legalitats que ara suposadament existeixen el que va dir el ­llegendari líder comunista Palmiro Togliatti el desembre de 1946 quan, en els debats de la nova Constitució, es discutia la inclusió d’un article que garantís els drets i llibertats d’hipotètiques amenaces revolucionàries. Togliatti no tenia cap problema a acceptar l’article i la justificació preventiva (la por a la revolució comunista) perquè, segons va dir, “el que legitima una revolució és la victòria”.

Aviat sabrem quina de les dues legitimitats té força per imposar-se. Motus in fine velocior. Tot es precipita. No trigarem gaire a veure les primeres llistes de víctimes. L’independentisme rupturista s’ha cregut la propaganda pròpia i s’ha fiat del mirall de les grans manifestacions: on apareix més bell i més fort del que realment és. Però els que no han deixat més via que la ruptura en són tant o més responsables. Que el Govern d’Espanya hagi apostat a la crisi d’Estat tot abandonant la Catalunya de la tercera via és gravíssim. Hi ha ac­cions culpables, sí. Però no eclipsaran les omissions culpables.

La Vanguardia

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: