Nou Cicle

Enric Juliana: I si Suárez no hagués pactat? Hi havia un pla B

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

VidràQuè hauria passat si Adolfo Suárez no hagués acceptat el retorn de Josep Tarradellas a Catalunya en qualitat de president de la Generalitat?

És interessant plantejar-se aquesta pregunta, precisament avui, quan es compleixen quaranta anys de la massiva manifestació de la Diada del 1977, en què centenars de milers de catalans van omplir el passeig de Gràcia de Barcelona per reclamar l’Estatut i el restabliment de la Generalitat. Va ser una manifestació molt plural, en què estaven representats gairebé tots els partits acabats de legalitzar, amb una important presència de treballadors. Molts sindicalistes. Molts joves. Molta esquerra.

L’esquerra catalana –socialistes i comunistes– dirigia en aquell moment la reclamació autonomista. Convé recordar-ho als qui voldrien reescriure la història amb la tesi que el pujolisme va hipnotitzar tothom. La realitat va ser una altra. El 1977 l’esquerra va atreure Jordi Pujol al seu terreny. Un any abans socialistes i comunistes s’havien negat de manera taxativa a acceptar una primera proposta ucedista, formulada per Federico Mayor Zaragoza, llavors conseller de Suárez, d’anar a la creació d’un Consell General de Catalunya, sota un règim jurídic especial. El PSC i el PSUC s’hi van negar i Pujol va tenir un moment de vacil·lació, ja que un dels seus objectius centrals era agrupar tot l’espectre moderat de la societat sota la bandera catalana. Hi ha una gran diferència entre el 1977 i el 2017. Avui una part significativa de les classes mitjanes catalanes està radica­litzada. Radicalitzada, sense trencar ni un vidre. Fa quaranta anys les classes mitjanes estaven molt expectants. La memòria de la Guerra Civil.

Què hauria passat si Suárez no hagués acceptat la restauració de la Generalitat? Fa de mal respondre, però Raimon Obiols explica a les seves memòries ( El mínim que es pot dir, RBA)  que hi havia un pla, ordit pel PSC (encara no s’havia produït la fusió orgànica amb la federació catalana del PSOE), amb suport democristià. “ Vam preparar un pla B per si la negociació amb Suárez fracassava. Aquest pla preveia el retorn de Tarradellas en secret a Catalunya, instal·lar-lo a la masia del Cavaller de Vidrà (gran masia del segle XVIII, propietat de la família Vila d’Abadal, a Vidrà, que va ser caserna militar durant les guerres carlines), com a punt de partida d’una marxa multitudinària i pacífica per avançar, ‘de clocher en clocher’, de poble en poble, com Napoleó, fins a la plaça de Sant Jaume”. Un pla per desbordar l’ordre preconstitucional. El mateix ­Raimon Obiols matisa immediatament les possibilitats d’èxit d’aquell pla alternatiu: “Era una eventualitat altament improbable, a causa de l’avançada edat de Josep Tarradellas i el seu seny, que li hauria fet preveure un possible Waterloo”.

Suárez no va donar oportunitat al pla B. Després d’una negociació que va començar malament, va acabar pactant amb Tarradellas el seu retorn a Catalunya al capdavant d’un govern provisional de la Generalitat que reuniria gairebé tots els partits, des dels comunistes fins als centristes. Suárez va intuir, correctament, que aquesta era la millor opció per arrabassar a l’esquerra la direcció del procés autonomista català. Suárez va pactar. Manuel Fraga, que deia que ­tenia l’ Estat espanyol al cap, hauria pactat?

La Vanguardia

El mínim que es pot dir, a iBooks

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: