Nou Cicle

Oriol Bartomeus: Relliscada a la recta final

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

forcadellEl ple del parlament d’aquesta setmana deixarà un pòsit agredolç a les files de l’independentisme. Certament, s’han assolit els objectius d’aprovar tot l’arsenal legislatiu que ha de propiciar la convocatòria de l’1-O i la “transitorietat jurídica”, i com era de preveure, el govern central ha respost amb l’enviament al Constitucional dels acords adoptats per la majoria parlamentària catalana.

Tanmateix, la foto que n’està quedant no és ben bé la que volien els independentistes. El desenvolupament del ple ha deixat una imatge que trenca el seu relat. Ni tan sols la fotografia del consell executiu en ple signant el decret de convocatòria es va ajustar al guió previst, ja que es va haver de fer a mitjanit, sense la pompa que se li suposa a moments com aquest (res a veure amb la signatura de convocatòria del 9N, retransmesa en directe per tv3 amb una escenificació digna de jornada històrico-transcendent).

El ple del parlament havia de ser el tret de sortida de l’esprint final de l’independentisme cap a l’1-O. L’etapa decisiva, amb la diada com a primer punt àlgid que ha de marcar la velocitat sostinguda fins a la consulta. La benzina l’hauria de proporcionar el PP i els seus recursos al TC i al Tribunal de Comptes i l’actuació sempre sol·lícita del fiscal general (que val per un roto y un descosido: igual et presenta una querella exprés contra la mesa del parlament que es fa el suec amb els casos de corrupció dels populars).

No es pot dir que aquest tret de sortida de l’etapa final del procés els sortís per la culata, però en part va fer llufa. D’una banda, l’oposició va ser capaç d’allargar el ple sense que ni la majoria ni la presidència de la cambra sabessin aturar-ho. Flotava en l’aire una certa sensació d’improvisat, com si l’oposició hagués agafat la majoria amb el peu canviat, quan la sessió estava prevista des de feia mesos. L’actuació de la presidenta, clarament sobrepassada en alguns moments, va posar en evidència la majoria. Tenien previst passar el corró a tota velocitat per damunt de l’oposició, i aquesta va saber defensar-se a peu i a cavall, tot utilitzant els escassos (però efectius) recursos de què disposava.

L’estratègia de la minoria va esberlar la imatge d’un moviment eminentment democràtic enfrontat a un Estat autoritari i tirà que no permet la lliure expressió del poble sobirà. L’abús per part de la majoria dels mecanismes parlamentaris i el menyspreu al Consell de Garanties Estatutàries, als lletrats del propi parlament i als drets dels diputats dels grups de la minoria, no encaixen amb la idea d’un moviment que té en la defensa de la democràcia la seva raó de ser.

També va trontollar a la votació final l’ideal d’una majoria que té darrere tot el poble de Catalunya i que n’encarna la voluntat irreductible front a un Estat que vol coartar-la sigui com sigui. Sense deixar de ser cert això últim, el ple va evidenciar que una part del poble català no sembla estar gaire d’acord amb la proposta independentista. És una obvietat, però el relat independentista necessita obviar-la a favor de la fal·làcia sobre la “voluntat del poble”, de tot el poble, s’entén.

Evidentment tot això no tindrà cap efecte sobre l’electorat independentista, que entendrà el que ha passat al parlament com una baixesa de l’oposició (filibusterisme, diuen). El convenciment a prova de bomba dels prop de dos milions d’independentistes els blinda de qualsevol flaquesa, com blinda els convençuts de l’altra banda. Ambdós bàndols viuen en bombolles confortablement precitades de la perniciosa influència d’altres opinions, convenientment alimentats per mitjans que transmeten un discurs monolític i reconfortador.

El problema de fons, però, és que en el moment culminant els independentistes segueixen depenent de la participació d’altres per assegurar l’èxit de l’1-O. I a aquests altres no se’ls convenç amb proclames patriòtiques i endemàs rutilants. La clau per fer-ho és l’apel·lació a la democràcia, a la veu del poble front l’Estat opressor i autoritari. En el fons, l’independentisme pretén activar la màquina mobilitzadora més potent que ha existit mai a Catalunya: el vot antiPP, la vella estratègia del PSC que tan bons resultats li va donar els anys noranta i primers dos mil.

L’objectiu dels independentistes és que una part important de l’electorat “faci un Pisarello”, és a dir, que participi en l’1-O no tant a favor de la independència com contra el PP (el “sí crític” proposat pel primer tinent d’alcalde de Barcelona). Amb un milió de vots d’aquests (sumats als dos milions de convençuts) la participació passaria del 50% i l’1-O seria un èxit incontestable i políticament rellevant. Sense aquests, l’independentisme s’acostaria perillosament a la participació del 9N.

La clau que engega aquest mecanisme mobilitzador és la contraposició total amb el PP. Nosaltres el poble, ells l’Estat (els jutges, la policia). Nosaltres els demòcrates, ells els autoritaris (els que no deixen que el poble voti lliurement). És per això que el que ha passat al parlament aquesta setmana és perillós per a l’independentisme, perquè li dóna una imatge (sobretot entre els proclius de “fer un Pisarello”) que no el contraposa al PP, sinó tot el contrari: corró parlamentari, menyspreu a les institucions de control, patrimonialització dels mitjans, desdeny dels que no pensen com ells. Una relliscada just quan encarava la recta final.

La ciutat llunyana

 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: