Nou Cicle

Jordi Font: Hi anem de dret

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

Depero_Nitrito-in-velocitàSembla que el “procés” emprèn la recta final cap al xoc de trens, de dret, imparable. Probablement, abans de l’1 d’octubre. És com una fatalitat bíblica: “està escrit” i no pot pas ser d’altra manera. Dos designis irreductibles ho han determinat sense concessions i sense remei, obstinadament, a voltes furiosament. D’una banda, la lògica “conqueridora” del PP i del seu govern, causants de la sentència contra l’Estatut i de la ruptura del pacte estatutari i del pacte constitucional que aquesta va comportar, rubricada fins a la sacietat durant els llarguíssims set anys en què no s’han dignat oferir als catalans la més mínima proposta superadora. De l’altra banda, la lògica del govern independentista que, lluny de donar lloc a l’estratègia nacional que la gravetat dels fets exigia, unitària, de tot el catalanisme en la seva pluralitat, sobre la base d’un denominador comú que permetés sumar forces, va optar tossudament per una estratègia de part i maximalista, amb el greu risc que això comportava d’afebliment nacional, tant de portes endins com de portes enfora.

No hauria estat difícil, per compte del govern espanyol, una mica de reconeixement de la realitat nacional catalana, un xic d’esmena del desequilibri financer i inversor que patim, un poc de compromís en favor de la llengua catalana en les seves diverses modalitats…; i una discreta proposta de sortida, que vingués a dir “catalans, hi ha un camí per a vosaltres a Espanya. La porta tancada als nassos no va ser un encert, estem disposats a assajar una altra manera de fer”. Res de res.

Com tampoc li hauria costat gaire, per compte del govern català, davant dels resultats de les darreres “eleccions plebiscitàries” al Parlament, haver donat descans al seu desideràtum independentista i haver optat, de moment, patriòticament, per acumular la força que només dona la unitat, sobre la base d’un programa convingut, deixant d’ancorar-se en el maximalisme i els interessos d’uns quants per tal d’emportar-se cap al seu molí la indignació de la immensa majoria.

Però cap dels dos ha volgut donar ocasió a la mesura i la ponderació. Ambdós nacionalismes semblen instal·lats en la lògica del “tot o res”, de la negació d’allò que és la base de la política democràtica: el diàleg, la negociació i el pacte entre interessos diferents, fins i tot contradictoris. Sembla com si tinguessin un interès compartit en l’exasperació del conflicte. I és que, certament, els és molt avantatjós, a totes dues parts, aparèixer com el baluard que defensa “la pàtria” de la intransigència i l’amenaça de l’altre. No hi a res com la polarització de fervors. El mal és que desvetlla els pitjors atavismes i desferma una espiral d’irracionalitats que són de molt mal auguri.

Anem de dret al xoc de trens. Sense ferralla escampada, esperem. Ho esperem amb el cor encongit, perquè els aprenents de bruixot que proliferen en aquests contextos no solen calcular mai les conseqüències de les seves accions. Els nostres governants no han donat més de si, no ens n’han sabut preservar. Amb una greu i originària responsabilitat del PP i de la seva concepció uninacional i immobilista. I amb unes opcions preses des de Catalunya que, lluny de reagrupar-nos i sumar forces, lluny d’enfortir el país, el porten cap a un atzucac fatal, aquell del qual Tarradellas fugia com de les brases: “Si alguna cosa Catalunya no es pot permetre és fer el ridícul.”

Només un miracle ho pot aturar. Un atac de seny, a banda i banda, produït per alguna glàndula equilibradora que bé devem tenir per a ocasions com aquesta, sobretot si és cert que som fruit d’alguna mena de disseny intel·ligent. O una intervenció directa de l’Esperit Sant que, ara, amic del papa Bergoglio, deu ser bastant de fiar. Hauria de començar amb un pas enrere combinat de les dues parts, que obri el camí del diàleg, tancat fins ara per dues espases flamígeres, contràries però molt ben conjuntades; i que recuperi l’espai de la política democràtica, aliè a la guerra de sacralitats i orientat al servei de la gent concreta per la via de fer compatibles interessos no coincidents. És el que correspon al nostre estadi civilitzatori. Però ja ho diuen: els humans som l’única bèstia que ensopega dues i tres i quatre… vegades amb la mateixa pedra. Si no hi ha més remei, preguem perquè els costos siguin reversibles.

El Punt Avui

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: