Nou Cicle

Jordi Juan: D’error en error fins a la derrota final (dels dos bàndols)

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

derrotafinalLa canícula ve especialment dura aquest any. Les altes temperatures no ajuden a prendre sempre les millors decisions i quan es viu un conflicte polític com el que enfronta a la Moncloa i la Generalitat, el risc de radicalització puja enters. És el que estem vivint aquests dies amb l’amenaça del Govern central d’escanyar financerament la Generalitat si persisteix en el seu objectiu de convocar el referèndum i la resposta immediata del Govern de propagar el documental “Les clavegueres d’Interior” per totes les cancelleries internacionals. Ja se sap, si un va a la guerra, no va per fer amics.

El Govern central té tots els recursos al seu abast per guanyar la batalla del referèndum i evitar la seva celebració. Però, en canvi, està encara molt lluny de resoldre el problema real de fons: el disgust de milers de ciutadans a Catalunya amb l’actual “status quo”. Fins i tot quan se senten veus de sectors molt crítics amb el projecte independentista, sempre s’acaba sentint la reivindicació d’un nou reconeixement de Catalunya. Tot l’esforç repressor que posa el Govern de Rajoy en evitar el desafiament de Puigdemont té el risc d’anar alimentant encara més el discurs victimista. Per això, segueix havent-hi tanta gent favorable a la secessió amb xifres absolutament impensables fa uns pocs anys. I per això, el tema català està avui més present que mai a nivell internacional.

Els sobiranistes estan guanyant la batalla de la propaganda perquè fan política. Agradarà més o menys, hi haurà qui els semblarà una manipulació contínua, a altres els semblarà una excusa perfecta per amagar els casos de corrupció, però al final, els partits independentistes s’enduen el gat a l’aigua perquè no han parat de fer política des del primer dia. En canvi, com s’ha repetit tantes vegades, el Govern d’Espanya s’ha mantingut de forma numantina en la defensa de la llei sense oferir una alternativa atractiva, i sobretot creïble, als cants de sirena dels sobiranistes.

Aquesta situació, però, està començant a canviar. Mentre el Govern de Catalunya s’ha pogut mantenir en el terreny de les promeses i la inconcreció del referèndum, ha arribat al dia D sense excessiu risc. Però en el moment que ha de passar de les paraules als fets és quan la “revolta dels somriures” se la juga. Puigdemont i Junqueras ja han patit un important desgast amb els canvis que han hagut de fer al Govern i van a tenir una infinitat de problemes amb els funcionaris i Mossos d’Esquadra per poder portar els seus plans a la pràctica.

En aquest context, que el president Carles Puigdemont compari al prestigiós advocat Antoni Bayona, lletrat major del Parlament, amb el simpàtic funcionari de la sèrie britànica “Si, ministre” podria ser una broma de mal gust si no fos per la gravetat que amaga. Per si no ho recorden, la sèrie de la BBC narrava les aventures d’un pobre ministre britànic que tractava de gestionar els assumptes de la seva cartera i sempre xocava amb la burocràcia i la legalitat dels seus dos secretaris que acabaven fent el que volien. Doncs, no. A Bayona i als membres del Consell de Garanties Estatutàries se’ls ha d’escoltar. Si el seu paper fos simplement dir amén a tot el que diuen els polítics estaríem d’acord en que la seva funció no té sentit i les seves partides es podrien estalviar de l’erari públic.

Puigdemont i Junqueras se senten legitimats en anar fins al final pel resultat electoral que va donar una majoria parlamentària a favor de la independència i per tots els sondejos que apunten a una voluntat majoritària dels catalans per fer un referèndum acordat amb el Govern central. A partir d’aquest punt de partida, es podia optar per la via unilateral de convocar la consulta o per una opció més moderada d’alentir el Procés i intentar augmentar la base independentista d’aquells ciutadans catalans que encara no ho són però que estan descontents amb el paper que els ha tocat jugar a l’Espanya de les autonomies.

Junts pel Sí, presoners del seu discurs a curt termini d’aconseguir la independència per la via exprés, van optar per la via primera i ara ja no poden fer marxa enrere. Arriba el moment d’arremangar-i convocar l’1-O com porten mesos anunciant. Al davant, el Govern central també va escollir l’enfrontament directe i ara tractarà d’evitar la consulta amb el mínim impacte possible. Tinc per a mi que les dues estratègies fracassaran i les dues parts perdran sensiblement en aquest envit. El 2 d’octubre hi haurà una nova oportunitat per fer les coses bé però segons com acabi tot el conflicte, aquest encara s’eternitzarà més temps.

La Vanguardia

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: