Nou Cicle

Lluís Bassets: Dues estratègies de guerra

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

guerra_che_verràSón estratègies bèl·liques. Es tracta de liquidar l’adversari, o el que és el mateix, de situar-lo en una posició de debilitat tal que permeti imposar les pròpies posicions sense necessitat de fer cap transacció. Qualsevol altra sortida és una concessió apaivagadora i una traïció intolerable. Ho és fins i tot reconèixer que hi ha un problema objectiu en el qual cada part ha fet la seva contribució.

Per als processistes, són traïdors els seguidors de Colau en la mesura que romanen en l’ambigüitat de donar suport al referèndum d’autodeterminació com si fos una simple mobilització popular acollida a les llibertats públiques d’expressió i manifestació. Pel PP i Ciutadans, ho són els socialistes de Pedro Sánchez i especialment el PSC que surten amb una proposta de reconeixement nacional de Catalunya i la voluntat d’actuar com a salvavides, tan bon punt el secessionisme s’ofega en el remolí de la seva radicalitat i les seves contradiccions. Tots dos juguen a l’equidistància, desqualificada per uns i altres amb idèntica entonació menyspreadora i acusadora.

Perquè tot succeeixi segons el guió bel·licista és necessari un relat maniqueu que obligui els que es troben en terra de ningú a prendre posicions a risc de caure abatuts pel foc de tots dos bàndols. La pressió anirà augmentant a mesura que s’acosti la data fatídica, de manera que des del partit de la unitat d’Espanya s’exigirà l’adhesió sense matisos a totes les mesures per impedir la celebració del referèndum: utilització de l’article 155, processaments i inhabilitacions judicials, recuperació de competències sobre l’ordre públic i ensenyament; i des del partit de la secessió s’exigirà també l’adhesió incondicional al referèndum, encara que sigui per votar negativament, sota l’amenaça de l’estigma antidemocràtic, l’espantall del retorn al franquisme i per suposat l’expulsió almenys simbòlica de la pertinença a la comunitat catalana.

Podria al·legar-se que les metàfores bèl·liques no són adequades en un temps poc bel·licista, ja que tant els revolucionaris com els representants de l’Estat a enderrocar es manifesten explícitament hostils a tota violència. Però les guerres d’avui són de nou tipus i poden arribar a produir-se fins i tot amb expressa exclusió dels exèrcits i de les armes convencionals, per l’ús dels mitjans digitals, les armes geoeconòmiques del comerç i de les sancions o la privatització de la seguretat . I si coneixem els terribles resultats d’aquests nous conflictes postbèl·lics en zones de gran fragilitat política i escassa seguretat jurídica, no tenim encara una idea exacta de què podria passar si s’esdevinguessin a les nostres latituds, encara que seria millor que no tinguéssim l’oportunitat d’experimentar-les voluntàriament a la nostra pròpia pell.

Fixem-nos que els bel·licistes que condueixen les dues estratègies apunten aquests escenaris en els seus respectius arguments, en els quals dibuixen una situació extrema que conduiria finalment a l’ús de la força. Pels secessionistes catalans i especialment el conspicu vicepresident Junqueras, ja no hi ha Estat de dret a Espanya, la “legalitat espanyola és il·legal” (sic) i el dret internacional i la carta de les Nacions Unides emparen definitivament el cas d’autodeterminació catalana; una argumentació que condueix a la ja insinuada ocupació insurreccional d’espais públics, pròpia del líder d’un país colonitzat o ocupat. Però també la situació simètrica condueix a camins similars, amb la identificació d’un cop d’Estat, almenys en grau de temptativa, encara que després el guió limiti la repressió a l’acció punitiva dels tribunals, en lloc de la tradicional apel·lació a l’ús legítim de la coacció armada per part del poder legalment constituït. En el límit, uns volen acabar amb la democràcia espanyola i els altres amb l’autogovern català, com si democràcia i autogovern no fossin les dues cares d’una mateixa moneda.

Les estratègies bel·licistes han rendit un bon servei als objectius que es proposava cadascuna de les parts. El secessionisme ha fet implosionar el catalanisme possibilista i reformista fins a convertir la seva ideologia en hegemònica dins d’una Catalunya fragmentada i dispersa. El PP ha aconseguit mantenir-se al Govern enmig de la crisi financera més severa des de la guerra civil i encara l’etapa de fragmentació actual amb el vent de popa per seguir governant.

A l’hora d’establir responsabilitats, la victòria total que es busca exigeix també que la culpa recaigui sencera sobre l’adversari. Qui si no el PP és el responsable únic i últim del que ha succeït a Catalunya en els últims anys a ulls de l’independentisme? Qui si no l’independentisme sobrevingut de l’antiga Convergència és el responsable també únic i últim d’un projecte de ruptura amb la legalitat sense justificació en la puixant realitat de l’autonomia catalana? No és veritat ni una cosa ni l’altra. Les responsabilitats són compartides. Amb dos matisos: qui té més poder i la llei del seu costat també té més responsabilitat política; qui demana riscos a molts a canvi de beneficis incerts, té també una greu responsabilitat moral per la qual haurà de respondre. A tots caldrà demanar responsabilitats, per les seves decisions i indecisions, però especialment caldrà exigir-les als qui han organitzat aquestes dues màquines de guerra que ens condueixen al desastre.

El País

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: