Nou Cicle

Jordi Font: La mare dels ous

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

puigdemotarradellasEl president Puigdemont ha dit que el president Tarradellas, avui, no podria baixar de l’avió a Madrid, perquè el detindrien. Es referia a dos fets: que la llei d’aleshores feia de Tarradellas un fugitiu a capturar i que el govern Rajoy s’atrinxera en la llei contra qualsevol negociació política. No el van detenir. Tampoc no li van dir que tenia una única via: anar al Congrés dels Diputats, on la majoria espanyola, sempre superior a la majoria catalana (per raons demogràfiques), ja s’encarregaria de refusar qualsevol proposta que els incomodés.

No es tracta pas de situacions comparables: allò que el govern espanyol deixava en suspens aleshores no era pas la llei d’un estat de dret, sinó la llei franquista que tots estàvem tractant de deixar enrere. Hi ha, però, certament, un element idèntic i comparable: qualsevol majoria catalana democràtica –com ho havia estat la sorgida d’aquelles primeres eleccions del 15 de juny de 1977, com ho va ser més recentment la majoria que va negociar i obtenir la reforma de l’Estatut i com ho és l’actual majoria parlamentària independentista– estarà sempre en minoria, per si mateixa, a les Corts Generals.

I aquesta és la mare dels ous. Pot sotmetre’s a la piconadora demogràfica, sense remei, la voluntat majoritària d’un poble, d’una nació com Catalunya, d’una “nacionalitat” constitucional, que és un subjecte polític diferenciat, per més que no tingui sobirania plena? És evident que no. Per això, Suárez es va disposar a negociar amb Tarradellas, perquè una majoria catalana (encapçalada per Joan Reventós) ho feia ineludible.

També el posterior pacte constituent de 1978 seria clar al respecte: la “constitució territorial espanyola” que li era implícita establia que Espanya no podia imposar-se a Catalunya, raó per la qual la darrera paraula estatutària era del poble de Catalunya consultat en referèndum, per sobre del que hagués aprovat el Congrés dels Diputats. Conclusió: davant d’una proposta catalana majoritària que resulti inacceptable per a la majoria de les Corts Generals, només pot haver-hi un camí: negociar. Proposar alternatives i negociar. Allò que no ha fet encara el govern de l’Estat, durant els set interminables anys que han transcorregut des de la sentència de l’Estatut que va esquarterar l’esmentada “constitució territorial espanyola”, pinyol del pacte constitucional de 1978.

Tarradellas no hauria deixat passar tant de temps. Hauria contestat amb la força de la màxima unitat possible i, doncs, sense maximalismes, i hauria forçat la negociació imprescindible, des del propi esperit del pacte constitucional. Avui, es posaria les mans al cap, davant de l’actuació de la majoria catalana actual, encastellada en una exigència il·legal: la demanda d’un referèndum que l’actual estat de dret no preveu i que els experts més favorables ja han dit que, perquè fos vinculant, demanaria una reforma constitucional que la majoria democràtica espanyola no admet.

Després de tota una vida plantant cara al feixisme, Tarradellas no entendria que un successor seu es proposés actuar en contra de l’estat de dret. Sabia, en el seu cervell, en el seu cor i en la seva pell, que la llei democràtica, bona o dolenta, actual o fossilitzada, és la trinxera bàsica de la llibertat i de la dignitat humanes i que, fora seu, només hi cap l’imperi del fort contra el feble, l’estepa i l’udol dels llops.

El Punt Avui

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: