Nou Cicle

Antoni Puigverd: Al gimnàs

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina
espiralL’ independentisme ha generat una força que, rodolant per la dimensió desconeguda, ja no es pot aturar. Acabarà com acabi, però si ara toqués els frens, s’estavellaria. No pot admetre la discrepància interna (d’aquí la unanimitat aparent dels seus actors rellevants). No pot admetre l’estratègia dels veïns: com s’ha vist aquests dies amb la cridòria contra els comuns. No pot admetre, de fet, cap altra posició en l’àmbit de la catalanitat: per això, usant el mot “unionista”, del tot estrany a la tradició catalana, expulsa de la tribu tots els que, continuadors de la visió unitària de l’Assemblea de Catalunya (1971-1977), reclamen com a estratègia el mínim comú denominador, que podria abraçar un 80% de l’espectre polític del país. L’energia independentista que rodola cap a la confrontació amb l’Estat, ja no pot admetre, no ja crítiques, sinó simplement informacions descriptives de les dificultats de l’itinerari: les considera perverses, creadores de desànim, armes psicològiques de l’enemic.

Per tot plegat, mentre rodola baixant per la dimensió desconeguda, l’independentisme ha deixat de ser la revolució dels somriures per expressar-se amb un voluntarisme nerviós i antipàtic. Qui no li dona suport esdevé defensor de l’statu quo i promotor de l’Espanya cañí.

Dit això, l’espiral del silenci de què parlava ahir la cineasta Isabel Coixet no descriu gens bé el que està passant. Els mitjans catalans estan molt lluny de ser unànimes. Per si fos poc, a diferència de les tertúlies de la capital d’Espanya, on les posicions independentistes són criticades pràcticament sempre in absentia, a Catalunya les posicions espanyolistes, especialment les més apassionades, tenen sempre espai reservat. Responen a la quota de representació simbòlica que Ciutadans i el PP han aconseguit a Catalunya; i permeten a l’independentisme dominant unes còmodes sessions de boxa amb espàrring.

No, no hi ha espiral de silenci ara mateix a Catalunya (llevat que algú confongui la democràcia amb els jocs florals). El que s’ha produït és una mutació del catalanisme avalada per una majoria (exigua, però majoria). El catalanisme del segle XX (Prat de la Riba, Macià, antifranquisme) va tendir a ser integrador: com que volia sumar, abaixava el llistó dels objectius. En canvi, ara l’independentisme fabrica dilemes binaris que fan pujar el llistó, però resten. Unionista o independentista. Referèndum o statu quo. A favor de Catalunya o d’Espanya.

Posar-se enmig d’aquests dilemes implica sortir-ne esgarrapat. És poca cosa. A tot arreu, després de la gran crisi econòmica, les democràcies són crispades, estridents i irritables. És poca cosa rebre unes clatellades retòriques per haver intentat intercedir, arbitrar o conciliar. És com matxucar-se voluntàriament al gimnàs. I és que, per reconstruir el paisatge, caldrà que hi hagi gent entrenada. Caldrà tornar al mínim comú denominador i, com diu Fèlix Riera, caldrà construir una pista d’aterratge per facilitar el retrobament d’uns i altres, catalans benintencionats, sense retrets.

La Vanguardia

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: