Nou Cicle

Rafael Jorba: Aquell vot endiumenjat

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

monumentalEl 15 de juny del 1977 va caure en dimecres. Ahir va fer quaranta anys. De bon matí em vaig desplaçar a un poble de la Catalunya central per acompanyar a votar una vella republicana. M’havia demanat que anéssim plegats al col·legi electoral. Endiumenjada, amb pas ferm, de bracet, va avançar pel carrer major mirant de cara. Feia 38 anys, al final de la Guerra Civil, havia fet aquell mateix recorregut amb el cap ­rapat entre l’escarni general. Va patir aquella vexació pública per la seva militància catalanista i d’esquerres. Va ser acomiadada de la fàbrica i va haver de guanyar-se la vida recollint herbes aromàtiques i cargols; va arribar a ser la boletaire de més renom de la comarca. Poder votar en les primeres eleccions democràtiques va ser una rehabilitació: havia tornat a conquerir la categoria de ciutadana.

Porto a col·lació aquell record per situar en el seu context el valor de les quatre dècades transcorregudes des d’aleshores. La democràcia va ser possible gràcies a la generositat de molts ­homes i dones que, com aquella vella republicana, van deixar de banda el revengisme. L’autèntica amnistia no va ser la que es va dictar per als presos i exiliats polítics, sinó la que els vells republicans van decretar per als franquistes: no se’ls va tocar ni un pèl ni una pela. Espanya ha viscut el seu període més llarg de pau en llibertat en contrast amb la pau dels cementiris i de les fosses comunes de la dictadura. La democràcia va consolidar també l’alternança política: els governs de Suárez i de Calvo Sotelo (1977-1982), de González (1982-1996), d’Aznar (1996-2004), de Rodríguez Zapatero (2004-2011) i de Rajoy (2011-2017). En total, 19 anys de governs de centredreta ( UCD i PP) i 21 de governs d’esquerres (PSOE).

Les eleccions del 15- J del 1977 van donar pas a la Constitució del 1978. Mentrestant, a Catalunya, es va restablir la Generalitat en la persona de Tarradellas, el president a l’exili, l’únic acte de ruptura democràtica de la transició. Els pactes de la Moncloa, en el terreny socioeconòmic, van establir les bases futures de l’ Estat de benestar. Dos ministres catalans – Lluch i Serra– van posar els pilars de la universalització de la sanitat i de la professionalització de l’exèrcit (que lluny que queda el 23- F!). L’ingrés a la CEE, el gener del 1986, va representar no només l’homologació europea de la nostra democràcia, sinó un cabal de solidaritat (l’1% del PIB en fons europeus). Espanya, que va aprovar la llei del divorci el 1981, en temps de la UCD, amb Francisco Fernández Ordóñez, va ser dues dècades després pionera en la legalització de la llei de matrimoni entre persones del mateix sexe.

Vet aquí una enumeració succinta i molt parcial de la tasca acomplida. Ara, quaranta anys després, és l’hora de renovar aquell pacte fundacional. I de fer-ho no des de la política com a relat ( Laclau) sinó des de la política com a pedagogia ( Campalans). Una triple tasca: regeneració democràtica davant la corrupció sistèmica, reforma constitucional i federació, i uns pactes de la Moncloa del segle XXI (model d’ Estat de benestar i la fiscalitat per sustentar-lo). Si fracassem, la culpa no serà dels actors del 15- J sinó dels polítics del present.

La Vanguardia

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: