Nou Cicle

Jaume Gullamet: El Candel més autèntic

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

CandelJo sòc “el hijo de Guillamet”, que surt citat algunes vegades en el llibre pòstum de Francisco Candel, El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975, acabat de publicar. Joan Guillamet era un professor d’institut de literatura espanyola, que havia arribat de Figueres el 1966. Escriví als diaris –El Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Vanguardia i Avui, entre altres – i fou autor de llibres sobre l’estraperlo, les bruixes, els gitanos i, sobre tot, l’Empordà.

Vivíem al passeig de la Zona Franca, a tocar del carrer Fundición, ara Foneria. Des del balcó es veia una masia voltada d’horts, on ara hi ha una gasolinera. Més avall les fàbriques de Phillips i Lámparas Z, on ara hi ha la biblioteca. Els Guillamet de seguida es van fer amics dels Candel.

Aquella masia i aquells horts ens recordaven els que hi havia a Figueres, darrere de casa. Tot havia canviat força en relació al barri que Candel havia conegut abans de la Guerra Civil i descrit alguns anys abans en les seves primeres novel·les. Però després ha canviat molt més. Ell ho va veure i després s’ha convertit en una figura d’aquest paisatge, honorada amb el nom d’aquesta magnífica biblioteca, on hem presentat el llibre el passat 31 de maig, en un acte organitzat per la Fundació Paco Candel.

Un dia vaig visitar Candel al seu estudi del carrer dels Ferrocarrils Catalans, 37-39, no ho recordo bé. Era el primer pis on havien viscut. Em va impressionar la modèstia de l’escriptor i la solemnitat, sòbria i discreta, de l’antic menjador ple de llibres, la seva màquina d’escriure, els seus papers…. La seva disposició per la conversa. Jo tenia divuit anys i havia començat a la universitat. Pocs anys després, ens trobàvem a la redacció de Tele/eXprés, on ell venia a portar l’article de cada dissabte, el dia abans a migdia. “Lo que cuenta Candel”.

Un dia va explicar el meu casament, no pas en un article, sinó en un llibre, Diario para los que creen en la gente (1973, p. 352-353), dedicat a Josep María Huertas Clavería, ànimes gairebé germanes. Tot era veritat menys els noms, el Javi y la Maria Lluïsa, los Caballé. Ens va fer literatura. També el narrador s’havia dotat d’un pseudònim, Felipe Blasco. Ara sortim amb els nostres noms als Diarios, p. 739, entrada de diumenge 6 de febrer de 1972. “Ayer se casó el hijo de Guillamet”. Hi havia gent del setmanari Presència de Girona, on ell havia col·laborat, que havia estat suspès feia poc. No hi falta la nota política del moment.

Als llibres de Candel hi surt molta més gent i més important en la seva vida, però m’ha semblat que aquesta nota personal servia per a explicar la meva presència com a presentador dels seus diaris de joventut i sota la dictadura franquista, ara publicats amb aquest títol corprenedor –“El gran dolor del mundo”- tret d’una de les entrades antigues dels diaris.

Testimoni sota censura

El periodisme i la literatura de Candel són el testimoni de la seva vida, de la seva gent, de la seva època. Ho havia escrit més d’una vegada. Al pròleg del seu llibre Encara més sobre els altres catalans (1985) ho va dir i repetir, es va definir així com a escriptor. Una vegada diu “Jo crec que he fet una literatura d’observació i testimonial”. I una altra: “En realitat, he estat una persona que ho ha explicat tot als seus llibres i que ho continuarà fent”.

I heus aquí que ara tenim aquests diaris que són un gran document personal, social i polític. He mirat què escrivia Candel el setembre de 1966, quan nosaltres vam arribar de Figueres. Estava a punt de publicar Ser obrero no es ninguna ganga (1968) i ens parla –es parla a si mateix- dels seus problemes per escriure i, sobre tot, per publicar. És un retrat molt fresc de com funcionava el món editorial i, sobre tot, la censura. La relació amb la censura és molt important en la vida de Candel, és determinant en la formació de la seva obra literària, d’un èxit tan immediat i potent.

Candel va escriure sota censura gran part dels seus llibres, especialment els que li van donar més prestigi. Això ha passat amb molts escriptors, en molts països, en molts règims. És menys habitual el cas d’escriptors socials i polítics com Candel. Però hi ha el cas excepcional de Larra, a primers del XIX, el primer gran autor de la literatura espanyola contemporània.

Els seus primers vuit llibres van ser escrits i publicats sota l’imperi de la censura més estricta, abans que la petita liberalització de la Llei de Premsa i Impremta de 1966 afluixés també una mica el rigor de la censura de llibres:

Vuit llibres sota la censura més estricta: Hay una juventud que aguarda, 1956; Donde la ciudad cambia su nombre, 1957; Han matado un hombre, han roto el paisaje, 1959; Temperamentales, 1960; Los importantes: Pueblo, 1961; Los importantes: Élite, 1962; ¡Dios, la que se armó!; 1964; Els altres catalans, 1964; i Los otros catalanes, 1965.

Durant aquests anys Candel també va escriure a la premsa, sotmesa a la censura d’una llei de guerra de 1938: va començar a La Jirafa, setmanari literari de curta durada en els anys 1950 on va parlar per primer cop dels altres catalans, i va seguir, entre altres, a Destino, on va conèixer una altra mena de censura, menys cruenta, la del propietari. Josep Vergés no li va publicar un reportatge encarregat sobre l’antic escorxador de Barcelona, perquè hi havia massa sang, però li va pagar. Després el va publicar i tornar a cobrar, i molt millor, a Solidaridad Nacional, el diari falangista! Coses…

Nou llibres més es publiaren entre 1966 i 1975, sota la vigilància de la Llei Fraga, abans de la mort de Franco: Viaje al Rincón de Ademuz, 1968; Brisa del Cerro, 1970; Historia de una parroquia. Los avanguardistas y la guerra, 1971; Los que nunca opinan, 1971; Ser obrero no es ninguna ganga, 1972; Encara més sobre els altres catalans / Algo más sobre los otros catalanes, 1973; Diario para los que creen en la gente, 1973; Carta abierta a un empresario, 1974; A cuestas con mis personajes, 1975.

En aquesta època, els problemes amb la censura ja eren visibles en el cas de la premsa. Revistes i diaris no passaven censura prèvia, però podien ser penalitzats després pel govern i això era notícia que posava en evidència la repressió i, sovint, la seva estultícia. Per exemple, una multa de 2.000 pessetes a l’editor de Canigó, abril de 1970, per un article que ridiculitzava un sergent ‘chusquero’ de l’exèrcit.

En aquesta època més recent, la censura de llibres, que continuava essent prèvia però menys dura, donava lloc a llargs processos de revisió i negociació que Candel explica molt bé en el seu diari.

L’existència de la censura vol dir que els funcionaris del govern han de revisar qualsevol llibre o article abans d’autoritzar la seva publicació. En aquest règim d’arbitrarietat absoluta, sense possibilitat de recurs a instàncies superiors i encara menys independents, els autors quedaven absolutament a mercè dels censors.

Hi ha un fet previ que cal no oblidar. Abans d’enviar els textos a l’oficina de censura, els autors ja s’han censurat a si mateixos. Ja han mirat que el seu text s’adapti a les limitacions vagament concretades que el règim els exigeix. Abans que la censura ja hi ha hagut l’autocensura. Si el periodista i l’escriptor volen publicar els seus textos i les empreses periodístiques i editorials volen mantenir el seu negoci aquestes són les condicions d’una dictadura. Sense menystenir la seva obra posterior, el gran Candel és el primer, fet sota i contra la censura.

Testimoni íntim 

I ara tenim aquest llibre magnífic: El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975, Debate, editat per Anna Caballé i Gabriel Jiménez de la Universitat de Barcelona. Aquests diaris són el testimoni del Candel més autèntic, sense passar per censura perquè escriu per a si mateix i s’hi desfoga de les dificultats que la censura li produeix. És el Candel íntim. És un llibre que no estava destinat a ser publicat. Que potser no havia llegit mai ningú més que ell mateix.

No és un cas infreqüent en la literatura la publicació pòstuma de diaris íntims dels autors, sempre amb l’autorització dels hereus. En el cas d’autors testimonials com Candel, ofereix l’interès afegit de poder contrastar allò que van poder publicar amb que el que veritablement haurien pogut escriure en llibertat.

És molt interessant, com he dit, tot el relatiu amb els problemes de la censura i dels seus mecanismes d’aplicació. Però ho és més la seva crònica personal dels esdeveniments de l’època, tant la reacció davant accions oficials del franquisme, com sobre les activitats de l’oposició clandestina, ja sigui lligada al catalanisme catòlic o al comunisme, el ressò de les vagues i conflictes obrers o la repressió.

Penso en un equivalent soviètic, el cas de l’escriptor ucraïnès Vassily Grossmann, conegut molt per Vida i destí, la gran novel·la sobre al setge d’Stalingrad, que s’ha comparat amb Guerra i pau de Tolstoi. Un escritor en guerra. Vasili Grossman en el Ejército Rojo, 1941-1945, és un llibre menys conegut, que recull una selecció de les seves anotacions que després li serviren per a la novel·la i per a les cròniques periodístiques.

La llàstima és que aquestes no han estat traduïdes al castellà i no sabem fins on va poder narrar la guerra, més enllà del cant de l’heroisme dels soldats soviètics durant la II Guerra Mundial, condició inexcusable en el diari Estrella Roja pel que escrivia i que era el diari oficial de l’Exèrcit.

De Candel tenim els articles a l’abast però falta reunir-los i estudiar-los. N’hem parlat alguna vegada des de la Universitat Pompeu Fabra amb la seva filla María i la Fundació. Estaria bé poder-nos fer una idea precisa del periodisme de Candel, activitat tan important com els llibres a l’hora de guanyar-se la vida. És una manca que es dóna en molts casos, fins i tot en Josep Pla, de quina obra periodística en coneixem només la conversió literària. La seva literatura s’alimenta molt de la col·laboració previs amb diaris i revistes, però tampoc no tenim un estudi específic del seu periodisme.

Aquests diaris del primer Candel i el més important, tenen diversos nivells de lectura. S’han de llegir, primer que res, sense presses, perquè són moltes notes de 30 anys i 900 pàgines. Llegir a poc a poc i pair bé! Sobre molts fets, molts llocs, moltes persones. És un relat polifacètic de la vida de Candel que és defineix com un escriptor que observa.

Un cop a dins, hi ha varis nivells de lectura:

  • la peripècia personal i col·lectiva d’uns barris on “la ciudad cambia su nombre”, elegant eufemisme del suburbi pobre i malgirbat de fa mig segle.
  • el registre testimonial íntim i introspectiu del gran cronista literari de la immigració espanyola dels anys centrals del segle XX.
  • el registre informal de nombrosos fets i dades de la vida política –oficial i clandestina-, patidor de la primera i solidari actiu de la segona.
  • el registre també de les condicions de vida d’un escriptor de llibres i de diaris, amb dades concretes de guanys i retribucions de molt interès per als estudiosos.
  • un índex de noms molt extens, entre els que destaquen pel nombre de vegades citats els dels seus familiars i amics més directes, amb la única excepció de Francisco Franco -no calen comentaris-, amb la seva “voz de grillo cebollero”, com diu en la nota del 20 de novembre de 1975 que tanca el llibre.
  • Un índex que convida també a una lectura de pica-pica, seguint els noms que hi surten.

Un llibre per anar llegint i recordant vivències personals i col·lectives, per continuar recordant i estimant aquest gran amics de tots que fou el Paco Candel.

El pòsit dels dies

Publicat també a www.eldiario.es/catalunyaplural 4 de juny de 2017

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: