No cal haver llegit el magistral assaig de Victor Klemperer La llengua del Tercer Reich per constatar la capacitat que les paraules tenen de fabricar realitat o de tergiversar. Quan la tergiversació es produeix en l’espai públic, en el terreny de la política àmpliament entesa, constitueix una de les pràctiques més perverses de puguin donar-se. Un exemple: que la dictadura comunista imposada a partir de 1949 a la zona d’ocupació soviètica d’Alemanya s’autodenomina República Democràtica Alemanya resultava fins i tot més indecent que la tasca repressiva de l’Stasi per sostenir aquest règim.
Salvades totes les distàncies, el conflicte en curs entre els exhibidors cinematogràfics i la Generalitat està donant lloc a una petita però inquietant subversió del llenguatge, a una ostensible manipulació de conceptes. Exemple d’això va ser el descriure la suspensió d’activitat de moltes sales de cinema, dilluns passat, com una “vaga”. Vaga, aquí i a Turkmenistan, és quan els assalariats d’un sector o empresa deixen de treballar com a mesura de pressió per a preservar o millorar la seva nòmina o les seves condicions laborals, i no crec que ni els germans Balañá ni el senyor Camilo Tarrazón siguin assalariats. El que va passar a Catalunya l’1 de febrer va ser un tancament patronal o, per dir-ho amb la terminologia clàssica, un lock out. Però, donat l’antipàtic del concepte tant en anglès com en català, es va jugar a anomenar “vaga”, com si la protesta contra la llei del cinema català sorgís espontània, sense cap pressió, de les taquilleres o els venedors de crispetes. Això, per no parlar del paper inductor de les majors de Hollywood, proletariat pur, com tothom sap …
Més flagrant encara, i molt més greu, és l’ús injust de la paraula imposició. La projectada llei promou la imposició del català en el doblatge cinematogràfic, clamen els empresaris del ram i coregen els previsibles mitjans mediàtics. A veure: segons totes les fonts fiables, més del 40% dels habitants d’aquest país declaren tenir el català com a primera llengua, però les pel·lícules doblades o subtitulades en aquest idioma no arriben al 3% del total. Així les coses, on és la imposició? No és més aviat el català la llengua imposada des de fa dècades a les sales de cinema per la implacable dictadura de certs interessos empresarials? Només una aguda lucinació o una ostentació de cinisme expliquen que, amb els films en català ocupant el 2,9% de la cartellera, la caverna periodística sigui capaç d’editorializar que el projecte de llei del conseller Tresserras és exemple de “solucions extremistes a favor d’un futur monopoli del català “.
La tercera paraula clau d’aquest joc d’enganys és demanda: el consum actual de cinema en català és del 3% perquè no hi ha més demanda, assegura el Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya. Que curiós! O sigui que, després de tres dècades llargues d’autonomia, i de diversos lustres d’escolarització en català, i de dues lleis de política lingüística, etcètera, la demanda de films en la llengua pròpia d’aquest país roman més o menys al nivell de 1977, quan acudíem en romeria militant a veure La ciutat cremada, d’Antoni Ribas? Què estrany fenomen de diglòssia selectiva fa que, mentre la lectura de llibres en català, l’audició de ràdio en català, les audiències de televisió en català han crescut fortament, el nombre de persones desitjoses d’anar a veure cinema en català es mantingui residual , com a la sortida del franquisme? No serà més aviat l’escanyolit de l’oferta allò que sufoca la demanda?
