Nou Cicle

Entrevista a Nicola Genga: Què passarà a França?

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

FrançaD’ací  un mes serà elegida  l’Assemblea Nacional i és probable que aquestes eleccions donin a França una cambra dividida. Quins escenaris se li obren, segons vosté, al nou president? Si és necessària la convivència, quines serien les millors opcions de coalició per a Macron?
Algunes projeccions atribueixen a la llista  de la République en marche  l’oportunitat d’obtenir un nombre considerable de diputats (uns  centenars) en el cas que  l’esquerra representada pel PCF, els Insoumis i el que queda  dels socialistes es presentin en ordre dispers. L’escenari d’una divisió de l’esquerra sembla més que probable, encara que podria ser mitigat peles desistiments en la segona volta. Un nombre considerable d’escons per a En Marche, doncs, però  inferior a la majoria de l’Assemblea Nacional, que és de 289 unitats. Es tracta de projeccions basades en els resultats de les eleccions presidencials, i per tant no tenen en compte la decisiva mediació que el “notabiliat” exercirà en les legislatives, menys afectades pel vot d’opinió. En qualsevol cas, el nomenament d’un primer ministre declaradament de dreta  com Edouard Philippe estableix l’inici d’una operació hegemònica, o almenys de diàleg, pel que fa a l’àrea política gaullista. Si Les Républicains  guanyessin les eleccions amb claredat, podrien aspirar a formar el seu  govern, el que constituiria un quinquenat de cohabitació. Si no aconsegueixen la majoria es configuraria en canvi un  escenari, inèdit en la Cinquena República, d’un hung parliament i una coalició entre  Republique en Marche (REM), gaullistes i socialistes adherits a la causa macronista. Cal no oblidar que el sistema francès no preveu una confiança explícita al govern, i això podria afavorir una fluidesa de suport  a l’executiu post-eleccions, amb geometries parlamentàries variables.
Parlant sempre de les eleccions legislatives, els partits polítics tradicionals i més estructurats, especialment els gaullistes i els socialistes, podrien aconseguir millors resultats respecte als de la primera volta de les  presidencials, o bé cal esperar un efecte  “lluna de mel” per a En Marche i el Front Nacional?
En els darrers quinze anys el resultat de les legislatives ha tingut una inèrcia de les presidencials  immediatament anteriors, a causa de la inversió del calendari electoral i de la reducció del mandat presidencial a cinc anys. I també el 1981 i el 1988, quan el president acabat d’elegir demanà als francesos una majoria parlamentària la va obtenir. En tots aquests casos, però, hi havia la mediació dels partits polítics i la seva articulació de”notables“: el president era clarament identificable en una pauta de partits polítics arrelats territorialment a través d’una classe política rígida i consolidada. Aquesta vegada podria haver-hi un efecte “lluna de mel” perquè els socialistes estan en crisi, l’esquerra segueix desorganitzada, mentre que la dreta corre el risc de la seducció macronista. Podríem plantejar-ho d’aquesta manera: si la dreta decideix venjar-se, pot guanyar fàcilment. Si en canvi accepta l’abraçada del nou president, és probable que sigui colonitzada i buidada. Difícilment, en resum, la REM podrà guanyar només amb les seves pròpies forces.

Durant la campanya electoral hi va haver l’intent de Marine Le Pen d’apropiar-se la figura de De Gaulle,  citat i utilitzat constantment com a model. En la seva opinió, el “gir gaullista” de Marine Le Pen era merament tàctic o és una direcció estratègica amb l’objectiu d’ocupar l’espai polític de la dreta moderada?

La carta gaullista ja s’havia jugat de manera folklòrica, a finals dels anys 90, presentant el nét del general a les eleccions europees. El que Marine Le Pen ha tractat i està tractant d’aconseguir és una “captació” de l’herència gaullista,recomposant la fractura històrica entre el gaullisme antifeixista i l’extrema dreta que no perdona al General la qüestió d’Algèria. L’objectiu d’ocupar l’espai de la dreta conservadora és un intent que també havia estat plantejat per Bruno Mégret, també a final dels anys 90, i passava per una estratègia d’aliances que calcava l’esquema italià. En el Front Nacional de Marine Le Pen (i de Florian Philippot) referir-se al llegat de De Gaulle serveix per donar una pàtina més respectable a les posicions sobiranistes i eurocrítiques  que sempre ha sostingut el partit, que avui tornen a ser d’actualitat, vist l’impasse de la integració europea i es vesteixen de preocupacions proteccionistes, colbertistes.

En la seva opinió, com evolucionaran les relacions entre el FN (o com es digui després del canvi de nom) i la dreta gaullista? Hi ha la possibilitat d’una convergència?

Les Patriotes, com potser es dirà el nou FN, no cercaran  oficialment i a nivell nacional una convergència, perquè no poden admetre un compromís amb el “sistema” llargament vilipendiat. És interessant observar, però, que Marion Maréchal Le Pen, abans de retirar-se de la vida política amb un moviment tan sorprenent com sospitosament tàctic,  no  havia exclòs una reflexió en aquest sentit. Els gaullistes, per la seva banda, hauran  de mirar-se al mirall després que les legislatives. Si guanyessin podrien  resistir fàcilment les  llagoteries radicals. Si en canvi queden agafats per la dinàmica centrípeta d’una gran coalició, les franges més  extremes que s’identifiquen amb el corrent de la droite populaire  podrien tenir interès en separar-se i  iniciar un diàleg amb els  lepenistes.

En aquestes eleccions presidencials, tot i l’estrepitosa derrota de la segona ronda, Marine Le Pen ha obtingut dos resultats importants: un reconeixement substancial com actor legítim en el sistema polític i un important augment de vots (11 milions en la segona volta). Això és realment una derrota de Le Pen o pot representar una base sobre la qual construir una victòria futura?

Com de costum, Marine Le Pen ha estat sobreestimada abans  de les votacions i subestimada després. Deu milions i 600 mil vots són un enorme botí electoral que podrà ser capitalitzat per a una acció política de llarg termini. En les legislatives comptarà sobretot el comportament dels altres, és a dir, la prioritat de la defensa republicana o el manteniment multipolar dels candidats,  macronistes, gaullistes, insoumis i  socialistes, atrets per la perspectiva d’obtenir la majoria relativa en les competicions a tres o a quatre en la segona volta. Però en perspectiva Les Patriotes poden ser el punt de referència de reconstrucció de la dreta, si els gaullistes es buiden vers Macron i si en els propers anys, els governs no aconsegueixen incidir sobre la política econòmica del país.

Marine Le Pen ha tingut una posició proteccionista en molts temes, sobretot en els més lligats als aspectes  “internacionalistes” i  europeus, però en molts altres ha optat per una postura decididament neoliberal, com per exemple les seves posicions sobre l’impost de successions o la possibilitat de donar diners als fills i néts cada cinc anys sense cap tipus d’impostos, o el sistema d’exempció d’impostos previst per a les empreses. La idea darrere d’aquestes propostes, típicament neoliberal, és rellançar l’economia estimulant el creixement, amb un menor pes del sector públic. Això hauria d’evidenciar que el Front Nacional no està molt interessat en els problemes de distribució i de desigualtat, però Marine Le Pen va tenir molts vots de les classes baixes, que en teoria hauria de ser les més interessades en aquests temes. Com explica  aquest fet? Què pot aprendre l’esquerra francesa  d’aquesta realitat?

Es pot partir  de l’acceptació trivial que la realitat social i la sociologia no es tradueix automàticament en un suport polític i electoral. Els treballadors, els empleats i el treball assalariat en general,  no sempre de forma automàtica i en bloc, voten per l’esquerra. Ni a França ni en cap altre lloc. En els anys 70 hi havia un trenta per cent que no no votava ni pel PS ni pel PCF. Les presidencials de 1995 representen una fita històrica en la “dretanització” del vot obrer: des d’aleshores,  la majoria absoluta de l’ electorat obrer prefereix els partits gaullistes, liberals i de la dreta radical. I per descomptat, només aquells que pateixen la fascinació del mite del votant racional poden pensar que ho fan després d’una lectura acurada de les propostes programàtiques  d’aquests partits. En qualsevol cas, el Front Nacional sempre ha estat impulsat per una perspectiva hiper-liberal, sobretot en els anys 80. Després, en els anys 90, va tractar d’apropiar-se dels problemes socials: “Le social, c’est li Front Nacional“, deia un eslògan. En aquell període es va començar a parlar de “gaucho-lepenisme” i de  “lepenisme obrer“. Avui dia hi ha un canvi prograàtic cap a temes estatistes i de welfare xovinista, com a conseqüència de la iniciativa de Philippot, que prové de l’esquerra sobiranista de  Chevènement. Però segueix sent alta la prioritat a la competència, l’empresa i la protecció dels actius privats. Tot això coincideix amb un creixent consens dels treballadors pels Le Pen a les presidencials: 21% el 1995, 23% el 2002, 28,5% el 2012, 37% el 2017. Però cal considerar que només el 60% dels treballadors d’avui voten. I si també comptem el no registrats per votar, com alguns estudiosos francesos del Front han fet (per exemple Alexandre Dézé) només un treballador de cada set vota pel FN. Molts o pocs, per què ho fan? L’explicació no és diferent de la evocada en els casos del Brexit i de Trump: forgotten men, que se senten marginatss, derrotats per la globalització, persones menys educades i benestants, mai  socialitzades a la política o desil·lusionades, que  expressen el seu ressentiment donant suport a qui declara que desafia el sistema i les diverses castes. A l’esquerra de totes les latituds li cal fer front a aquesta política. Vast programa.

Malgrat diversos punts en què el Front Nacional ha mostrat clarament una postura que podria anomenar-se “anti-sistema“, podem dir que les ideologies de fons tant del programa de Macron com del de Le Pen no han qüestionat l’aparell de pensament que veu en el mercat veu un espai governat per lleis naturals i que, per tant, la tsca de l’agenda pública consisteix a eliminar els obstacles al bon funcionament d’aquestes lleis. A França una acció progressista dirigida a qüestionar aquest supòsit, protegint al mateix temps allò que tenen de bo la  integració europea i la internacionalització podria obtenir  èxit en les eleccions o aquest espai ha estat cobert en la seva totalitat pel Front Nacional? Què significa el resultat de Mélenchon?

Jo m’adhereixo modestament  al corrent d’estudis politològics  que localitza en el populisme de la dreta radical la versió políticament incorrecta del mainstream neoliberal, en termes de inegualitarisme, de suport al mercat, de visió antropològica de l’home. I considero que entre la dreta radical i la moderada-conservadora hi ha una diferència que és més de grau que de naturalesa. Però m’adono que són posicions que avui  sonen com passades de moda. D’altra banda,  Le Pen diu que ja no hi ha una contraposició entre dreta i esquerra, sinó entre  patriotes i  globalistes, per què no creure-la? Bromes a part, el suport a la internacionalització i a la integració europea des de l’esquerra és una tasca que es torna més ardua i difícil d’expressar. A França, l’esquerra comunista i socialista no van ser capaces d’adoptar aquestes consignes, fins i tot quan encara no es veien  compromesos en altres llocs, no sé si voldran fer-ho ara. Per descomptat, Mitterrand i Delors  van lluitar molt per la integració europea, però això és història. Avui l’espai de l’europeisme fés ocupat sòlidament pert Macron. Cal dir, al mateix temps,  que Mélenchon no expressa un anti-europeisme prejudicial. Potser manté una mica  d’internacionalisme.

Quines són les causes de la crisi del Partit Socialista? Es tracta d’una crisi històrica irreversible o hi ha marge  per a una recuperació de consens, potser a través d’un replantejament de la pròpia identitat i de la pròpia proposta  política? Quines són, a  curt i a mig termini, les perspectives dels socialistes?

El PS va ser refundat en 1971, en l’apogeu dels  socialistes europeus, en els últims anys de glòria dels partits de masses (cosa que el PS, de fet, mai ha arribat a ser), en una fase de creixent diàleg entre socialistes i comunistes, i de suport a un lideratge com el de François Mitterrand. Condicions que no existeixen en l’actualitat: el socialisme europeu està en agonia, els partits estan molt afeblits,  s’han cremat tots els  potencials dirigents, i amb l’esquerra radicalhi ha una lluita sense treva. Pel immediat, en lloc de parlar de perspectives, parlaria de runes. A mitjà termini hi ha possibilitats de reconstrucció, però revisant completament  el paper, les formes i el bloc social del socialisme futur, o almenys possible.

Des d’un punt de vista més teòric, podria ser útil  realitzar un debat, a nivell d’elits, i també de l’opinió pública, sobre el paper del que Piketty anomena “capitalisme sense capitalistes” típic de la  França de les Trente Gloriouses  i quines són les possibilitats que això tinguilloc durant la presidència de Macron, també en virtut d’una Assemblea Nacional probablement és fragmentada?

Crec que Macron és una persona cultural refinada, i per tant podria donar espai a una discussió d’aquest tipus, almenys en el terreny  d’una mena de “ fòrum intel·lectual.”

Després de les últimes eleccions als Països Baixos, Àustria i França que queda dels moviments populistes? Podem considerar derrotats aquests subjectes polítics o hem considerar que segueixen sent perillosos tot i les seves derrotes electorals? Els candidats que han sortit victoriosos d’aquestes eleccions es faran  càrrec d’aquests contextos i  problemàtiques d’on els partits populistes han extret vitalitat,  o hem d’esperar encara  altres reptes electorals preocupants?

Crec que els moviments populistes encara seguiran en el centre de l’escena per un llarg temps. No crec que l’anomenat establishement compti amb les eines necessàries per donar a la gent, sigui el que s’entengui  amb aquesta paraula, una millora substancial de les seves condicions materials en el curt termini. I, a més, el populisme retòric és capaç d’elevar constantment la barra de les reivindicacions id el ressentiment, proposant solucions que són tan radicals com impracticables. Una part substancial de l’electorat necessita canalitzar la seva insatisfacció en  propostes de ruptura, i els populistes, pel fet d’estar constantment a l’oposició i  proposar receptes virtuals però mai comprovables, segueixen sent els millors venedors de promeses captivadores de regeneració.

Nicola Genga, director  del CRS-Centro per la Riforma dello Stato és autor de Le parole dell’Eliseo. I discorsi dei presidenti francesi da Giscard d’Estaing a Sarkozy (2012), Miti e realtà della Seconda Repubblica (2012) i Il Front National da Jean Marie a Marine Le Pen. La destra nazional-populista in Francia (2017).

Entrevista realitzada per

Pandorarivista.it

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: