Nou Cicle

Josep Borrell: Però, tu saps què és una nació?

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

sanchezA l’hora en què se celebrava el debat (dilluns 15 de maig) entre els tres candidats a la secretària general del PSOE, em trobava volant cap a Sant Sebastià per presentar-hi el meu llibre Los idus de octubre, una reflexió sobre la crisi de la socialdemocràcia europea en general i la del PSOE en particular. No vaig poder, doncs, veure’l en directe, però després he visionat algunes parts i he escoltat molts comentaris al respecte.

Com era d’esperar, la qüestió del reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, plantejada en els documents programàtics de Pedro Sánchez, ha estat objecte de crítiques per part dels altres dos candidats. No m’estranya de part de Susana Díaz, però és més sorprenent que també ho hagi fet Patxi López, que en un moment determinat es dirigeix ​​a Sánchez preguntant, amb l’aire d’un mestre irat, si sabia el que era una nació i donant a entendre que ell ho tenia perfectament clar.

Bona pregunta, però dubto que qui la formulava sabés contestar-millor que els molts historiadors i politòlegs que han intentat fer-ho. I no és cap tonteria contestar-la en base a elements subjectius de caràcter emocional, com ha fet Sánchez, atraient-amb això crítiques poc fonamentades.

En efecte, per saber si Catalunya és o no una nació, caldria primer que posar-se d’acord en què és una nació. I el terme té moltes definicions i cap satisfactòria. Intentem explorar el concepte per veure si aprovaríem l’examen del professor López.

Crec haver demostrat al llarg de la meva vida política que no tinc cap simpatia per la idea d’una Catalunya independent, i he de ser dels pocs que ha combatut amb raons i arguments la propaganda al respecte. He emprat força temps i esforç en defensar que les classes treballadores i la majoria social catalana no es beneficiarien amb una eventual independència de Catalunya, que en l’actual context europeu i mundial resulta inviable i que s’intenta fonamentar en mites i fal·làcies. I hagués agraït que altres se sumessin a aquesta tasca en comptes d’enverinar el sentiment de greuge.

Des d’aquesta posició, he de rebutjar les crítiques que es fan a les propostes de Pedro Sánchez sobre la solució al problema de Catalunya, que en realitat és el problema d’Espanya.

Si consulten el text programàtic presentat per Pedro Sánchez, veuran que no proposa cap de les barbaritats que se li atribueixen. I, com que he participat activament en la seva redacció, no em resulta difícil defensar-lo.

Tot el que es planteja en la proposta de Pedro Sánchez té perfecta cabuda en la Declaració de Granada, la Bíblia socialista en la matèria. Però la qüestió fonamental, que ha centrat la polèmica, és el reconeixement del caràcter plurinacional d’Espanya, o de l’Estat espanyol, com diuen aquells per als quals la paraula Espanya és tan impronunciable, com per a altres va ser abstenció o crisi.

Dins del partit socialista hi ha qui s’oposa rotundament a reconèixer que Catalunya és una nació, que té cabuda dins d’una altra nació que és la nació espanyola, mantenint que la sobirania resideix en el conjunt de poble espanyol.

He de confessar que en aquesta matèria sóc bastant agnòstic, gairebé irreverent, i que aquesta discussió essencialista no m’apassiona. Quan tenim problemes com el canvi climàtic, les conseqüències de l’era digital sobre l’ocupació o les creixents desigualtats, consumir tant esforç intel·lectual i polític en discutir sobre un concepte discutit i discutible, com va dir Zapatero, i en això tenia raó, em sona a les bizantines discussions sobre el sexe dels àngels mentre els turcs escalaven les muralles de Bizanci.

Sóc del menys nacionalista que es fabrica, i això val per a qualsevol nació de referència. Sóc tan poc nacionalista català com nacionalista espanyol. He estat President del Parlament Europeu i recordo com van ressonar allà les paraules del president francès François Mitterannd, “Le nationalisme, c’est la guerre“. I en cap altra part el concepte de nació ha ensangonat la Humanitat tant com a Europa.

Però sé que per a molts el sentiment de pertinença a una col·lectivitat nacional, la identitat col·lectiva, és molt important. I inassequible al raonament, perquè se situa en un altre hemisferi cerebral, el de les emocions.

La nació és un concepte recent que neix amb la Revolució francesa, abans existia tan poc com els ordinadors a l’edat de pedra. Per això sona ridícula aquesta competència entre Rajoy i Mas per saber quina de les dues nacions, Catalunya o Espanya és la més antiga. Espanya no existia com a nació en temps dels Reis Catòlics i si a Viriato li haguessin dit que lluitava contra els romans per la independència d’Espanya, com em van ensenyar a l’escola, no hagués sabut de què li parlaven.

Però, què és una nació ?, com sembla que els altres dos candidats van qüestionar a Pedro Sánchez. Referim-nos a Ernest Renan i a la seva  cèlebre conferència (Què és una nació ?, 1882) en la qual es planteja la definició del terme: després de descartar que la raça, llengua, religió, la història, puguin ser els seus fonaments objectius, acaba reconeixent que hi ha un element subjectiu: la “voluntat” d’estar junts d’un grup humà que es reconeix com a tal, generalment agrupat en un territori, que té o creu tenir elements diferencials, generalment una llengua. El que Renan anomena el “plebiscit quotidià“.

Bé, doncs una gran majoria de catalans creu que Catalunya és una nació i demana que se la reconegui com a tal. Un dia em va dir Pujol, en l’apogeu de la seva influència i poder, tant que l’ABC li va fer espanyol de l’any, “Catalunya és una nació, però Espanya no ho és“. Jo li vaig contestar que de la mateixa manera que la gran majoria dels catalans ho creu, Espanya també ho és, perquè la gran majoria dels espanyols ho creu.

Poden cabre diverses nacions dins d’un mateix Estat? A la pràctica així és: al món hi ha moltes més nacions o identitats nacionals que Estats. Una nació ha d’esdevenir necessàriament un Estat? És el que els nacionalistes creuen i ho seguiran creient, diguem el que diguem. Perquè parteixen de l’equivocada creença que són les nacions les que creen els Estats, quan és al revés, són els Estats els que creen les nacions. La nation francesa és obra de la República, abans no existia. I la nació alemanya és obra de la unificació bismarkiana, entorn de la matriu prussiana, de regnes i principats enfrontats. I el mateix va passar amb Itàlia, tot i que allà la cosa no va sortir tan bé.

L’Estat espanyol dels segles XIX i XX va ser massa feble per construir una identitat nacional i la nació espanyola va sortir mal cuita del forn de la Història.

A Catalunya els socialistes són, som, catalanistes sense ser nacionalistes, ni sobiranistes ni independentistes. I creuen que dos o més nacions poden conviure en un mateix Estat

El concepte de nació de nacions, que fa cruixir les dents tant als nacionalistes espanyols com els catalans, pot no ser un terme acceptable per a la ciència política. Però no estem fent ciència sinó política, i el concepte de realitat plurinacional de l’Estat pot ser una forma de desenvolupar la Constitució i donar satisfacció a les demandes de reconeixement d’una part de la societat catalana sense que per això trossegem la sobirania del conjunt del poble espanyol.

Al capdavall va ser Felipe González, en un article publicat amb Carme Chacón a El País el 26 de juliol de l’2010, qui va dir “la concepció d’Espanya com a nació de nacions ens enforteix a tots“. A què ve ara tanta escàndol perquè Sánchez digui el mateix?

Caldrà trobar fórmules que incorporin aquest reconeixement de la personalitat nacional catalana a la Constitució espanyola, sense que impliquin greuges ni privilegis. En el fons, ja ho deia Peces Barba, que com jo no era sospitós de biaix nacionalista: “Vaig acceptar des del principi que el terme nacionalitat és sinònim de nació i que, en aquest sentit, Espanya és una nació de nacions“, afegint “no hi ha més que una nació sobirana que és Espanya, que és a més el poder constituent“.

Ja el 1957, el socialista segovià Anselmo Carretero va reprendre el concepte de nació de nacions: “la nació espanyola, nació de nacions o comunitat de pobles, és el resultat d’un llarg i dolorós procés històric en què han pres part tots ells“.

El problema són les conseqüències juridicopolítiques que es deriven de l’acceptació del terme nació. Però en el plantejament que fa Pedro Sánchez es deixa clar, per a qui el vulgui llegir i entendre, que no s’identifica nació amb sobirania política.

¿Catalunya és un subjecte polític? Sí. Però no és un subjecte polític sobirà, com diu Iceta en el seu llibre La Tercera Via. Ni té el dret a l’autodeterminació, perquè no és una colònia ni està ocupat militarment ni es neguen els drets de les minories nacionals, que són els únics casos per als quals l’ONU reconeix aquest dret. Tot i que els nacional-independentistes no vulguin assabentar-se’n.

De manera que no, Sánchez no vol trencar Espanya. Si ho volgués jo me’n hauria assabentat, perquè no crec ser el tonto útil. Més aviat crec que allò que està contribuint a agreujar les esquerdes que amenacen l’estabilitat del sistema territorial espanyol, són les carpetovetòniques actituds de l’Espanya unitària i uniformitzant, que es nega a treure les conseqüències de la seva diversitat

Assumir el caràcter plurinacional de l’Estat pot cabre en el desenvolupament de la Constitució, tractant d’acomodar en el seu marc les especificitats històriques, lingüístiques i culturals existents a Espanya.

Els que defensen el contrari, atribuint-se la puresa de les posicions socialistes, no sembla que coneguin bé la nostra Història. O la presenten de forma tàctica i interessada.

SISTEMA Digital

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: