Nou Cicle

Entrevista a Raimon Obiols: «No soc independentista, soc antidependentista»

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

IMG_2928Raimon Obiols ha estat aquesta setmana a Girona, per participar en un debat organitzat per Federalistes d’Esquerres. Abans, va concedir a Diari de Girona aquesta entrevista en la qual parla del futur d’Europa, del federalisme, de l’actual moment de la política catalana i, per descomptat, de Jordi Pujol, a qui es va enfrontar electoralment en diverses ocasions fins i tot més enllà de la política, quan a causa del procés contra l’aleshores president pel cas Banca Catalana, el cap dels socialistes va ser fortament increpat i quasi agredit a les portes del Parlament.

Em trobo davant del darrer representant de la gauche divine?

Mai m’he sentit de la gauche divine, però hi he tingut amics.

A qui volen enganyar amb el federalisme? L’únic que volen és seguir essent espanyols.

Em sento català, formo part d’un partit català, sobirà, catalanista, que no té per adversaris ni Espanya ni Europa. I la manera de demostrar simpatia als que tenen una identitat diferent és la formulació federalista.

Però vostè sap que amb la Constitució espanyola a la mà, el federalisme és poc menys que una utopia.

No, jo crec que la història avança en aquesta direcció. Espanya i Europa evolucionen, i aquesta evolució pot prendre el camí del reconeixement de les diferències o de la confrontació de les diferències. Però la confrontació tindria unes conseqüències tan extraordinàriament tràgiques, que és millor apostar clarament per l’amistat, la solidaritat i la fraternitat, encara que et diguin utòpic.

Parlant d’Europa, com ens hem de veure: celebrant la victòria de la dreta a França, perquè l’altra opció era pitjor…

Hauríem de veure què és en Macron, li atorgo el benefici del dubte. Crec que se situa en el centre del panorama polític, i té algunes idees que si les aconsegueix realitzar, poden ser positives. El resultat de les eleccions a França no ha significat només aturar l’extrema dreta, sinó també l’oportunitat de rellançar la unitat política europea. Si Macron fracassés, d’aquí a cinc anys no només podríem tenir una victòria de Marine Le Pen, sinó l’ensorrament definitiu de la Unió Europea.

Té raó, no cal fer cas d’etiquetes. Aquí mateix, escoltant i veient Felipe González, costa creure que el PSOE sigui d’esquerres.

Això de ser més a l’esquerra o menys a l’esquerra és una discussió interminable.

Això diuen els de dretes.

L’esquerra és avançar cap a la igualtat. Els camins per avançar-hi són diversos i discutibles, i jo no he dit mai a ningú que no és d’esquerres perquè el seu camí és diferent del meu, ni he acceptat que m’ho diguin a mi. Un dels problemes històrics de l’esquerra -parlo també internacionalment- ha estat el caïnisme, les seves lluites internes. L’esquerra caníbal, com la va anomenar Pere Vilanova, ha fet un mal terrible.

A qui votarà per a secretari general del PSOE?

Temo que no podré votar, perquè passo llargues temporades a Brussel·les. I em sembla que no hi ha vot per correu.

A qui votaria si pogués?

No ho tinc decidit. I no crec que hagi de tenir una opció. Jo soc del PSC, i crec que el PSC ha de ser un partit catalanista, reflex de la societat catalana, de la seva pluralitat, sentiments i emocions. La nostra tasca –per usar una expressió que no hauria de tenir copyright– és fer país. O sigui, construir sense divisions ni enfrontaments, amb respecte al pluralisme identitari. Avançant en la construcció nacional de Catalunya. Jo no soc independentista, soc antidependentista.

No teníem prou adjectius, i ens surt amb un de nou?

És un matís que té la seva importància, perquè somiar l’any 2017 amb una independència de Catalunya, un estat amb el seu exèrcit, la seva diplomàcia, la seva administració, etc., és somiar truites. I el que cal és somiar un país que sigui cada vegada més independent dels altres, però això ens porta el tema de la sobirania. Únicament sobre el federalisme es pot albirar un futur de Catalunya amb plena sobirania.

Em deia que és del PSC. Per què aquest partit ha perdut l’hegemonia de l’esquerra a Catalunya?

Jo posaria en interrogant l’afirmació que fa la pregunta. La qüestió és més complexa. No hi ha una esquerra, hi ha esquerres diverses. Probablement dins de l’actual majoria parlamentària hi ha gent que es considera d’esquerres, no ho discutiré. Es tracta de discutir a qui beneficia la fórmula actual, i per mi no beneficia l’esquerra, sinó els supervivents del règim pujolista.

Que ara empenyen el procés.

A Catalunya es parla molt sovint del procés, quan la realitat mostra que n’hi ha dos. Un és el procés de molta gent que està incòmoda en les seves relacions amb l’Estat espanyol, que s’ha sentit agredida per les sentències del TC, i aquest és un procés que compta amb la meva simpatia i el meu suport, i que en bona mesura és admirable. Però hi ha un segon procés, que és el d’instrumentalització política d’això, encapçalat per gent que o s’enganya, o enganya.

En què i a qui?

O és gent que s’enganya pensant que l’horitzó de la independència és a la cantonada, o és gent que enganya aixecant la bandera de la independència, sabent perfectament que és una idea inviable. Entre aquests segons, els que enganyen, hi ha tots els hereus de la deixa de Jordi Pujol.

Li volia preguntar per ell.

A vegades he volgut demanar danys i perjudicis per l’engany que ha significat tota la impostura pujolista. Però això són coses del passat, que interessen relativament. I he de dir que no m’ha alegrat particularment tot l’embolic que s’ha muntat amb l’altra deixa.

Permeti’m que no me’l cregui.

L’hi dic sincerament. El que em preocupa és la visió política. I naturalment, tots aquests pujolistes reciclats en independentistes, que saben perfectament el pa que s’hi dona a Catalunya, Espanya i Europa, i tendeixen a enganyar la gent.

Va perdre tres eleccions contra Jordi Pujol. Sabent el que se sap ara, no li fa vergonya?

Tinc la consciència tranquil·la des del punt de vista de l’ètica personal, i també pels resultats polítics. Des de punt de vista ètic, jo no he ficat la mà al calaix. Des del punt de vista polític, vaig obtenir 42 diputats, els mateixos que Maragall quan va ser investit president.

Va ser insultat, quasi agredit, per l’afer de Pujol i Banca Catalana. Algú li ha demanat disculpes?

Mai se m’acudiria ni reclamar disculpes de ningú, ni dir que a partir d’ara, de lliçons d’ètica i moral, poques. Com diuen els castellans, cada alma en su almario.

Diu l’actual PDeCAT que no té res a veure amb Jordi Pujol

No crec que aquest intent de reconversió industrial emparant-se en l’independentisme sigui gaire eficaç. Però en fi, si ells diuen que no hi tenen res a veure, deu ser veritat. Potser els que hi tenim a veure som els socialistes…

Hi haurà referèndum al setembre?

A mi em fa l’efecte que no, però ja ho veurem.

I si no fos acordat amb Espanya, de què serviria?

Semblaria una repetició d’alguna cosa que ja hem vist. Jo tinc una teoria des dels anys 80, la teoria del botó. Diu així: si després del 12 de setembre de 1714, els catalans prement un botó, aconseguissin la independència sense cap conseqüència negativa, ni econòmica ni humana, la majoria el premerien. El problema és que aquest botó no ha existit, ni existeix, ni previsiblement existirà. Els que creuen que existirà sense costos, sense hostilitats, sense penalitats… o s’enganyen o enganyen.

Així doncs?

La consigna hauria de ser guanyem més independència, no pas guanyem la independència. Perquè és irrealitzable, i quan la política planteja objectius irrealitzables, després hi ha una gran frustració. La solució passa per una millora de les relacions entre Catalunya i Espanya, que permeti més llibertat per a Catalunya, més reconeixement. I sobretot, això és essencial, que permetin que Catalunya segueixi formant part de la unitat d’Europa.

De moment, som a Europa.

Catalunya formava part d’un cert estatut europeu, informal, en temps de Pujol, de Maragall i de Montilla, però s’ha perdut en l’època de Puigdemont. A Puigdemont no el rep cap governant europeu ni de la Comissió Europea, està fora dels centres de decisió. Això és molt negatiu per a Catalunya. La diplomàcia catalana ha perdut molt terreny. Com a molt, hi ha algun representant nord-americà que ve a Europa i aprofita per visitar Puigdemont i Marine Le Pen. S’estan fent passes enrere, i això és perdre independència, no guanyar-ne.

Catalunya és avui un esperpent?

En absolut. Catalunya és una realitat fantàstica. Que Catalunya no pugui decidir el seu futur és fals. Catalunya pot decidir el seu futur dins del terreny de joc democràtic. El que passa és que jo he mamat del noucentisme, i el noucentisme era el rebuig del sentimentalisme, del catalanisme folklòric, emotiu i sentimental. Que siguem un poble que en el joc de cadires musicals de la història es quedés sense cadira, o sigui sense estat, no és un mal destí, ja que la insatisfacció sol empènyer a excel·lir. Amb una fórmula o una altra, Catalunya tirarà endavant.

On donarà diners: a la col·lecta per pagar la multa a Mas o a la compra d’urnes?

A Oxfam.

Diari de Girona

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: