Nou Cicle

Raimon Obiols: L’elecció francesa i el futur d’Europa

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

drapeaux-francais-et-europeenCal malfiar-se sempre dels que fan profecies sobre el futur: s’enganyen o enganyen. Ciceró ja ho deia:  “dos augurs no poden mirar-se sense riure”.

Anunciar el pitjor per a Europa en els anys a venir és un pronòstic de moda, però no és una mostra particular de lucidesa. Tampoc ho és l’auguri, avui molt menys freqüent,   d’un futur europeu radiant.

La única predicció que es pot fer és que el futur europeu se situarà entre aquests dos extrems. La situació actual, tan contradictòria, tan paradoxal, tan vertiginosament canviant, oscil·la també entre aquests dos escenaris.

Hi ha un fragment de Dickens,  traduït per Jordi Arbonès,que pren una estranya actualitat: “Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació…”.

Són les primeres línies de La història de dues ciutats, que Dickens situa en els anys de la Revolució francesa: la descripció no simplement literària d’una època que té bastantes concomitàncies amb l’actual.

Parlem un moment de França. Una victòria de Marine le Pen hauria estat desastrosa pel futur de la Unió europea. Però s’equivoquen els qui consideren que els resultats permeten l’alleujament. D’una banda, la candidata del Front Nacional ha obtingut un resultat millor que el de Rajoy en les darreres eleccions espanyoles. De l’altra, hi unes dades que resulten encara més significatives: més de tres milions de vots en blanc i més d’un milió de vots nuls.

Els sans-culottes de la França d’avui expressen el seu malestar abstenint-se, votant en blanc, o gargotejant un renec en una papereta. I són molts. Rafael Poch ho diu a La Vanguardia d’avui: el 66 % obtingut per Macron es redueix al 43 % dels inscrits en el cens electoral, “un rècord històric d’abstenció i de protesta”. A l’última final presidencial contra el Front Nacional (el 2002), Chirac va tenir el vot del 62 % dels inscrits en el cens: “un retrocés de 19 punts en quinze anys”, comenta Poch.

Els resultats d’aquesta elecció mostren una França profundament inquieta, temptada pels extrems (i en particular per un replegament reaccionari), martiritzada pel terrorisme islamista, desconcertada davant d’una Europa dividida i massa sovint inintel·ligible.

Sigmar Gabriel, ministre exteriors d’Alemanya, socialdemòcrata, ha dit que “si Macron fracassa, Marine le Pen serà presidenta de la República francesa d’aquí a cinc anys i Europa desapareixerà.” (La Vanguardia, 8 de maig de 2017).

La consciència del perill farà possible un nou diàleg a fons entre França i Alemanya? Seria una condició necessària, per bé que no suficient, per a un rellançament del procés europeu. L’elecció de Macron i un canvi en la política alemanya, amb Merkel o amb Schultz després de les eleccions legislatives el setembre, ho poden fer possible, però els obstacles són considerables.

En tot cas, una cosa ja és probablement certa: la gravetat dels problemes genera un nou dinamisme polític a Europa. La crisi dels refugiats, el terrorisme, el Brexit, la presidència Trump, la guerra i la inestabilitat en el veïnatge oriental i meridional, el creixement dels populismes xenòfobs, sobiranistes i nacionalistes, generen reaccions i energies, negatives i positives.

Probablement es produirà un rellançament de la unitat europea, perquè la pròpia supervivència de la Unió europea perilla. El caràcter d’aquest rellançament és el que està en joc. El risc d’una desintegració d’Europa no  ha de dur a acceptar amb fatalisme una Europa al gust de les oligarquies i dels establishments al seu servei. Europa ha d’estar al servei dels sans-culottes, de la joventut, de la igualtat dones-homes, de la justícia social, de l’ecologia,  de la innovació, de l’economia real i productiva.

A les institucions europees s’està acabant l’època dels consensos tous i passius entre els grans partits tradicionals, s’esgoten les inèrcies i els sobreentesos opacs, el bany maria de la resignació davant del dèficit democràtic europeu i de l’immobilisme intergovernamental.

Ara: passar del consens immobilista al dissens democràtic està molt bé, però és millor ser-hi majoritaris. Una majoria per una Europa unida i socialment justa és perfectament possible en els anys a venir. Però calen idees noves, veritables canvis, nous instruments. Necessitem una nova generació de federalistes i de federadors europeus, perquè el futur d’Europa no està escrit i depèn en bona mesura de nosaltres. Per damunt i més enllà de les nostres diferències, tots els que volem una democràcia europea, ecològica i social ens hem d’unir en una gran aliança europea de progrés. Perquè el dilema és clar: o Europa o barbàrie. Tenim cinc anys decisius al davant.

(Aquest text és la intervenció de Raimon Obiols en el debat organitzat pels Federalistes d’Esquerres a Girona, en ocasió del Dia d’Europa de 2017).

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: