Nou Cicle

Enric Juliana: La sordidesa que no s’atura

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

igonzalezIgnacio González va ser un dels adversaris més ferotges de Mariano Rajoy la primavera del 2008. Després de perdre per segona vegada davant José Luis Rodríguez Zapatero, a Rajoy el volien fer fora. Va coagular uns quants mesos a Madrid un front de rebuig capitanejat per Esperanza Aguirre, tutelat per José María Aznar, aclamat per Pedro J. Ramírez i Federico Jiménez Losantos i assistit espiritualment pel cardenal Rouco Varela. En aquella potinga hi havia Ignacio González, llavors número dos de la Comunitat de Madrid. Va ser ell qui més es va encarar amb Rajoy en algunes reunions del comitè executiu del partit. Aleshores González ja era un home poderós a Madrid. Tenia a les seves mans ressorts acabalats. Tenia a les seves mans Canal de Isabel II, la ubèrrima societat d’aigües de Madrid. Rajoy va aconseguir resistir. Resistir, resistir, resistir. La crisi econòmica va posar el Govern d’ Espanya a les seves mans i es va girar la truita. Rajoy havia guanyat la partida a la dreta castissa de Madrid.

En un altre moment, la detenció del sinistre González hauria significat un alleujament per al president del Govern. Ara li complica la vida. El resistent Rajoy ha millorat la seva posició a la Unió Europea, té el ple suport d’alemanys i francesos, l’economia creix a les estadístiques, l’aprovació del pressupost del 2017 sembla possible, el PSOE continua noquejat i el sobiranisme català podria arribar a perdre’s a l’interior del seu propi laberint. Dilluns de Pasqua, quan Madrid va tornar a posar-se en marxa, l’única oposició era l’autobús de Podem.

En tres dies la direcció del vent ha canviat. Els jutges decideixen que Rajoy presti declaració com a testimoni del cas Gürtel i el cadàver polític d’Ignacio González irromp amb estrèpit. El relat del Partit Popular està arruïnat. El PP no aconsegueix sortir del marc de la corrupció. Els seus agafadors són la demanda d’estabilitat que ve d’Europa, la inanitat del PSOE i el laberíntic embolic de Catalunya. Ahir Madrid feia olor de sofre, com la tardor del 2014, quan es van destapar les targetes black. Un enuig còsmic torna a recórrer Espanya, sense que ningú estigui en condicions d’articular una moció de censura al Congrés. L’autobús de Podem domina el paisatge i la candidatura de Pedro Sánchez no és cap broma.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: