Nou Cicle

Josep Maria Bricall: Paraules de en l’acte commemoratiu del 40è aniversari del restabliment de la Generalitat

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

josep-tarradellas-perfilEn una de les paradoxes posades en boca  del Father Brown , Chesterton introdueix una distinció entre allò que és impossible i allò que és improbable. I afegeix “ és més natural creure en una historia sobrenatural , que tracta de coses que no comprenem , que en una historia natural que contradiu allò que sí entenem. Digueu-me que el gran Gladstone , en les seves darreres hores, va ser assetjat pel fantasma de Parnell i no em penso manifestar sobre el tema; però si m’explica que Gladstone , quan va ser presentat a la reina Victoria , no es va treure el capell davant seu , li va donar un copet a l’esquena i la va oferir un puro , no m’ho creuré de cap manera. Això, no és impossible, només és increïble”.

Sorprèn el retorn a Catalunya de les institucions de la Generalitat, vigent  un sistema jurídic conformat per lleis de la Dictadura – que si alguna cosa no havia previst era la presència a Catalunya de la Generalitat – i per un sistema militar encara intacte. Ara no es tracta de rememorar uns fets  ans d’analitzar una manera de controlar els esdeveniments que donen més d’una lliçó a una història com la nostra, no sempre reeixida. Vistos els resultats obtinguts, podem perfectament atribuir la idoneïtat als procediments emprats pel president Tarradellas.

M’agradaria posar-los a la vostre consideració no com anècdotes d’un passat sinó com a meditacions sobre la nostra vida quotidiana, sobre el nostre capteniment polític no precisament  de cara a un futur , sempre incert, sinó davant  d’un avui que pot reduir la incertesa d’aquest futur.

Per l’assoliment d’aquest objectiu – el  retorn de les nostres institucions d’autogovern , prèvies a les Constitucions espanyoles de 1931 i de 1978 -  el president Tarradellas va subordinar a aquest objectiu tota la seva activitat , assumint íntegrament tots els costos que calia encarar, atès que l’ardidesa del projecte no admetia compromisos de bany maria ni acords previsiblement escadussers, que acabarien per rebaixar la dignitat i la independència  de la Institució nacional que ell representava.  Els costos son sempre proporcionals a la magnitud dels projectes dissenyats i res no ens es perdonat per defugir d’aquesta molesta proporció exigida per la lògica de les coses. Tanmateix atenir-se fidelment a aquesta regla és una condició necessària per abastar allò que sembla  impossible. Però el President va tenir cura de no traspassat mai la delicada ratlla que discrimina entre el que és increïble i el que és impossible : és aquesta precaució la que ens dona els indicis del que son les condicions suficients i  els mètodes que aquestes condicions imposen.

A això em voldria cenyir i em limitaré  – no disposo de temps per a res més – a tres comentaris, que he escollit per organitzar la meva intervenció.

El primer comentari gira en torn d’una expressió seva  ben sovintejada i a la que jo m’he hagut de referit – i de practicar , dintre de les meves limitacions – freqüentment. No la vàrem entendre inicialment ni Manuel Ortínez ni jo. Però la pràctica ens va permetre endevinar el seu sentit : Tarradellas era una persona que advertia  a partir de l’ experiència. M’estic referint a l’expressió “ Fer les coses d’una certa manera”. Ho va aplicar de manera considerable i ho va repetir insistentment. Fer les coses d’una certa manera tenia un camp d’experimentació molt significatiu – i a la llarga ben decisiu – en  les relacions amb el govern espanyol.

En la lliçó d’investidura com a doctor honoris causa a la Universitat de les Illes Balears el passat més de setembre, el Professor Josep Lluis Sureda va escollir com a tema les negociacions del govern grec amb els responsables de l’euro-grup . En el decurs de la seva intervenció va fer una al·lusió a la seva experiència amb Tarradellas i va servir-se d’unes notes que havia conservat. En transcric el text: “Em permetré el record , l’últim, d’una experiència personal de finals de juny de 1977 , quan el president Josep Tarradellas em demanà que em desplacés a Madrid durant les negociacions amb el president Suárez sobre el restabliment de la Generalitat de Catalunya i vaig estar a la seva disposició fins el final exitós de la negociació. El president Tarradellas, en el que crec que es pot descriure com la seva estratègia negociadora, em va fer entendre que , a tota negociació, el més important es tenir sempre presents tres principis: primer, tenir ben clar lobjectiu que es vol aconseguir; segon, tenir presents les necessitats de l’altra part per satisfer-les en tot el que sigui compatible amb el principi anterior; tercer, evitar tot enfrontament aspre durant la negociació tant si la provocació ve de laltre part com si surt de les teves pròpies files”.

El meu segon comentari gira en torn de l’expressió “Ciutadans de Catalunya” que va pronunciar en iniciar el seu discurs a la Plaça de Sant Jaume just al moment de la seva arribada el 23 d’octubre  de 1977. Probablement aquesta frase és una de les més citades entre les del que  President va pronunciar juntament amb la de faré tot menys  el ridícul” , esmentat a tort i a dret , fora del context en que sembla que  va ser dita.

L’expressió “Ciutadans de Catalunya” s’ha interpretat com una benvinguda amable i sense donar lliçons  a tots el ciutadans sense distinció  que en virtut del dret eren a Catalunya. I és més que possible que aquest va ser el sentit que volia donar a les seves paraules. Però hi ha en l’expressió un altre significat que no ens passa desapercebut. L’espontaneïtat en la referència a “ciutadans” palesa un rerefons ideològic que en  aquells moments emotius de la seva arribada i des del balcó del Palau de la Generalitat li devia  aflorar com a manifestació d’un pensament  profundament liberal. “Ciutadà” és una paraula  que reporta una   pertinença comunitària, no de qualsevol tipus, sinó configurada pel dret , per la ciutadania en una herència afaiçonada pel llegat  de  la Revolució francesa. Segons aquesta tradició, res pot quedar al marge de la discussió, del respecte i de la reverència pels drets humans inclosos els de les minories i  res es celebra més que  les virtuts de la raó i del debat, del compromís i de la preeminència del dret com a contrapès a la violència  i al dogmatisme.

Crec que insistim molt en la democràcia sense adonar-nos que la democràcia és un concepte equívoc si no va acompanyat d’algunes altres tradicions. La democràcia no és un sistema confús de votacions espaiades sinó l’expressió jurídica  d’una voluntat ciutadana que neix d’una societat lliure amb una opinió pública que practica la crítica del poder. El liberalisme sembla que es bat en retirada a moltes societats i no tan sols del est i centre d’Europa on es dona el que en els nostres dies es conegut   com a “democràcia no liberal”. I no estic tan segur que el liberalisme polític el tinguem gaire  arrelat aquí  – no em refereixo pas al liberalisme econòmic que és tota una altre cosa .Crec que va ser el gran perdedor de la guerra civil i la pèrdua del seu rastre ens segueix pesadament de manera per a mi  intolerable – si aquesta expressió es permesa a un liberal.

Des que vaig conèixer el President, em va sobtar – sobre tot per contrast amb els ambients que jo havia conegut aquí en els anys seixanta – el seu respecte a l’expressió de les idees , de totes les idees. Podria aportar-hi un debat ideològic – que no concretaré -  en torn d’alguns llibres publicats  que van provocar esgarips, esgarips que el seu pensament liberal no entenia. També soc testimoni del que li coïen alguns comentaris de la premsa – que despatxava dient que no ho havia llegit – però també de la seva al·lèrgia a intervenir a prop de periodistes o directors, no si per liberal o pel seu sentit de la dignitat (ara que hi penso). Per a  ell , el debat i la discussió  és fonamental a  la vida política, i per això negava la qualificació de “polítics” als personatges autoritaris, ni que fossin autoritaris de baixa graduació.  Quan la col·lecció de “Diàlegs a Barcelona” li va proposar la seva participació en un dels volums i li van suggerir el meu nom per dialogar amb ell  , delicadament em va comunicar  que s’ho havia repensat i que havia escollit a Antoni Gutiérrez, perquè – em va dir -  “amb vos no discutiríem”.

El meu tercer i darrer comentari es circumscriu a la reiterada voluntat d’exercir l’autogovern. “Vàrem governar-nos, volem governar-nos i tornaren a governar-nos” és un lema ben repetit per la seva part.

En el anys trenta, Josep Tarradellas tenia fama d’organitzador i la fama d’organitzador i d’ordenat se li atribuïa a la seva activitat professional d’home d’empresa i del comerç , lluny dels polítics dels que no se’n sabia cap altre professió que la política o molt lligada amb ella. Per això se li van encomanar aquelles  funcions que implicaven  posar ordre on calia, al partit ERC o al govern. Li molestava la improvisació, els mals endreços, la grolleria. La  guerra civil li va oferir un camp insòlit per organitzar i donar forma jurídica a les conquestes revolucionaries per una banda i , per l’altre,  per adaptar mitjançant els coneguts com  decrets de S’Agaró la nova estructuració que s’imposava al sector públic català.

Tornat al Palau de la Generalitat, maldava per construir les peces i els elements propis d’un estat normal  – segons l’expressió emprada per  Manel Ortínez en una entrevista a la televisió -  en la nostra administració. De seguida,  va restaurar la Comissió Jurídica Assessora que va poblar d’excel·lents juristes, també procedents de l’Administració de l’Estat o de la judicatura. Quan va celebrar els seus vuitanta anys es va vanar d’haver rebut la  Comissió Jurídica assessora, les dues  Comissions de traspassos, l’incipient consell de les terres de l’Ebre i el consell de l’Institut d’Investigacions econòmiques que li expressaven els seus bons desitjos: hi veia  la pedrera dels grand commis de l’etat. Em va estimular – no era d’estranyar – quan  vaig  entrar en contacte amb l’ENA francesa per agençar cursos  de formació d’alts funcionaris, interromput després de les eleccions de 1980.

Ningú pot expressar millor que ell el seu pensament . Reprodueixo el text d’unes paraules de 1985 referides retrospectivament

Jo no renuncio mai a res. Havia fet un gest aleshores perillós i difícil. El que nosaltres havíem de fer era governar i tenir el poder, tot obtenint-lo gràcies a la nostra unitat, que es base de tot per tenir la confiança de Madrid. Un cop aconseguits els traspassos , ja organitzaríem la manera d’exercir-los, però no abans… En Macià tenia caràcter però era molt influïble en la qüestió nacionalista quan arribaven els joves d’Estat Català amb totes aquelles banderes i aquells esveraments. S’hi entusiasmaven. A mi els d’Estat Català no em tenien simpatia, perquè jo volia disposar del poder de debò , no el poder que se’n va enlaire”.

El text dona una síntesi de tot el seu pensament d’home de govern. Hi ha aquí una prevenció sobre els entusiasmes perquè temia que els catalans, que disposen de reserves considerables de sentiments i ideals , més aviat patim –després de segles d’allunyament -  d’un dèficit del que suposa la pràctica  política i la lògica del poder. La política te uns trets específics, té una lògica que estructura el poder i les relacions d’aquest poder amb ell mateix – i amb la seva Administració -  i amb tercers i governar no es pot basar només en els entusiasmes. No hi ha un viarany  que dugi directament dels entusiasmes a la pràctica d’aquesta lògica, la lògica que  va permetre tornar la Generalitat ara fa quaranta anys. L’entusiasme i la lògica de la vida publica, dissortadament,  no son substituïbles entre sí sinó complementàries.

Molts cops, quan despatxava amb ell i jo li esmentava els defectes que veia en decisions de l’administració espanyola, m’argumentava que ells es podien permetre  el luxe de fer-los perquè governaven per segles; nosaltres no podíem distreure’ns.

La intel·ligència pràctica, el seny que practiquem amb èxit en la vida quotidiana amb les regles que aquesta vida quotidiana imposa, no el traspassem immediatament i sense pegues a la vida pública on hi ha unes regles i una dinàmica que exigeixen una pràctica i una historia que no hem tingut.

Per això, se’m acut un text del seu admirat Montaigne:

Les dificultats i l’obscuritat en tota ciència no son descobertes més que pels que hi han entrat. Car encara cal algun grau d’intel·ligència per a poder remarcar  el que hom ignora i per saber que una porta ens es tancada, cal empènyer-la.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Palau de la Generalitat, 20 de març de 2017

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: