Nou Cicle

Simon Tormey: La nova guerra de classes a Europa

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

Aquests són temps difícils per als demòcrates. L’augment aparentment inexorable del populisme  marcat per l’elecció de Donald Trump, el vot pel  Brexit al Regne Unit, l’augment de les forces anti-sistema que semblen amenaçar la cultura democràtica tolerant. Per què ha passat  tot això  i què es pot fer per salvar-nos del que sembla un declivi  gairebé inevitable vers polítiques autoritàries i il·liberals?

El primer punt a destacar és que, malgrat els extraordinaris esdeveniments de 2016, es tracta d’una crisi que es ve gestant des de fa algunes dècades. Les dades rellevants diuen que, si bé el nostre suport a la democràcia i les institucions democràtiques és forta, el nostre nivell de compromís amb la política electoral és en seriós declivi. Votem menys; estem donant l’esquena als partits polítics; confiem en els polítics menys i el nostre interès en la política parlamentària està en un declivi aparentment inexorable. Les històries d’escàndols, corrupció i nepotisme lliurades  pels  mitjans de comunicació les 24 hores del dia, i reforçades per Twitter, Facebook i altres ens fan sentir  ressentits per la nostra  impotència davant d’un món que canvia ràpidament.

Així que hi ha molt de què preocupar-se. Estem atrapats en la tristesa i la inèrcia col·lectives, mentre les forces populistes avancen. Abans, però, de resignar-se al desànim, cal recordar que el populisme no significa que la democràcia o les institucions democràtiques s’hagin rendit. De fet, si ens fixem amb atenció en els esdeveniments recents a les xarxes socials ens ha de tranquil·litzar que, encara que no ens agradin els resultats, no hi som indiferents. Després d’unes dècades en què la política era vista per molts com “avorrida” o intranscendent, la gent està veient ara la importància de comprometre’s políticament.
Seria un error veure aquest moment populista en termes purament negatius. Per contra, la crisi en la nostra fe en la capacitat dels nostres polítics per representar-nos  pot ser un moment per a reflexionar sobre el que la democràcia “real” podria significar. Potser ens hem tornat massa complaents, massa disposats a seure i mirar  com els nostres representants ens representen, en lloc de fer valer el nostre dret democràtic a participar en política.

Va ser aquest desig de portar la política a la gent que portà a Espanya un dels esdeveniments democràtics més extraordinaris de les últimes dècades, el que es coneix com 15M, iniciat el 15 de maig de 2011. Sota el lema  Democràcia real ja, milers de ciutadans ocuparen les ciutats i places de tot el país. El sentit col·lectiu d’indignació va provocar un “nosaltres contra ells“, un gest de frustració i ràbia contra les elits.

Aquest sentiment compartit ha donat lloc a un període d’experimentació política intensa. Nous partits i iniciatives han sorgit, al seu torn, pertorbant el sistema de dos partits que ha dominat la política espanyola durant l’últim mig segle. A nivell local, figures com Ada Colau i Manuela Carmena – respectivament  alcaldesses de Barcelona i Madrid – han tractat de desfer el domini de les elits sobre el poder, mitjançant la creació d’assemblees polítiques i fòrums d’Internet on els ciutadans comuns agafen pes.

És massa aviat per avaluar fins a quin punt aquestes mesures poden superar la profunda alienació i la sensació de traïció que senten els votants; però el punt és que el populisme no equival necessàriament a una política de desesperació i divisió. També pot ser una plataforma per explorar formes d’abordar la creixent bretxa entre els que exerceixen el poder i els que hi estan subjectes.

La lliçó d’Espanya no és tant la ubiqüitat de la indignació dels votants, sinó la possibilitat amb la qual aquests sentiments poden ser traduïts en accions concretes. La revolució dels mitjans socials vol dir que mai ha estat tan fàcil com ara compartir els nostres sentiments, organitzar esdeveniments, mobilitzar  grups i convertir-nos  en actors polítics de propi dret. Les campanyes polítiques poden ser més barates, i això porta a la creació de nous partits populars, com ara Podemos a Espanya, Alternative a Dinamarca, els Pirates a Islàndia, o els líders locals populars que poden superar la bretxa entre els governs i els que s’oposen a les seves polítiques.

Potser aleshores podem aprofitar aquest moment populista per a replantejar-nos com funciona la democràcia i per a qui. Necessitàvem aquesta crisi per recordar-nos a nosaltres mateixos el què està en joc. Els ciutadans hem  de dedicar-nos a la tasca de renovar la democràcia. Ja no podem esperar que les elits ho facin per nosaltres.

 

International Politics and Society

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: