Nou Cicle

Milagros Pérez Oliva: Entre la por i l’esperança

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

Miró1Que Europa hagi respirat alleujada perquè a Holanda ha guanyat les eleccions el partit liberal i molt conservador de Mark Rutte en lloc de l’ultradretà Geert Wilders reflecteix bé la paradoxa paralitzant que vivim. Ara resulta que hem d’estar contents perquè ha guanyat el partit les polítiques econòmiques neoliberals del qual han portat aque una part important d’Europa se senti més vulnerable i menys protegida; les polítiques responsables de que la por s’hagi convertit en el sentiment predominant en bona part de l’electorat. És el parany perfecte: s’erosiona a l’esquerra, s’alimenta la ultradreta racista i xenòfoba i es permet que la dreta liberal continuï en el poder com a mal menor. La mateixa trampa que plana ara sobre les eleccions franceses.

En un interessant capítol del llibre On vas, Europa? (Herder), la sociòloga Eva Illouz sosté que Europa està passant d’una crisi d’esperança a una crisi de por. I és cert: ja no ho veiem, però la idea de la Unió i la seva materialització ha estat la més fabulosa expressió d’esperança que la política hagi estat capaç de donar a llum. Unir-se amb l’esperança d’acabar amb segles de conflictes i guerres devastadores. Però aquesta esperança sembla esgotada. Després del Brexit, “el desencant està donant pas a poc a poc a un sentiment de crisi a gran escala, una crisi de por” diu Illouz. Por al futur, por a l’estrany, por a la desintegració, por de perdre la identitat i, no menys important, a perdre les seguretats bàsiques de la vida protegides per l’Estat de benestar.

Els qui busquin un diagnòstic per a la inquietud que ens envaeix trobaran en el llibre, coordinat per Miquel Seguró i Daniel Innerarity, molt i bon material de reflexió perquè reuneix divuit filòsofs, pensadors, sociòlegs i polítics cridats a pensar sobre què li passa a Europa. “La capacitat de generar esperança és crucial per a la política“, diu Illouz. Però quan l’esperança dóna pas a la por, apareixen els monstres. El triomf d’Obama es va deure al fet que va saber generar il·lusió i esperança. En canvi Trump ha guanyat pel vot de la por. Entre aquests dos sentiments bascula el nostre món d’avui. I encara que l’esperança s’imposi en alguns casos, com en les recents eleccions d’Àustria, no està clar que la por no arribi a guanyar.

Les forces polítiques que tracten de capitalitzar aquest estat emocional paralitzant tendeixen a presentar problemes complexos i difícils de manejar com una qüestió de supervivència. En la societat de la por, problemes com la globalització, la desregulació financera, la desprotecció social o les migracions són percebuts com una amenaça. Poc importa que Europa segueixi sent percebuda com la terra promesa pels milers de migrants que fugen de la guerra o de la fam i que estan disposats a posar en risc la seva vida per arribar-hi. Incapaços de convertir els desafiaments del present en fortaleses per al futur, els europeus estan permetent que els gestors de la por dominin el discurs públic i arrosseguin la resta de forces polítiques als postulats del tancament identitari, les muralles i la seguretat a qualsevol preu. Fins al punt de posar en perill la pròpia democràcia amb l’apel·lació a solucions autoritàries, com advertia  Ulrick Beck en els seus últims articles.

Si volem salvar Europa hem de recuperar l’esperança. Però això exigeix ​​revocar les polítiques que, com les que han governat Holanda, la major part d’Europa i la mateixa Unió, en augmentar la desigualtat i la inseguretat, han acabat minant la legitimació social del projecte europeu. Com diu Innerarity, “no hi ha cap raó perquè l’avanç de la Unió Europea hagi de seguir una lògica de desregulació neoliberal“. “En un moment en què tenim una economia desbocada i una política impotent, l’única font de legitimitat funcional que li queda a Europa és la recuperació de l’equilibri entre el polític, el social i l’econòmic, el ‘rattrapage’ polític de l’economia“, afegeix . Aquesta és la recepta que es desprèn del llibre: reforçar el paper de la política mitjançant un aprofundiment democràtic, embridar l’economia i construir un nou Estat de benestar postnacional i comunitari. Però per a això cal recuperar l’esperit europeu fundacional tal com el va definir Robert Schuman el 1949: “ser conscient de pertànyer a una família cultural i tenir la voluntat de servir a la comunitat amb un esperit de mutualitat total, sense motius ocults d’hegemonia o d’explotació egoista dels altres “. És a dir, mutualitzar el risc en lloc d’explotar la por.

 

El País

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: