Nou Cicle

Marie – Line Dancy: La “vaca voadora”, la vaca que vola o la metàfora d’un èxit

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

vaca voadoraSe sabía que tenia un bon sentit de l’humor. Però Antonio Costa, el primer ministre portuguès, va marcar un punt dient: “Ja veuen que les vaques poden volar!” Rient, el cap de govern va brandar davant els ulls del seu públic una petita vaca de plàstic amb ales “comprada a l’aeroport de Londres“. Pot imaginar-se fàcilment l’astorament divertit dels que l’escoltaven. Però el primer ministre sabia què estava fent: mostrar que el seu govern havia complert les seves promeses, un any després de l’arribada dels socialistes al poder.

El novembre passat, el Parlament va aprovar el segon pressupost del seu govern, i Costa va poder mostrar-se molt directe: “Nosaltres hem passat la pàgina de l’austeritat, hem demostrat que hi havia una alternativa i que podia durar” . La reivindicació d’un èxit després d’haver portar al poder a una aliança de l’esquerra, o més aviat de les esquerres, que 40 anys de democràcia no havien aconseguit mai imposar realment.

Aquest “nosaltres” al que es referia Costa no és un fet trivial i freqüent a Europa. L’octubre de 2015, el líder del Partit Socialista va saber convèncer  el Partit Comunista Portuguès (PCP) i l’extrema esquerra (Bloco d’Esquerda, BE) per donar-li suport i assegurar una majoria a l’Assemblea Nacional. “Hem passat 40 anys dient que els comunistes eren els nostres enemics, i ara hem d’explicar per què són els nostres aliats. Però tenim bones possibilitats d’anar junts fins al final de la legislatura el 2019 “, estima Margarida Marques, Secretària d’Estat d’Afers Europeus.

Una aliança  gairebé contra natura

L’octubre de 2015passarà als anals i serà recordat per “la victòria més amargs de la dreta, i derrota més dolça de l’esquerra“, com ha escrit l’editorialista del setmanari Expresso. En les eleccions parlamentàries,  és l’aliança liberal encapçalada pel primer ministre sortint, Pedro Passos Coelho, qui guanya, però no obté la  majoria. Els socialistes aprofiten la seva oportunitat i Costa imposa – fins i tot en el seu propi camp – l’acord amb els partits radicals “anti-europeus” i és designat per a governar.

Portugal es frega els ulls: els germans enemics asseguts costat a costat a l’hemicicle del Parlament? Cal saber que el PCP és un dels més ortodoxos d’Europa, un partit que mai ha perdonat la “traïció” del socialista Mario Soares després de la Revolució dels Clavells, el 1974, quan esva negar a instaurar un procés revolucionari al costat d’Álvaro Cunhal, el  líder carismàtic del PCP en aquell moment.

Pocs hauríen apostat per aquest acord inèdit i inesperat. Tant és així que la dreta batejà com a  “gerigonça“  aquest acord PS / PCP i PS / BE. Però ha permès a Costa  governar serenament i estalviar als seus compatriotes unes mesures virtuoses anunciades en repetides ocasions, destinades a penalitzar els  ciutadans  confrontats durant quatre anys (de 2011 a 2014) a un xoc financer sense precedents.

Més sorprenent encara, el govern de la  “gerigonça” ha mantingut  les seves promeses: l’augment del salari mínim i de les pensions, la supessió progressiva dels impostos  excepcionals de l’austeritat, el retorn a les 35 hores en el sector públic, l’augment les assignacions familiars per als ingressos més baixos …. Europa d’altra banda ha advertit Portugal: tot això té un cost, i el país  ha de garantir el compliment d’un retorn del dèficit públic al 2,5% del PIB.

Impulsat per les mesures d’estímul del consum, pel retorn massiu de turistes, per un període de calma social, la situació econòmica global ha millorat. Brussel·les també ha decidit finalment no sancionar Lisboa pel seu dèficit excessiu, reconeixent la necessitat “de l’alternativa a les mesures d’austeritat.” Una altra bona notícia per al “gerigonça» que adopta un pressupost de 2017 en la mateixa longitud d’ona, i que es pot resumir en “no menys impostos, però impostos de manera diferent.” L’ “esquerra progressista” imposa puncions subtils sobre les rendes directes o indirectes dels més rics, inflexionant el paradigma.

Un sospir d’alleujament

No obstant això, Portugal té cura d’evitar l’eufòria. El govern Costa segueix depenent dels comunistes i de l’extrema esquerra, que no deixa de llançar senyals d’alarma. D’altra banda, l’economia segueix sent fràgil i el govern s’enfronta a crisis bancàries, entre elles la del banc estatal Caixa Geral de Dipòsits. “En el millor dels casos tornarem  a la situació anterior a la crisi. El creixement esperat del 1,2% el 2016 no garanteix el retorn a la plena ocupació. És cert,  l’atur s’ha reduït, del 17% en el punt més fort de la crisi al 10% actual. Però és millor evitar tot triomfalisme“, diu l’economista Nuno Garoupa.

L’ocupació i el suport a les empreses són probablement les pedres angulars dels futurs debats. “Veiem una recuperació. No obstant això, la inversió pública és massa baixa, la més baixa de la UE després d’Irlanda. S’ha de facilitar l’accés de les empreses als mecanismes financers. I accelerar l’accés als fons de la UE. I per què no obrir als particulars la inversió en deute públic? “, s’interroga João Vieira Lopes, president de la CCP (Confederació patronal del comerç i serveis). El deute públic – 133% del PIB – continua agreujant-se  i, amb l’ocupació, és ara és la prioritat.

Mentrestant, els portuguesos sospiren alleujats. I agraeixen la “gerigonça” considerant en un sondeig que la seva acció és bona o molt bona en un 63%. El PS lidera a les enquestes, i Antonio Costa recull el 81% d’opinions favorables. Potser, en última instància, cal pensar que a Portugal “les vaques saben volar.”

RFI

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: