Nou Cicle

Raimon Obiols: Verrié i la política ciutadana

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

VerrieEs diu sovint que del passat només resta allò que es recorda i s’escriu. Aquesta aparent obvietat no és exacta: encara que no estigui il·luminat per la memòria, hi ha sempre un passat que viu en el present, una història inconscient que caracteritza tant les persones com els pobles. I potser aquesta part obscura del passat és més viva en el present que aquella que és il·luminada i expressada per la memòria.

Però si volem explicar-nos el present i tenir-ne una plena consciència, si volem conèixer-nos bé a nosaltres mateixos, comprendre’ns i saber què som, què volem ser, que volem i podem fer, ens cal conèixer i recordar el passat.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa, l’autor del Gattopardo, va deixar dit, en un llibre de records infantils, I luoghi della mia infanzia, que “escriure a una certa edat les memòries hauria de ser un deute imposat per una llei de l’Estat“. Ho argumentava pel fet que “el material que s’hauria acumulat després de tres o quatre generacions tindria un valor inestimable“.

En un país com el nostre, on sovint es dóna la combinació paradoxal entre la rotunditat de l’autoafirmació essencialista més inflada i l’espès oblit del passat col·lectiu, aquesta llei per a convertir en obligatòria l’escriptura dels records no ens hauria anat gens malament. Naturalment, jo no m’atreviria a proposar que el Parlament de Catalunya aprovés una llei d’aquesta mena. Però amb una tradició de memorialisme tan escadussera i tan aleatòria com la que tenim a Catalunya, amb un present que mostra un record tan feble i un coneixement tan aproximatiu del passat, no puc deixar de pensar, a vegades, que el govern de la Generalitat hauria de fer aplicar aquesta obligatorietat del memorialisme, per via de decret, o com fos, en alguns casos concrets (no masses).

Entre aquesta gent hi incloc, d’una manera especial i preferent, el ciutadà Frederic-Pau Verrié.

La raó és simple: el nostre amic ha estat un dels protagonistes i testimonis més arquetípics dels esforços i iniciatives de la resistència cultural i política catalana a la dictadura franquista, des dels anys més pròxims a l’acabament de la guerra civil, passant per la transició democràtica de la segona meitat dels anys setanta, fins a arribar als moments actuals.

D’aquesta llarga experiència, Verrié no n’ha parlat massa i n’ha escrit poc (potser perquè és, com es digué de Txékhov, “un home púdic, encara que ignora la indiferència“.

Que Verrié ignora la indiferència ens consta, perquè sabem que des de molt jove fou un protagonista destacat de les primeres aventures culturals que es produïren a Catalunya en la clandestinitat, molt poc després d’acabada la guerra civil. Sabem que fou un dels cinc fundadors, i una peça essencial, de l’edició i difusió d’ “Ariel, revista de les arts” (1946 – 1951), amb Josep Palau i Fabre, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú… I encara abans tal vegada (ens ho hauria d’aclarir) en la gestació de la revista “Poesia“, la primera publicació cultural en català editada clandestinament a l’interior de Catalunya.

Sabem també que el seu compromís polític començà molt d’hora, i que va participar, a la Universitat de Barcelona dels anys quaranta, en la constitució del grup treballista d’estudiants que confluí, el 1946, en el Moviment Socialista de Catalunya, que s’havia constituït a Catalunya i a l’exili un any abans.

Sabem que Verrié fou detingut i empresonat l’any 1953. “A casa meva“, ha escrit succintament, “havia instal·lat una petit Bòston manual, adquirida amb tota legalitat a la “Fundación Tipográfica Nacional” de la Via Laietana, a dues passes de ‘Jefatura‘”. Això era el 1950. Durant tres anys, fins a la seva detenció, Verrié, junt amb Ramon Porqueras, realitzà la impressió i estampació clandestines de materials de propaganda, carnets de la UGT, i de l’”Endavant“, portaveu del MSC.

Fou, durant aquest temps, clandestí dins de la clandestinitat: “Havíem convingut“, escriu, “amb Porqueras i Reventós (que poc abans s’havia incorporat a les tasques organitzatives del MSC) que ningú, fora de nosaltres tres, sabria el lloc de la impremta i que jo deixaria de participar en cap altra activitat del MSC. Vaig haver de deixar, doncs, que per tres anys els companys creguessin que m’havia desentès completament de l’activitat política“.

Després, Verrié reprengué la seva activitat política. Ha estat, des de la més difícil resistència dels anys quaranta fins ara mateix, un ciutadà conscient dels seus drets i deures públics, que no ha dubtat en exercir, fins i tot quan fer-ho era molt arriscat.

Parlem, esclar, d’una política que no es feia en els palaus i parlaments, sinó a les universitats i a les fàbriques, als cafès i a les presons. En cert sentit resultava més interessant que la d’ara, per bé que sempre m’ha desagradat aquella frase de la transició que deia que “contra Franco vivíem millor“.

Recordo Verrié, amb una certa nostàlgia, en els anys seixanta i setanta, particpant, sempre actiu, en les reunions nocturnes de l’executiu del MSC, que sovint se celebraven en el seu estudi-magatzem. Era un indret agradable, ple de llibres, reproduccions, cartells, postals, petits objectes d’art popular, testimonis de la seva dedicació professional, i també d’una determinada estètica personal que no em seria fàcil de descriure, però que era inconfusible. Era un local situat, em sembla, en un extrem de la Travessera de Gràcia – Pare Claret, tocant a Sant Andreu.

Aquelles reunions eren ben apassionants per a un jove estudiant com jo, no sols en l’aspecte polític (allà es desenvoluparen determinades línies que, confluint amb d’altres, donaren lloc als processos d’agregació i mobilització democràtiques i nacionals de la transició, en la dècada següent), sinó també en l’aspecte humà. Allà vaig experimentar per primer cop el plaer de treballar i somniar plegats (també, a vegades, de discutir apassionadament) amb gent d’una pasta extraordinària: veterans de la guerra, sndicalistes, obrers autodidactes, professionals i intel·lectuals…

Això em porta a pensar que hi ha un aspecte de la trajectòria política de Verrié – com en la d’aquells socialistes de la clandestinitat – que resulta ben interessant, contemplat des de la perspectiva actual. Avui, de fet, apareix gairebé com una anomalia. En el cas de Frederic-Pau Verrié ens trobem, en efecte, amb una persona que ha pres partit, ha estat afiliada i ha participat activament en una organització política, en la seva condició de ciutadà i d’intel·lectual, sense que això hagi implicat fer una “carrera política” en el sentit avui habitual, és a dir sense ocupar càrrecs de representació ni exercir una activitat professionalitzada. Verrié no ha estat ni és un “polític”, aquesta figura tan etiquetada i tan freqüentment denigrada i sotmesa a sospita.

I, per contra, Verrié ha fet política al llarg de quasi tota la seva vida. Com es pot definir aquesta faceta de la seva trajectòria personal? Per a respondre hauríem d’usar un terme, necessari i aclaridor, per a dir que Verrié ha estat un polític ciutadà o, si es vol, un ciutadà polític.

Ara: si la crisi de la política democràtica, de la qual tant es parla avui, no sols a casa nostra sinó internacionalment, amb una situació d’allunyament i escepticisme creixents de les opinions públiques, es deu precisament als excessos del poder en la política, de la competició individual en la política, podríem concloure que aquesta actitud de Verrié representa no sols una referència del passat ,sinó una possible indicació de futur, una pista per a la regeneració de la política democràtica. Verrié podría fer seves les paraules de Sciascia: “Parlant de política, Borges va dir que n’havia fet la menys possible, tret del període de la dictadura. Però allò – afegia – no fou política sinó ètica. Pel contrari, jo m’he ocupat sempre de política, i sempre en un sentit ètic. Algú dirà que això ha estat la meva confusió i el meu error: voler intercanviar la política per la ètica. Però seria una ben saludable confusió i un ben feliç error si els meus compatriotes hi caiguéssin“.

De tot això, Verrié n’hauria d’escriure, perquè el testimoni d’aquests processos i actituds dels què parlem no és únicament un afer d’interès intel·lectual o de curiositat personal, sinò quelcom que ens és col·lectivament necessari.

Verrié ha escrit breument sobre la necessitat del record i també sobre els seus eventuals perills. “Cal dir“, ha dit, “que a la memòria retrobada de les coses que en els anys de la clandestinitat ens havíem esforçat a oblidar, no tot i no sempre ha reprès el seu lloc just ni tampoc la seva forma exacta. Sovint nosaltres mateixos, sense voler-ho, hem fet llegenda de la història i hem forçat la memòria intentant, mig a les palpentes, omplir buits de fosca amb imatges clares i precises per recuperar el passat abans que s’esborrés definitivament“.

D’acord: acceptem que el risc hi és. Sobretot si tenim present que aquesta tendència a “fer llegenda de la història” no és sempre involuntària, ai las!, com en un excés de benevolència afirma Verrié, sinó que és una part relativament habitual dels jocs del poder i de la política. Però, en definitiva, el risc major és que el passat s’esborri sense remei.

Els francesos parlen sovint d’un “devoir de memoire” i Paul Ricoeur, que acaba de morir, ens ha alertat sobre el perill del record ritual i interessat d’un passat més o menys manipulat i mitificat amb narracions narcisistes i silencis culpables, que pot arribar, deia, a “curtcircuitar el treball de la història“. Com a alternativa del “deure de memòria“, el filòsof proposava el “treball de memòria“, el diàleg  crític, permanent i pluralista amb el passat. No ens és tan necessari celebrar cerimònies rituals, o fixar ensenyances més o menys obligatòries, com l’exercici periòdic de recordar, escriure i discutir sobre el nostre passat, en un pacient, tenaç i fidel exercici de “reconquesta sobre la mort i l’oblit“, com ha escrit Amin Maaluf.

Avui, especialment, ens seria ben útil entendre millor què passà a Catalunya, què ens passà a Catalunya, i com reaccionà Catalunya, durant el difícil, complex i llarg procés, ple de clarobscurs, que anà des de la devastadora desfeta col·lectiva del 1939, passant per la represa germinal i el desenvolupament d’una resistència, fins a la transició democràtica i la situació actual.

En tot cas, de cara a les joves generacions, cal una memòria viva de la resistència a una dictadura que matava, empresonava i exiliava, que reprimia, prohibia i censurava, amb la voluntat d’ aniquilar les nostres llibertats i la nostra comunitat com a poble.

En aquest sentit, tan interessants com els esdeveniments en ells mateixos, ho són les actituds, els sentiments i els valors individuals i col·lectius que es produïren. És per això que la memòria de la trajectòria ciutadana i política de gent com Pau Verrié ens és indispensable.

Raimon Obiols

(Aquest text forma part del llibre “A Pau Verrié“, publicat per la Biblioteca “Serra d’or“, el 2005, en ocasió dels 85 anys de Pau Verrié).

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: