Nou Cicle

Raimon Obiols: Contra el caïnisme de les esquerres

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

cainismeSergi Pàmies i Pere Vilanova, que saben de què escriuen, han publicat recentment uns articles que cal llegir, i que convé llegir l’un rere l’altre. Pàmies ha escrit una carta oberta “A Errejón i Iglesias”, en vistes a l’assemblea de Podemos a Vistalegre. Més cru, Vilanova fa un repàs històric de “L’esquerra caníbal” que deixa baldat el lector.

Baldats, d’acord. Però també resignats? No hauria de ser així, perquè el panorama actual – de Trump a tants altres aspectes deplorables del moment – no pot portar al desistiment sinó  a activar la resistència. D’acord: el passat de l’“esquerra caníbal” no hi ajuda, precisament. Excepte si no es repeteix perquè se’n saben treure lliçons i es rectifica el tret de cara al futur. Només així es pot evitar la resignació sense esperança, la “desistència” imposant-se a la resistència, com deia Calamandrei; o el risc de nous errors repetits, més innocus, com assenyala Vilanova (“Sense guillotines, però amb twitter”)  però tan contraproduents com els del passat.

Enzo Traverso ha escrit un llibre sobre “la dimensió malenconiosa de la cultura d’esquerra”. El concepte de “cultura d’esquerra”, escriu Traverso, és “obert, heterogeni i difícil de circumscriure”,  i ell adopta una definició de Bobbio: el  conjunt de moviments que, en el curs de la història, han lluitat per a canviar la societat “posant el principi d’igualtat en el centre dels seus projectes i de les seves lluites”.

Traverso, de pedigree trotskista, no es mostra tan acollidor com Bobbio, i tendeix a excloure de les seves consideracions les components més socialdemòcrates o reformistes de l’esquerra. Però no és aquesta la qüestió que voldria comentar aquí, sinó dues altres que semblen decisives: fins a quin punt el record del passat és o no és una força possible per a les esquerres actuals i futures; i si aquestes poden o no aprendre del passat i rectificar el tret de cara al futur.

La “malenconia d’esquerra”, diu Traverso, era paradoxalment una gran força, una dimensió amagada pel voluntarisme del discurs mobilitzador, les invocacions al combat, l’onejar de les banderes, les promeses d’un futur radiant; però en el fons tan eficaçment motivadora com aquests factors més visibles i dominants. Era una  potència que provenia  del record de les derrotes,  dels canuts de Lió als cartistes britànics; dels derrotats de 1848  als afusellats de la Comuna; de l’aixecament espartaquista al gueto de Varsòvia, passant per l’Espanya popular esclafada. Una llista llarga i terrible.

La història del socialisme és una constel·lació de desfetes que s’han succeït ininterrompudament durant quasi dos segles”, escriu Traverso.  La capacitat de l’esquerra per a emprendre nous combats i nous començaments, afegeix, provenia del fet que aquestes derrotes, sovint tràgiques i sagnants, no destruïen sinó que legitimaven i reforçaven  la voluntat dels vençuts, i esmolaven la seva intel·ligència.

Els vençuts acostumen a ser més intel·ligents que els vencedors. Tant Marx  com Engels (de qui Anagrama publicà fa pocs anys una interessant biografia) van pensar i escriure des del punt de vista dels vençuts perquè ells també ho eren: exiliats i proscrits, com Heine, Herzen i tants altres que cal mantenir vius perquè ens mantenen vius.

Els vençuts pel franquisme, que no ens en sentiem, podem coincidir en això. El record del passat, sovint mitificat, era una força. Ho era també allò  que crèiem que seria el futur: una visió també mitificada d’un món on semblaven confluir tres processos sincrònics: una nova esquerra a Occident, les lluites d’alliberament nacional en el Sud, la  dissidència antitotalitària a l’Est.

Després tot esdevingué molt més confús. Traverso sitúa en l’ensulsiada de 1989 el final del potencial mobilitzador de la memòria de les esquerres. Més important em sembla  el procés ràpid i tumultuós d’accés comú a un estadi molt superior d’informació, no sols sobre les tragèdies del passat i del present sinó també sobre les seves mesquineses. El llistó que separa el tolerable de l’inadmissible s’ha modificat i s’ha individualitzat. La percepció d’una realitat tràgica i a la vegada complexa, viscosa i sòrdida, porta sovint al desengany, i no s’hi pot respondre amb  un simple voluntarisme, sinó tractant d’evitar que aquesta decepció porti, per reacció, a conclusions equivocades i a polítiques extemporànies.

Ara que es parla tant de “nova política”, potser cal dir que no és tant de noves idees que tenim necessitat com de liquidar-ne algunes  de velles. Amb això tal vegada en tindríem prou. Hi ha un requisit previ per a una política millor de les esquerres, més madura, més sàvia, més complexa: la superació de la tendència que ha consistit en cultivar de manera narcisista la pròpia singularitat fins  persuadir-se que aquesta era del tot irreductible a qualsevol compromís amb “els altres”. Amb la seva conseqüència nefasta: la prioritat al combat contra els propers, en nom d’una causa sagrada que els convertia en adversaris. heretges, dissidents o enemics a abatre.

Tothom sembla estar d’acord en aquesta necessitat, però de moment no anem bé. A Espanya, el fet que no hagi  estat possible una majoria d’esquerra i centresquerra, corresponent a la majoria realment existent de l’opinió pública, clama al cel. Si hi afegim  que tant a Podemos com al PSOE es repeteixen en versions de to menor i una mica grotesc les barrabassades caïnites del passat, n’hi ha  per llançar el barret al foc.

A Catalunya, d’altra banda, la vella pràctica excloent i suïcida  que derivava del sectarisme doctrinari o de poder és substituïda per la que s’aprofita del fervor identitari nacional: en resulten dures divisions i incompatibilitats addicionals.  Resultat, en un cas i en l’altre: la permanència dels respectius establishments de la dreta (dels més corruptes d’Europa),  jugant amb les emocions identitàries de la gent i amb les adherències parasitàries dels patriotes remunerats de rigor.

La situació és tan negativa (de moment), que potser és fa necessari un aclariment addicional a la demanda de superació efectiva del caïnisme de les esquerres. És aquest: la teoria i la pràctica del diàleg i de la tolerància no pot dur a  l’eclecticisme relativista, acomodatici o llepafils. No hi ha d’haver cap consideració per la libido dominandi dels aspirants a líders indiscutibles, buròcrates o aprofitats. No hi ha d’haver cap indulgència pel que fa a  la ignorància i l’adanisme en el camp de les esquerres. La consigna de Salvat-Papasseit  (”Escupiu a la closca pelada dels cretins!”) és, en aquest sentit i en molts d’altres,  més vigent que mai…  Però em dono compte que em deixo endur per la concupiscència del debat polèmic, i això es podria  interpretar com una contradicció amb mi mateix. Ho deixo aquí.

 

 

 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: