Nou Cicle

Octàvia Burofax: Fent-se “selfies” a Brussel·les

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

puigdemontSí, ho confesso: pertanyo a una casta denigrada, la burocràcia de Brussel·les. He passat  anys  pels passadissos de Berlaymont, de Justus Lipsius, i del Caprice des Dieux, aquesta mona de pasqua megalomaníaca que és el Parlament europeu. Arribada a la maduresa, a punt de passar a la fase de pensionista, ho puc ben dir: n’he vist unes quantes.

Al llarg del temps i dels dies he tingut l’oportunitat de ser present (o, si no,  de fer-me explicar de primera mà) les gestions i visites dels catalans als responsables de les institucions europees – presidents, comissaris, alts funcionaris -, per tal d’atreure l’atenció o demanar alguna gestió davant d’algun problema relatiu a Catalunya, és a dir d’alguna faceta conjuntural i concreta de l’anomenat problema català.

A propòsit de la Patum de Berga o del Pla Hidrològic, passant per les mesures regressives de Madrid contra Catalunya en el terreny escolar o lingüístic, o per agressions més esotèriques com els suposats vols d’intimidació de l’exèrcit de l’aire espanyol sobre el Bages, he tingut la oportunitat de contemplar amb atenció la diplomàcia catalana i els seus efectes. D’aquestes gestions i visites, n’he tret alguna conclusió.

En moltes d’aquestes reunions – en masses – he presenciat una seqüència que es repetia de manera pràcticament invariable. A la sortida de l’encontre, els corresponsals catalans demanaven com havia anat la cosa; un o altre dels assistents atribuïa a l’interlocutor europeu de torn “la més gran comprensió dels nostres problemes”, “el més ferm compromís”, “la més rotunda protesta al govern de Madrid”, etcètera.  En bona lògica periodística, aquests interlocutors catalans   protagonitzaven la cobertura televisiva i els talls de veu radiofònics corresponents. Poc després,  els interlocutors europeus s’assabentaven del mullader, i ells o els seus subordinats (els meus col·legues), eren interpel·lats sobre els compromisos o protestes que alegrement se’ls hi havien atribuït, i havien de fer el paperot de la rectificació: “no era exactament això”, “s’havien limitat a escoltat atentament”, “mirarien d’informar-se”, etcètera.

Després, invariablement m’arribava l’eco del malestar que l’incident havia produït. L’interlocutor europeu de torn quedava tan esverat pel què havia passat, que després sempre trobava excuses  per a no haver d’entrevistar-se de nou amb cap delegació catalana: “Ils sont fous, ces catalans!”. Una nova porta es tancava.

Després de veure repetir aquests episodis al llarg del temps, m’he demanat a vegades si de fet es tractava de resoldre problemes, o bé d’aprofitar-se’n, d’explotar els sentiments de la bona gent de Catalunya, de fer-se la foto corresponent i de quedar-hi el més guapos possibles.

Parlant de guapos, què em dieu d’en Romeva, el nostre James Bond, tan fornit i tan tendre, campió de les causes més nobles, autor de novel·les d’espionatge amb tocs eròtics tan encertats i, en fi, perquè negar-ho, finalment ministre d’afers exteriors? Jo n’estic enamorada – platònicament, esclar – i m’agradà molt veure’l ahir a Brussel·les, amb el president Puigdemont i el seu vice (de moment) Junqueras, tots aparentment radiants, ovacionats per un públic dempeus, en una sala del Parlament europeu. “El Parlament europeu aclama Puigdemont!“, he llegit aquest matí a la Xarxa…

Jo hi era també, aplaudint discretament. El meus veïns es mostraven més fervorosos: al meu costat, un grup de col·legues de la funció pública catalana i al davant dues parelles de pensionistes de Calafell, d’un entusiasme  commovedor. El penchant  autocèntric de la diplomàcia catalana ha adquirit aquests anys una gran dimensió turístico-patriòtica.

En aquest acte de Puigdemont en el Parlament europeu hi havia una dotzena i mitja d’eurodiputats (d’un total de 751,  però potser algun que no conec de vista se’m va escapar). A les institucions europees, alguns manifesten curiositat o simpatia, però és més gran la seqüela de reserves polítiques, reticències i enemistats col·laterals que s’ha anat generant al llarg dels anys.

No ens enganyem: a Brussel·les les portes s’han tancat i no fonamentalment per les pressions del govern de Madrid, que existeixen i sovint són puerils i contraproductives, sinó com a conseqüència d’aquesta política catalana que he comentat, i que podríem denominar de “terra socarrimada”.

Discutint ininterrompudament sobre si “ens entenen” o “no ens entenen“, atribuint títols d’amistat als uns i retirant-lo als altres, o destituint-los de tal títol, com li passà al pobre president Schultz, exalçat primer com a  lector de Jaume Cabré i denigrat després per la seva tebior en el tractament del català al PE, la llista de socarrimats és llarga, molt llarga.

Un nou escaldat ha estat aquests dies el nou president del Parlament, Antonio Tajani, acusat públicament per un europarlamentari processista, Ramon Tremosa,  d’intentar boicotejar la conferència del president Puigdemont amb la convocatòria, a la mateixa hora, d’una reunió d’ambaixadors. Ha tingut de respondre el portaveu del Parlament europeu, el meu amic Jaume Duch, puntualitzant a la Xarxa que la trobada dels ambaixadors amb el president Tajani era una recepció d’any nou i que les invitacions havien estat cursades el més de desembre,  afegint a continuació  que “manipular la realitat no és bona tarja de presentació i no cal”.

Europa haurà de prendre partit”, ens va dir ahir el president Puigdemont. De moment, millor que no ho faci, creguin-me.

Els presidents Pujol i Maragall tenien obertes de bat a bat les portes de les institucions europees, entre altres raons perquè no eren monotemàtics i parlaven d’Europa. El president Montilla ja passava una mica de gairell; el president Mas ja no entrava. El president Puigdemont ja ni truca: fa discursos a l’altra banda del fossat. Sap que els interlocutors estan definitivament escaldats. La política de terra socarrimada, de  l’embolica que fa fort, les criaturades i indiscrecions repetides amb tanta obstinació, no podien tenir altre resultat  que la desconfiança.  Tot això porta a un aïllament inexorable.

La comunicació destinada a l’opinió pública catalana ha substituït enterament l’acció. Es publiquen anuncis a The Times o a Le Monde, pensant en el públic català. Tot això serveix per fer-se selfies, però en solitari.  Jo me’n vaig fer  ahir un amb unes senyores de Sabadell que han aprofitat el viatge a Brussel·les per a visitar Bruges avui.

 

Octàvia Burofax és el pseudònim d’una funcionària de la Comissió europea

 

25-gen-17

 

One Response to Octàvia Burofax: Fent-se “selfies” a Brussel·les

  1. Pingback: Octàvia Burofax: “Fent-se “selfies” a Brussel·les” – Federalistes d’Esquerres

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: