Nou Cicle

Editorial de L’Hora: Sobre la relació PSC – PSOE

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

dosrosesDavant de la crisi actual del PSOE, creiem que el PSC està actuant de manera encertada. Va ser coherent en la seva decisió de votar contra la investidura de Rajoy – aprovada  per unanimitat en el Consell Nacional  del passat 25 d’octubre–, però ha estat prudent en la seva decisió de no fer-ne bandera, de no immiscir en la crisi del PSOE i d’establir un diàleg amb la seva Gestora amb voluntat constructiva.

El PSC i el PSOE són dos partits diferents i germans, que es deuen la màxima franquesa política, el màxim respecte a les respectives sobiranies orgàniques,  la màxima solidaritat en la presa de decisions polítiques, la millor relació possible. Que aquesta relació mútuament positiva tingui ja 37 anys al darrere diu bastant sobre el seu encert.

De fet, sense aquest model de relacions, ni González ni Zapatero haguessin tingut les majories que permeteren formar govern. De la mateixa manera es  pot afirmar amb contundència que és impossible imaginar futures majories del PSOE a Espanya si aquest model de relació és destruït.

Per això són preocupants algunes veus del PSOE, per sort minoritàries, que mostren una  ignorància incomprensible sobre les característiques d’aquesta relació,  la seva història,  la seva raó de ser i  la seva fecunditat futura.

Són preocupants, perquè posen de manifest una incapacitat per entendre la realitat de Catalunya i d’Espanya, i perquè representen, de fet,  una posició subalterna enfront d’una narrativa nacional del PP que, en el fons, és hereva de les concepcions més tronades del nacionalisme espanyol (o, si se’ns permet esmentar la bicha, del franquisme).

La catalanofòbia, a diferència de les meigas gallegues, és quelcom que malauradament existeix: un rampell avui sortosament minoritari, que les noves generacions espanyoles tendeixen a combatre. Els elements políticament més dinàmics d’aquestes joves generacions es mostren profundament hostils als prejudicis nacionalistes del passat. Impulsant el necessari reconeixement d’un Estat plurinacional, aquesta joventut és  l’esperança d’una Espanya fraternal.

Però seria ingenu ignorar que, com a instrument per a la demagògia, la catalanofòbia encara sobreviu, i amb rendibilitat electoral. Vegi’s sinó la campanya del PP contra l’Estatut, l’any 2006, amb recollida de signatures i boicots comercials inclosos. Han calgut deu anys per a que el PP reconegués, amb la boca molt petita, alguna reserva sobre aquella demagògica bestiesa.

Si hi ha un greu problema actual en la relació Catalunya – Espanya, això es deu, en bona part, al fet que atiar aquest conflicte li va bé al PP. Li dona vots de pensionistes desinformats, i estimula les hostilitats internes en el camp de les esquerres. Seria patètic haver d’arribar a la conclusió que alguns en el  PSOE s’apunten també a aquesta política de divisió, fent-ho, a més, amb el pretext de la “unitat”.

Hi ha precedents d’aquestes actituds hostils, marcades en alguns casos per  l’oportunisme o, en altres,  per la incommovible impermeabilitat d’aquell  “macizo de la raza” que criticaren Antonio Machado o Dionisio Ridruejo.

Per exemple el de Garcia Damborrenea, que fou secretari general del PSOE a Biscaia  i que acabà donant suport a Aznar en un memorable míting electoral del PP a Saragossa. Durant anys i anys, Garcia Damborrenea dedicà tota mena d’ esforços – sortosament inútils – denunciant i tractant de liquidar el protocol de relacions entre el PSC i el PSOE. Esperem que aquell “martillo de herejes” no tingui èmuls.

 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: