Nou Cicle

Poul Nyrup Rasmussen i Udo Bullman: La socialdemocràcia que ve (un manifest)

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

main-tendue-solidarite-19099-1200-630Res no es fa sol. I molt poques coses duren. Per tant, centreu-vos en la vostra força, en el fet que cada període exigeix ​​les seves pròpies respostes, i en que cal estar disposats a la tasca si  volem obtenir alguna cosa bona.”
Willy Brandt, Congrés de la Internacional Socialista, Berlín, 15 setembre 1992.

 

Willy Brandt va pronunciar aquestes inspirades paraules menys d’un mes abans de morir, després d’una vida excepcional de lluita pels valors progressistes a Alemanya, a Europa i a tot el món. Ens recorda una cosa essencial que hauríem de guardar sempre en els nostres cors i en les nostres ments: que la millor resposta als desafiaments d’ahir pot no ser adequada avui, i menys encara demà. També ens diu, com ho va fer al llarg de la seva vida i en totes les seves accions, que les millors respostes que podem proporcionar, com a progressistes, són les més difícils: les que mereixen que es lluiti per elles.

En el nostre viatge cap al que esperem que sigui un món millor, més just i pacífic, hem arribat ara a una cruïlla entre el vell món de la postguerra i un món nou.

Les qüestions bàsiques per les quals hem de lluitar romanen: són la justícia social, la solidaritat i igualtat, la sostenibilitat, la llibertat i democràcia, a més de la pau. Però el ritme imparable i accelerat del canvi en les seves formes múltiples i  radicals, la seva  aparició sovint impredictible, i l’escala abrupta de les diferents crisis, més la pressió cada vegada més forta sobre pràcticament tot el que els progressistes hem construït i aconseguit al llarg de molts decennis, no tenen precedents.

Al llarg dels tres últims decennis, la humanitat ha desencadenat una poderosa i duradora dinàmica de canvi en els camps econòmic, social, cultural, i polític. Aquesta dinàmica, les seves interaccions i els impactes que causa a la societat i al nostre planeta, ens estan conduint a un món cada vegada més veloç, on s’autogeneren desenvolupaments creixentment transformadors. Els perills greus es multipliquen, tant almenys com noves oportunitats fascinants per al nostre futur.

Des d’una perspectiva política, dirigir aquest món en transformació vers un futur millor mitjançant un sistema basat en valors com  la igualtat, la justícia social, la llibertat i la pau, està resultant una tasca increïblement complexa, i cada vegada més difícil de dur a terme.

Només si  inventem una nova forma de política transformadora progressista podrem els socialdemòcrates, en el futur, garantir aquest sistema de valors en el que s’ha convertit ja en un món super complex en transformació. Pel contrari, si fallem en aquesta missió, la socialdemocràcia corre el perill d’un retrocés estructural que pot convertir-la en un moviment polític minoritari, i en definitiva en una forma marginal d’expressió política.

El fet, trist i profundament preocupant, que en la majoria dels nostres països, menys i menys joves estan disposats a comprometre’s amb nosaltres perquè no veuen en la socialdemocràcia una part essencial de la política del futur, hauria de ser un toc d’alerta brutal per tots nosaltres.

UN MÓN EN TRANSFORMACIÓ

El món en què vivim està patint una profunda metamorfosi. Aquest procés, que va molt més enllà de la mera globalització del comerç i la inversió, ha produït d’altra banda beneficis impressionants. Amb centenars de milions de persones salvades de la pobresa extrema, no hi pot haver dubte de l’immens potencial per al progrés mundial que suposa la globalització.

No obstant això, en absència d’unes normes globals suficientment progressives, la globalització també està exacerbant alguns dels efectes més devastadors del capitalisme. De fet, sovint tenim la sensació que els nostres sistemes i pràctiques polítiques -els estats nació, les actuals formes d’integració regional i global, i la societat civil organitzada- s’estan mostrant cada vegada més incapaços de gestionar el canvi global en benefici de els ciutadans. Tot i que aquesta incapacitat per gestionar l’actual canvi transformador és una mala notícia per a tots els moviments polítics -tant progressistes com conservadors i centristes-, resulta particularment àrdua per a la socialdemocràcia d’avui dia.

La socialdemocràcia, com a moviment polític, deu la seva existència a la constatació que la història poques vegades, si és que n’hi ha hagut alguna, treballa en benefici de la gent comuna, llevat que sigui guiada i modelada per una intervenció política resolta i basada en els valors. Van ser  els temps inicials de la revolució industrial, quan només uns pocs collien els beneficis de la modernització econòmica mentre els més patien privacions i explotació, els que ens van ensenyar aquesta lliçó. Amb tot, la socialdemocràcia va aconseguir superar aquell desafiament. Els nostres èxits -concretats en assoliments com l’estat del benestar -van canviar el curs de la història i a més van permetre que l’era industrial es desenvolupés a partir d’una base socialment sostenible.

La promesa de donar poder als ciutadans i a les comunitats enfront de la història és el fonament de la nostra identitat política. La nostra visió, en conseqüència, ha estat sempre més ambiciosa i clarivident que la dels nostres rivals. Els socialdemòcrates no tractem d’ajustar la societat a imperatius dogmàtics, sinó que intentem modelar la història mateixa perquè la societat es converteixi en propietària del seu propi destí. Però sempre que fallem en aquesta aspiració, perdem la nostra identitat. Pitjor encara, llevat que la socialdemocràcia aconsegueixi complir la seva promesa de modelar la història, la societat estarà exposada als erràtics moviments d’un desenvolupament humà sense protecció adequada, i en conseqüència es veurà amenaçada en la seva mateixa existència. Per desgràcia, això  sembla ser exactament el que està succeint avui com a part de la metamorfosi en curs.

En l’economia del món d’avui, per exemple, les dinàmiques financeres i econòmiques són creixentment impredictibles, i les crisis capitalistes cada vegada més devastadores i freqüents. El canvi econòmic té característiques cada vegada més pertorbadores. Veiem amb freqüència que es tanquen indústries amb un bon funcionament i amb beneficis; que milers de treballadors perden els seus llocs de treball de bona qualitat i es veuen empesos a la desocupació o a un treball precari. Com els sistemes nacionals de redistribució s’estan mostrant cada vegada més inadequats -en mesura no menyspreable a causa de l’auge global de l’incompliment i l’evasió fiscal-, la societat es veu més i més dividida entre guanyadors i perdedors. Mentre els conservadors pretenen esmunyir-se amb l’argument que els mercats tenen inevitablement tendència a generar processos ocasionals de canvi estructural i de dolorosa consolidació, els socialdemòcrates només seran creïbles  si tenen èxit en combatre amb eficàcia les privacions socials consegüents.

Des d’una perspectiva política, dirigir aquest món en transformació vers un futur millor mitjançant un sistema basat en valors com  la igualtat, la justícia social, la llibertat i la pau, està resultant una tasca increïblement complexa, i cada vegada més difícil de dur a terme.

Només si inventem una nova forma de política transformadora progressista podrem els socialdemòcrates, en el futur, garantir aquest sistema de valors en el que s’ha convertit ja en un món super complex en transformació. Si fallem  en aquesta missió, la socialdemocràcia corre el perill d’un retrocés estructural que pot convertir-la en un moviment polític minoritari, i en definitiva en una forma marginal d’expressió política.

El fet trist i profundament preocupant que, en la majoria dels nostres països, menys i menys joves estan disposats a comprometre’s amb nosaltres perquè no veuen en la socialdemocràcia una part essencial de la política del futur, hauria de ser un toc d’alerta brutal per a tots nosaltres.

UN MÓN EN TRANSFORMACIÓ

El món en què vivim està patint una profunda metamorfosi. Aquest procés, que va molt més enllà de la mera globalització del comerç i la inversió, s’ha produït d’altra banda beneficis impressionants. Amb centenars de milions de persones salvades de la pobresa extrema, no hi pot haver dubte de l’immens potencial per al progrés mundial que suposa la globalització.

Això no obstant, en absència d’unes normes globals prou progressives, la globalització també està exacerbant alguns dels efectes més devastadors del capitalisme. De fet, sovint tenim la sensació que els nostres sistemes i pràctiques polítiques -els estats nació, les actuals formes d’integració regional i global, i la societat civil organitzada- s’estan mostrant cada vegada més incapaços de gestionar el canvi global en benefici de els ciutadans. Tot i que aquesta incapacitat per gestionar l’actual canvi transformador és una mala notícia per a tots els moviments polítics -tant progressistes com conservadors i centristes-, resulta particularment àrdua per a la socialdemocràcia d’avui dia.

La socialdemocràcia, com a moviment polític, deu la seva existència a la constatació que la història poques vegades, si n’hi ha hagut alguna, treballa en benefici de la gent comuna, llevat que sigui guiada i modelada per una intervenció política resolta i basada en els valors. Van ser  els dies inicials de la revolució industrial, quan els menys collien els beneficis de la modernització econòmica mentre els més patien privacions i explotació, els que ens van ensenyar aquesta lliçó. Amb tot, la socialdemocràcia va aconseguir superar aquell desafiament. Els nostres èxits -concretats en assoliments com l’estat del benestar -van canviar el curs de la història i a més van permetre que l’era industrial es desenvolupés a partir d’una base socialment sostenible.

La promesa de donar poder a ciutadans i comunitats enfront de la història és el fonament de la nostra identitat política. La nostra visió, en conseqüència, ha estat sempre més ambiciosa i clarivident que la dels nostres rivals. Els socialdemòcrates no tractem d’ajustar la societat a imperatius dogmàtics, sinó que intentem modelar la història mateixa perquè la societat es converteixi en propietària del seu propi destí. Però tan aviat com fallem en aquesta aspiració, perdem la nostra identitat. Pitjor encara, llevat que la socialdemocràcia aconsegueixi complir la seva promesa de modelar la història, la societat estarà exposada als moviments erràtics d’un desenvolupament  sense protecció adequada, i en conseqüència es veurà amenaçada en la seva mateixa existència. Per desgràcia, això  sembla ser exactament el que està succeint avui com a part de la metamorfosi en curs.

En l’economia del món d’avui, per exemple, les dinàmiques financeres i econòmiques són creixentment impredictibles, i les crisis capitalistes cada vegada més devastadores i freqüents. El canvi econòmic té característiques cada vegada més pertorbadores . Veiem amb freqüència que es tanquen indústries amb un bon funcionament i amb beneficis; que milers de treballadors perden els seus llocs de treball de bona qualitat i es veuen empesos a la desocupació o a un treball precari. Com els sistemes nacionals de redistribució s’estan mostrant cada vegada més inadequats -en una mesura no menyspreable a causa de l’auge global de l’incompliment i l’evasió fiscals-. La societat es veu cada vegada més dividida entre guanyadors i perdedors. Mentre els conservadors pretenen esmunyir-se amb l’argument que els mercats tenen inevitablement tendència a generar processos ocasionals de canvi estructural i de dolorosa consolidació, els socialdemòcrates seran creïbles només si tenen èxit en combatre amb eficàcia les privacions socials consegüents.

La revolució digital suposa un altre cas semblant. L’emergència i proliferació de noves tecnologies trencadores, com la banda ampla mòbil, els big data i la intel·ligència artificial, estan remodelant fonamentalment les nostres societats i economies. Però a més d’oferir avantatges tremendes en termes d’eficiència econòmica i de productivitat, aquests avenços tecnològics han començat ja a desestabilitzar els models establerts en els mercats econòmics i de treball. Massa sovint, els resultats són doloroses transicions dels ‘vells’ als ‘nous’ llocs de treball i la pèrdua de la seguretat en la societat. Mentre els neoliberals argumenten que aquestes pertorbacions són l’acompanyament necessari d’un desitjable nou ‘repartiment de les cartes’, els socialdemòcrates només seran creguts si aconsegueixen garantir que ningú serà deixat enrere.

La confusió en què està sumida la nostra civilització té la seva causa en un nou (des)ordre mundial. Per més que un món alliberat de les últimes traves del colonialisme i de la confrontació entre est i oest obre el camí a la justícia global i la prosperitat compartida, l’actual estat del món és descrit adequadament com intrínsecament inestable i insegur. Els continus moviments de refugiats i migrants, el terrorisme islàmic i la possibilitat renovada de conflictes armats a gran escala ho il·lustren bé, per desgràcia. La incapacitat mundial per eradicar les causes dels moviments migratoris i de refugiats creixentment massius al nostre planeta, i la seva desesperant incapacitat per gestionar aquestes crisis allà on es produeixen, no només generen un enorme patiment humà, sinó que ofereixen un quadre particularment desanimador de fracàs polític col·lectiu. Mentre els nacionalistes prenen aquesta lamentable realitat com a pretext per fetitxitzar l’estat nació com l’únic baluard, els socialdemòcrates només podran salvar la seva integritat si aconsegueixen resultats en la seva lluita col·lectiva i sense fronteres per la dignitat humana a tot el món.

Com més temps es permeti que aquestes transformacions segueixin avançant sense control, tant més apareixerà el desastre definitiu com una possibilitat real. Després de decennis marcats per la contaminació a gran escala dels ecosistemes i l’explotació salvatge dels recursos naturals, en particular en els països en desenvolupament, les lleis de la natura estan començant a tornar cop per cop. Les tempestes letals que arruïnen llars i espais habitats, la sequera que destrueix el bestiar i les collites, l’aigua potable convertida en font de conflictes, ja no són temes de ciència ficció sinó successos reals. Mentre alguns es limiten a tancar els ulls davant del canvi climàtic, els socialdemòcrates sabem que ha arribat l’hora d’intervenir perquè la societat està en perill.

LA CRISI DE LA POLÍTICA PROGRESSISTA

Constatant que la nostra raison d’être – una societat pròspera i pacífica d’iguals – es veu amenaçada en la seva existència, els socialdemòcrates només podem sobreviure si llencem una ofensiva i entrem en combat. Creiem que ha arribat l’hora d’embarcar-nos per a aquest viatge. Amb una democràcia d’estil occidental a la defensiva, i amb falses democràcies que guanyen terreny en el món, temem que molts ciutadans perdin la fe en la idea  d’una política capaç de proporcionar una vida digna i un futur millor en societats obertes i democràtiques. En canvi, els avenços del populisme i el nacionalisme estan produïnt esdeveniments de magnitud històrica com el Brexit. Grans nacions a l’entorn de la UE s’estan fent cada vegada més autocràtiques i no democràtiques, i als Estats Units el discurs obertament xenòfob i proteccionista d’un populista com Donald Trump s’ha guanyat al públic.

Des de la nostra perspectiva, hi ha signes inconfusibles que l’ascens dels populistes està relacionat estructuralment amb els múltiples fracassos de la política dirigida a controlar la dinàmica transformadora de la globalització. És més: el fet que aquestes noves i destructives forces polítiques rebin sovint suport a gran escala per part dels que solien estar al nostre costat – els vulnerables i els marginats -, il·lustra fins a quin punt les crisis de la socialdemocràcia i de les societats democràtiques estan profundament interrelacionades. Llevat que revisqui la promesa socialdemòcrata de modelar la història en funció de les necessitats de la societat, és de témer que la història pugui retrocedir i el món recaure en les edats fosques. En conseqüència, hem de renovar  la socialdemocràcia amb l’objectiu de protegir i defensar els autèntics ideals d’una societat humana i una economia justa que ens serveixi no només a nosaltres sinó també als nostres néts.

Els continguts detallats d’aquesta renovació no podem decidir-los nosaltres sols. Especialment en un moviment que és – tot i les nostres recents fallides – tan ampli i heterogeni com el nostre, la definició de les qüestions específiques només pot ser decidida pels progressistes en el seu conjunt. Això requerirà més que articles en les revistes: caldrà decidir de forma adequada i portar a la pràctica processos innovadors, oberts, cooperatius, inclusius i continus. El que presentem aquí són, per tant, simples suggeriments.

La tasca que proposem serà sens dubte complicada. Sobretot perquè ens obligarà a constatar els nostres errors i a aprendre d’ells. En la nostra història recent, hem fallat massa sovint en la consecució dels resultats necessaris  per fomentar la confiança en els ideals societaris que defensem, per ex., en perseguir objectius com  la igualtat i la justícia social mitjançant reformes limitades que van ser, sense convicció o sense necessitat, plantejades en cooperació amb la dreta i van naufragar degut en bona part a la nostra implicació en aliances  incòmodes. De vegades, les nostres experimentacions amb polítiques de tercera via i Neue Mitte han estat vistes com el signe que hem perdut la nostra distintiva ambició política de modelar la història, i en canvi ens hem convertit en un corrent polític com qualsevol altre, que intenta vendre com èxits mers pedaços fabricats amb retalls d’història. Per empitjorar encara més les coses, els nostres èxits es veuen sovint menystinguts fins i tot quan perseguim les millors intencions amb la determinació necessària. Hem de reconèixer que una i altra vegada  hem estat incapaços d’obtenir resultats en una època en la qual la gestió política s’està convertint en un malson complex que implica múltiples nivells de govern; amb freqüència el compromís es revela ineficaç i ineficient. Un exemple d’aquesta situació és que en la nostra lluita per una justícia fiscal global, els progressos són penosament lents.

Davant d’aquest teló de fons, hem de convenir que la socialdemocràcia necessita un canvi de paradigma per tal de sobreviure com a moviment polític i en conseqüència preservar el nostre model de societat oberta, justa i democràtica.

A les pàgines següents, intentem proporcionar algunes indicacions inicials de com podria ser un futur reeixit de la socialdemocràcia.

RENOVAR LA POLÍTICA PROGRESSISTA EN L’ERA DE LA GLOBALITZACIÓ

Per facilitar la renovació de la socialdemocràcia, considerem d’importància cabdal dos objectius.

Primer, la socialdemocràcia ha de reviure la seva ambició de modelar la història en lloc de patir-la; fins i tot si les transformacions que estem vivint en l’actualitat són amb tota probabilitat més poderoses, comprensives i perilloses del que sens dubte desitjaríem. Això ens exigeix ​​ les eines conceptuals que ens permetin afrontar la complexitat del món i guiar-nos en la direcció correcta. Fent-ho així, el nostre objectiu no ha de ser frenar o revertir els desenvolupaments actuals. Més aviat hem de tenir la intenció de canviar la lògica de la globalització, de manera que es puguin recollir els seus beneficis i minimitzar els seus efectes negatius.

Per a nosaltres, el concepte de desenvolupament sostenible ofereix la clau de volta del nostre compromís, per a delinear una agenda integral i essencialment normativa de renovació societal, modernització econòmica, i preservació mediambiental. L’ambició multiforme present darrere d’aquest concepte és més que evident en formulacions recents de totes les perspectives que inclou:

«El desenvolupament sostenible invoca un món en el qual el progrés econòmic es difon a tot arreu; [...] La confiança social és estimulada mitjançant polítiques que enforteixen la comunitat, i el medi ambient està protegit de la degradació induïda per l’home; [... I d'aquesta manera formula una visió de ...] creixement socialment inclusiu i mediambientalment sostenible1. »

En aquest text, la idea de la sostenibilitat estipula tres dimensions interrelacionades que han de equilibrar-se en el desenvolupament de les societats humanes i proporcionar una guia segons els principis que elles impliquen:

- Sostenibilitat social: una societat cohesionada basada en el respecte mutu i el benestar per a tots i en la que els llaços socials són constantment renovats per mitjà de polítiques que integren als nouvinguts, fomenten la mobilitat social, i empoderen als ciutadans a través de la participació democràtica.

- Sostenibilitat econòmica: una economia productiva dirigida a fomentar l’estabilitat, on la prosperitat a llarg termini de la societat té prioritat sobre el guany a curt termini, i on les formes d’explotació són contrarestades pel respecte als principis de la democràcia en els processos econòmics.

- Sostenibilitat mediambiental: una organització de les estructures econòmiques i socials en formes que les facin duradores dins dels límits de la natura, combinada amb una gestió del medi ambient tendent a minimitzar interferències danyoses per als ecosistemes, permetent així la constant regeneració d’aquests.

Convinguem que seguir la lògica del desenvolupament sostenible permetrà als polítics progressistes elevar la globalització a un nivell diferent, molt més benigne que l’actual, sense desaprofitar el seu potencial positiu.

a búsqueda sinérgica de los objetivos interrelacionados que se plantean, es decir el social, el económico y la sostenibilidad medioambiental, es nada menos que una innovación política en sí misma. Pero además, al tomar ese acto equilibrador -asumir la complejidad en lugar de ignorarla -como punto de partida de la gestión política, ofrece la ventaja de garantizar que la naturaleza simultánea y la dinámica conflictiva de la globalización son ambas reconocidas y gestionadas de forma eficaz. Así, se convierte el crecimiento económico, la protección medioambiental y el progreso social en elementos inseparables de una y la misma lucha, en lugar de presentarlos como monedas de cambio o como dilemas.

La recerca sinèrgica dels objectius interrelacionats que es plantegen, és a dir el social, l’econòmic i la sostenibilitat mediambiental, és ni més ni menys que una innovació política en ella mateixa. Però a més, en realitzar aquest acte equilibrador – assumir la complexitat en lloc d’ignorar-la – -com a punt de partida de la gestió política, ofereix l’avantatge de garantir que la naturalesa simultània i la dinàmica conflictiva de la globalització són ambdues reconegudes i gestionades de forma eficaç. Així, es converteix el creixement econòmic, la protecció mediambiental i el progrés social en elements inseparables d’una i mateixa lluita, en lloc de presentar-los com a monedes de canvi o com a dilemes.

En segon lloc, necessitem reconstruir la nostra capacitat de lluitar amb eficàcia pels nostres ideals. Per imposar la lògica del desenvolupament sostenible a les transformacions que marquen l’era de la globalització, l’acció col·lectiva empresa pels actors progressistes és de capital importància. En un moment en què la política nacional està perdent la seva capacitat d’obtenir resultats, necessitem concebre aquest compromís com un projecte necessàriament transnacional. Seguim creient que aquesta acció col·lectiva és possible, tot i el recent defalliment de la socialdemocràcia en termes de seguretat i afiliació. És evident que els ciutadans del món – sense importar la seva situació geogràfica, classe social, o rerefons ètnic – comparteixen interessos més concrets que mai abans, perquè els afecten les mateixes forces de la globalització. Els socialdemòcrates necessiten activar aquesta consciència col·lectiva i construir una comunitat transnacional prou cohesiva i efectiva per a ser capaç de guiar el desenvolupament sostenible.

Construir aquesta comunitat requerirà un nou equilibri entre, d’una banda, assegurar-se que les organitzacions de partits polítics progressistes generen una major capacitat i legitimació per a definir programes, plans o posicions polítiques, i, d’una altra banda, garantir que aquests últims són el resultat de processos continuats, inclusius i participatius. En altres paraules, mentre que les organitzacions partidàries de conservar el seu rol tradicional d’integrar les lluites socials en programes polítics coherents, també necessiten evolucionar per convertir-se en xarxes d’intercanvi capaços de proporcionar de forma permanent canals múltiples i oberts, de fàcil accés, per als ciutadans i la societat civil que vulguin enrolar-se, contribuir, intercanviar i mobilitzar. Aquests canals es poden estructurar-se entorn als sindicats i les organitzacions no governamentals, així com al voltant de think tanks i acadèmies, o bé en formes diferents de plataformes temàtiques que puguin crear-se a l’exterior de -però en relació con- les estructures formals de partit.

Així s’establirà una nova connexió permanent entre les organitzacions polítiques progressistes, la societat civil progressista i la gent comuna, que ha de garantir de forma constant que les primeres no s’aparten de les preferències, els interessos, les preocupacions o els temors de l’última. Els partits incapaços de complir amb aquestes expectatives en el futur seran progressivament ignorats i rebutjats, especialment per les generacions més joves.

Aquests processos haurien de ser la norma en tots els nivells de la vida política, del local al global. En el nivell europeu, requeriran a més l’enfortiment de la capacitat del Partit dels Socialistes Europeus (PES) i el seu paper en la definició de la visió política i les idees, en estreta col·laboració amb els partits nacionals i amb el seu grup parlamentari europeu. Això no hauria d’afectar només a la política de dimensió europea. El PES hauria també proporcionar noves i potents plataformes sobre les que els nostres partits nacionals puguin treballar activament, junts, en experiències i solucions de política nacional, a fi de reunir i compartir coneixements i bones pràctiques sobre el terreny. El grup parlamentari europeu pot contribuir a aquest enfocament enfortint i estructurant relacions i interacció amb els membres dels parlaments nacionals. En darrer terme, això hauria de generar molta més coherència política entre els nivells nacional i europeu, crucial per a l’èxit d’una política transformadora progressista.

Els progressistes també necessiten reconstruir la seva capacitat global per treballar junts. Els socialdemòcrates han de començar a impulsar el diàleg global progressista molt més àmpliament, i construir plataformes globals de cooperació política més eficaces i compromeses, junt amb altres forces progressistes de tot el món. La qual cosa no conduirà, en un futur previsible, a programes comuns, encara que qualsevol progrés en la direcció d’uns compromisos polítics compartits serà més que benvingut. No hi ha dubte que, a llarg termini, aquest serà un imperatiu vital.

UNA POLÍTICA TRANSFORMADORA PROGRESSISTA

Tenim com a perspectiva la definició d’una agenda progressista adequada a les transformacions induïdes per la globalització; en síntesi, una política transformadora. No pretenem, a l’estadi actual i dins del format d’aquesta contribució, proporcionar un projecte acabat per a una agenda així. Podem, però, suggerir diversos nivells de política transformadora que, al nostre entendre, són rellevants i necessaris per a la socialdemocràcia futura.

Nivell transformador 1 – Globalització justa i controlada

Com a principi general, els progressistes han de garantir que els sistemes econòmics s’insereixin de nou amb fermesa en la societat, a fi de millorar la qualitat de vida de tots els éssers humans i en tots els nivells, des del local al global. Això és aplicable en particular a certs sectors de l’activitat econòmica, en primer i principal lloc la indústria financera globalitzada. El tema va a requerir canvis escalonats significatius tendents a enfortir les estructures i les normes de la governança global. Els progressistes han d’exigir un equilibri global més just entre capital i treball, tal com vam fer fa molt de temps en els nostres estats nació. La globalització ha de deixar de ser un camp de maniobra per a les multinacionals, perquè la política i els ciutadans han de reclamar el que se’ls deu. Basant-nos en institucions i provisions existents, com els convenis comercials, l’Organització Internacional del Treball (OIT) o els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides (UNSDG), així com mitjançant la creació de nous instruments globals, com un Registre Financer Mundial per perseguir l’evasió fiscal global, haurem de portar a terme una redefinició considerable dels termes en què una globalització justa i gestionada políticament pot ser impulsada en el futur.

Quina serà la diferència: L’activitat financera desconnectada de l’activitat econòmica real serà estrictament limitada i regulada, i les transaccions financeres especulatives, potencialment desestabilitzadores, tributaran de forma adequada. Els centres d’imposició offshore seran gradualment buidats, el que aportarà aproximadament set bilions d’euros a l’economia regulada, al servei de l’activitat econòmica real i garantint una imposició justa.

El comerç internacional -en línia amb els principals estàndards internacionals del treball- no podrà créixer més sobre la base d’una competència social injusta, perquè el comerç just passarà a ser la norma.

Nivell transformador 2 – Desenvolupament sostenible

Una visió progressista de la societat basada en els valors necessita assentar-se en un concepte universalment compartible i atractiu. El més idoni és la versió contemporània de la noció de desenvolupament sostenible, que es beneficia ja de l’existència de la molt important, si bé encara perfectible, agenda de les Nacions Unides pels Objectius de Desenvolupament Sostenible 2030, que té l’ambició de “transformar el món”. Mitjançant la definició d’objectius forts al voltant de les dimensions del desenvolupament econòmic, social i mediambiental, que són importants tant per a països desenvolupats com en desenvolupament, l’agenda UNSDG proporciona una oportunitat històrica per centrar una visió realment progressista del desenvolupament humà en la concreció de les polítiques nacionals en tot el món. No obstant això, la seva implementació serà desigual, en el millor dels casos, llevat que sigui possible reforçar-la de tres maneres almenys: Els principals poders econòmics s’hauran de prendre la seva implementació de debò i mostrar el camí, no només a la UE , on una estratègia forta de desenvolupament sostenible ha acumulat ja molt de retard. L’agenda UNSDG hauria de formar part regular de les cimeres del G20, per tal de mesurar i discutir els progressos en la seva implementació; s’hauria d’estimular als estats nació de tot el globus a fixar metes nacionals quantitatives i mesurables per a cada objectiu i sub-objectiu; tot la qual cosa podria combinar-se amb la incentivació dels recursos financers necessaris per implementar els objectius, en particular a través del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, dels fons i préstecs del Banc Mundial per als països en vies de desenvolupament, i mitjançant estratègies adequades d’inversió i instrumentació en països desenvolupats, com podria ser el cas del Fons Europeu de la UE per a Inversions Estratègiques (EFSI).

Quina serà la diferència: Els 193 estats membres de les Nacions Unides aplicaran l’agenda transformadora de desenvolupament comú en una àmplia sèrie d’objectius compartits, com la plena ocupació, l’eradicació de la pobresa i la fam, o formes sostenibles de producció i consum, assolibles en 2030. la UE tindrà un paper dirigent i inspirador en el camí cap a aquest món transformat, millorant la qualitat de vida dels seus propis ciutadans i demostrant que la recerca d’un genuí desenvolupament sostenible condueix al mateix temps a millorar l’eficiència de l’economia , la cohesió i la justícia social, ia preservar el medi ambient.

Nivell transformador 3 – Economia de transformació

No podem prendre dreceres en un nou model de desenvolupament sostenible. Hem de reinvertir i posar de nou en marxa el motor econòmic, amenaçat per l’estancament secular, no només a Europa. Vuit anys després del començament de la crisi, la política econòmica europea continua fallant en l’objectiu d’una recuperació plena. L’eurozona no ha abandonat l’àrea de perill, perquè diverses economies segueixen sent fràgils després d’anys d’austeritat, i el seu desenvolupament a l’interior d’una unió econòmica i monetària adequada segueix paralitzat. La inversió pública productiva, incloses no només les inversions en infraestructures sinó també la inversió social, necessita una rehabilitació fonamental en el marc d’una ambiciosa estratègia d’inversió europea, vital per a un creixement sostenible. A Europa, això requerirà que els progressistes s’oposin obertament i activa al paradigma polític econòmic predominant, d’estabilitat per l’estabilitat. Fins i tot un EFSI més fort, com el proposat ara per la Comissió Europea, és només part de la resposta, perquè també caldrà impulsar la inversió pública nacional. No obstant això, les normes fiscals predominants han desconnectat des de fa temps la seva preocupació per una política d’aprimament dels pressupostos, d’uns objectius econòmics i socials més amplis, i necessiten ser reformades com un instrument adequat per al creixement i l’ocupació. D’una altra forma, l’àrea euro caminarà cap a la seva tomba, i amb ella la UE com a projecte polític.

Quina serà la diferència: Una inversió molt més alta i un creixement econòmic més sòlid crearan milions de noves ocupacions i lliuraran a desenes de milions d’europeus de la pobresa i l’exclusió social al llarg del proper decenni. La inversió programada convertirà a Europa en líder mundial de les energies renovables i l’eficiència energètica, i s’elevarà de manera significativa la qualitat dels seus sistemes públics d’educació.

Nivell transformador 4 – Més enllà del PIB

El mesurament del comportament de l’economia i del progrés social més enllà del PIB, en ser d’una importància central per a la gestió política, s’ha d’alinear amb la necessitat d’un nou model de desenvolupament sostenible. Si bé el tema no està previst en l’agenda UNSDG, creiem que un enfocament d’aquest tipus requereix una forma radicalment diferent de mesurar la prosperitat i el benestar. Les recomanacions de l’informe Stiglitz-Sen-Fitoussi de 2009 en aquesta matèria segueixen sent plenament vàlides i podrien utilitzar-se com a base per a una revisió dels mesuraments de la Unió Europea i, per implicació, passar a formar part d’una estratègia de desenvolupament sostenible. Convindria estimular a altres parts del món a fer el mateix.

Quina serà la diferència: No es posarà l’èmfasi en el mesurament (i atenció) de l’eficiència econòmica tant com en el mesurament (i atenció) del benestar de les persones, inclosos paràmetres com l’educació, la salut o les interconnexions socials. Les polítiques públiques i els acords comercials s’avaluaran mitjançant una gamma de criteris encapsulats en aquest mesurament, evitant així el problema actual que les polítiques i regulacions públiques puguin estimular formes de creixement econòmic i creació de riquesa que portin a més desigualtat, i no a menys; a més degradació mediambiental, i no a menys; o a un benestar menor, i no més gran.

Nivell transformador 5 – Qualitat de l’existència

La qualitat de l’existència -definida per tota una gamma de factors com l’accés de la infància a una criança i educació decents, la conciliació treball-vida, l’ocupació de qualitat al llarg de tot el cicle vital amb una paga decent i drets socials, la igualtat de drets sense distinció de gènere, identitat, raça o orientació sexual, l’accés a serveis de salut de qualitat i les activitats socials i culturals, però també la seguretat física, o una bona governança i una democràcia sòlida, han de convertir-se en l’estàndard per a tothom. Els progressistes han de rebutjar una situació en què una real qualitat de vida segueix sent, en el millor dels casos, una esperança llunyana per a la gran majoria de persones al món, i fins i tot per més de la meitat dels europeus. Vol dir-se que hem de donar un sentit i una rellevància renovats al concepte d’igualtat, més enllà de la noció de la distribució de la riquesa material i el seu nivell; tot i que aquesta, òbviament, segueix sent una part essencial de l’equació. Hem de canviar el paradigma predominant.

La qualitat de l’existència no hauria d’estar condicionada al creixement econòmic, o tractada com un problema de costos, sinó contemplada com un element important per a una societat pròspera. Els països amb una qualitat de vida alta i àmpliament compartida entre els seus habitants es troben invariablement entre les nacions més eficients des del punt de vista econòmic. Però ¿com passar de les paraules a l’acció política? El concepte de qualitat de l’existència ha d’esdevenir un concepte polític fort, objectivable i mesurable. En algunes de les seves dimensions constituents, ja és el cas, i serà fàcil aconseguir-ho. Però en altres, falta molt per fer. La qualitat ha de ser mesurable en totes les seves diferents dimensions, des de l’educació via ocupació fins a la salut: un objectiu polític operacional que els progressistes podran utilitzar i esforçar-se a aconseguir-ho.

Quina serà la diferència: Amb el temps, els termes del debat públic i del discurs polític canviaran, i amb ells la consideració general i la valoració del que és una bona gestió pública en l’interès de la gent comuna. La complexitat de la gestió política ha de ser reduïda a allò essencial – comprensible, fàcilment mesurable i tangible – que importa a la majoria de la gent en la seva vida quotidiana. Això afavorirà una política progressista enfront dels que, com sabem, redueixen avui la qualitat de l’existència en lloc de millorar-la, tant si aquesta política és promoguda per la dreta tradicional com per partits populistes. En fixar la dimensió de la qualitat en una gamma àmplia de gestió, les expectatives canviaran i aquesta política serà molt més efectiva a l’englobar els seus objectius definitius dins el concepte de la igualtat per a tothom.

Nivell transformador 6 – Distribució justa de la riquesa i els guanys

Una de les conseqüències més cridaneres i intolerables de la globalització econòmica i financera ha estat l’explosió abrupta de la concentració de riquesa i guanys desiguals a tot el món, ia l’interior de les zones de major poder econòmic. Aquests desenvolupaments han estat extensament exposats en anys recents per destacats experts, com Joseph Stiglitz o Thomas Piketty, i mostren que la desigualtat està incrustada en la nostra estructura social. La recerca d’una reducció significativa requereix que examinem tots els aspectes presents en la nostra societat que són contraris a les polítiques de qualitat de l’existència exposades en el nivell 5. Més en concret, seria essencial aconseguir una distribució justa dels guanys i compartir la riquesa en una proporció més ètica i raonable, entre altres mesures, amb enfocaments diferents de la política fiscal en els nivells nacional, europeu i global, en favor d’una agenda pro-igualtat en la distribució de la renda i la riquesa. Mesura que seria reforçada per un fre dràstic a la molt perjudicial evasió fiscal i a les pràctiques d’exempció fiscal abusives; i en conseqüència, augmentar els ingressos fiscals i els recursos públics necessaris per transformar els nostres sistemes econòmics i socials, com s’ha assenyalat més amunt.

Quina serà la diferència: La política combinada de canvis fiscals en favor d’una major igualtat en nivells de renda i distribució de la riquesa, i el final de l’evasió il·legal d’impostos i les pràctiques d’exempció legal tindran un poderós efecte multiplicador sobre la igualtat social. I el més important, han de donar nous recursos essencials per a finançar la transformació de la societat global insostenible d’avui, a una futura sostenible.

Nivell transformador 7 – Recuperació de la Unió Europea

És un fet àmpliament reconegut avui que la Unió Europea, com a projecte polític, es troba en la fase més difícil des de la seva posada en marxa. Es dóna una similitud extrema entre les amenaces a què s’enfronta la socialdemocràcia i les que afecten a la UE, i no es tracta d’una casualitat. De fet, el destí de les dues sembla estar molt més interrelacionat del que vam poder haver pensat en el passat. Els desafiaments urgents que deriven de la crisi migratòria no haurien enfosquir el fet que la integració de la UE corre el risc de fracassar perquè està deixant de ser vista com un camí per millorar la qualitat de vida de la majoria de les persones.

En canvi, és descrita amb massa facilitat pels antieuropeus de tot tipus com la clau dels problemes existencials que una majoria d’europeus afronten cada dia. Molts dels que estem compromesos en la política europea sabem molt bé fins a quin punt la UE necessita canviar diverses peces a fi de recuperar confiança, tant en el seu funcionament polític, com en les seves orientacions i opcions polítiques. No obstant, seguim sent incapaços de projectar una visió realment comuna i una agenda política de transformació que impliqui a tota la família socialdemòcrata, en essència perquè no encertem a reunir totes les nostres forces – nacionals i europees – en una estratègia de canvi comuna, clara i articulada. És un vell problema, causat per moltes i diferents raons; però ara, el temps se’ns pot estar acabant de veritat, a nosaltres i a la UE. Hem de afrontar-ho junts amb rapidesa, llimant les nostres diferències per tal d’actuar junts en totes les institucions europees, inclòs el Consell de Ministres. Només així podrem encarnar una alternativa prou atractiva i convincent.

Quina serà la diferència: En paraules senzilles, la UE serà vista de nou per una gran majoria de persones com a part de la solució, no del problema. En lloc d’aparèixer com la cara de les privacions, de la divisió social, l’atur massiu, i d’una gestió política distant i poc democràtica, la UE formarà part natural d’una governança enfocada a la consecució de més benestar i seguretat per a tothom. Amb l’adopció d’una nova visió del desenvolupament sostenible i la millora de la qualitat de vida, la UE trobarà una nova acceptació i sentit. En convertir-se en un motor per a la inversió, per a una nova prosperitat  i justament, per a ocupacions de qualitat, per a una nova convergència econòmica i social entre països, regions i persones, la integració europea deixarà de ser qüestionada i els populismes nacionalistes retrocediran.

LA SOCIALDEMOCRÀCIA QUE VE

Si els socialdemòcrates hem d’exercir un paper protagonista en els anys i decennis futurs, tenim molta feina per davant. El que està en joc és ni més ni menys que el futur d’humanitat.

D’aquí a cent anys, la majoria dels humans pot viure existències miserables en un planeta conflictiu, empobrit i contaminat, dominat per elits omnipotents i super-riques a tot el món. A la llum del recent canvi global, una perspectiva així no és alarmisme, sinó una possibilitat real. Si no aconseguim demostrar a temps que un altre futur és possible i s’està gestant, la gent pot acabar per perdre la seva esperança i els seus ideals, i, si són massa els que ho fan, les alternatives progressistes seran abandonades com una fantasia.

Per impedir-ho, necessitem unir ara totes les nostres forces, i lluitar pels nostres ideals més del que mai ho vam fer. No serà una lluita defensiva, sinó ofensiva i propositiva.

Per a això, necessitem una narrativa i una visió progressista forta i àmpliament compartida,  i no un picoteig  d’acció política aquí i allà. Són aquesta narrativa i aquesta visió forta les que ajudaran a la gent a entendre que els oferim un camí al futur que voldran seguir, i això donarà ple sentit i direcció a les nostres lluites de cada dia.

Com que hem començat aquest text amb Willy Brandt, desitjaríem acabar-lo amb ell, i amb aquesta veritat intemporal que ens va deixar: “El que necessitem és una síntesi de pensament pràctic i d’esforç idealista“.

Només ens resta esperar que aquesta contribució sigui comentada i enriquida per altres a l’interior de la nostra comunitat política, i que les nostres organitzacions polítiques en els àmbits nacional i europeu comparteixin la nostra sensació d’urgència per actuar.

Poul Nyrup Rasmussen. Primer ministre de Dinamarca (1993-2001), president del Partit dels socialistes europeus, PSE ( 2004-2011).

Udo Bullmann. Membre del Parlament Europeu des de 1999. President de la delegació del SPD alemany al Parlament Europeu des de 2012 i membre del comité executiu del SPD des de 2015.

 

Social Europe

 

 

One Response to Poul Nyrup Rasmussen i Udo Bullman: La socialdemocràcia que ve (un manifest)

  1. Pingback: El PSC, després del seu Congrés (Declaració de Fòrum Cívic – Nou Cicle) | L'Hora

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: