Nou Cicle

Núria Parlon (PSC): “En el nostre país abusem dels eufemismes”

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

nparlonL’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet (Barcelona), Núria Parlon, ho té clar: la socialdemocràcia no ha estat a l’altura de l’última crisi financera. En la seva opinió, així s’explica, en part, l’ascens de fenòmens com el de Donald Trump o Marine Le Pen. Amb motiu de l’especial de La Marea dedicat a l’auge del neofeixisme (el tema de portada del número 44 de la revista mensual a la venda aquí) Parlon contesta a les nostres preguntes per correu electrònic.

A què atribueix l’auge dels neofeixismes a Europa i els EUA?
A la inestabilitat econòmica i social que s’ha enquistat, des de la crisi de 2008. S’ha accentuat la desigualtat, la pobresa i apareix una nova classe social: el precariat, que encara no té consciència de classe i al que no aspiren a representar els moviments de classe tradicionals. Hi ha un important gruix de la ciutadania que se sent clarament desprotegida per les elits polítiques que deien representar els valors de prosperitat i progrés (l’imaginari westfalià i la socialdemocràcia). La pèrdua de confiança, les pors davant d’amenaces globals com el terrorisme islàmic, la competència laboral amb els immigrants, el deteriorament dels serveis públics i les dificultats d’accés als mateixos, el sentiment d’individualitat acompanyat del replegament nacional i identitari. En definitiva, la manca de futur fa que reneixin noves visions populistes, simplistes, excloents i totalitàries.

Quina part de responsabilitat té la socialdemocràcia en aquest ascens? ¿La ciutadania veu els seus postulats com una alternativa a la dreta?
Té molta responsabilitat: la seva incompareixença és un fet. En cap moment ha estat capaç de plantejar una alternativa basada en valors i no en mesures de mercat per pal·liar l’impacte letal d’una crisi financera que ha devastat els models de benestar coneguts a Europa. La ciutadania sumida en una crisi de representativitat no veu a la socialdemocràcia com a alternativa política real per canviar la situació actual ja que la considera part del problema. No ha estat capaç, com bé recull Nancy Fraser en “Fortunes del feminisme”, de replantejar la justícia en un món en procés de globalització i – jo afegiria- i amb un capitalisme desregulat i sense límits.

En el context de crisi econòmica, l’esquerra mai ho va tenir més fàcil per ser una força hegemònica. Per què no connecta amb el seu potencial electorat?
Per manca de marc comú. Per la seva dispersió, fractura i en certa forma arrogància. En comptes de cooperar competeix entre si, amb un esquema territorial propi de l’era dels Estats nació-Leviatan sortits de Breton Woods. Falta un projecte comú, estructurat a escala europea que permeti revertir l’actual situació d’injustícia i desigualtat creixent.

Ha renunciat l’esquerra a canviar el sistema i es conforma amb reformar-lo?
Crec que el que agreuja la situació és que ja ni tan sols hi ha una voluntat real per reformar; al contrari, es claudica, sense més, per determinisme econòmic. Articular una alternativa des de l’esquerra requereix d’un plantejament global i no exclusivament nacional. Pensem en el rescat-condemna de Grècia o els últims esdeveniments a Gran Bretanya amb el referèndum del Brexit. L’esquerra i els seus moviments socials -fins i tot l’anomenada nova política- segueixen fent política com en els anys 80 i per això, en bona part, han perdut la força com a classe dirigent ja que estan especialment obsessionats en la carrera competitiva per conquerir el poder en clau nacional però sense tenir una estratègia global. S’ha perdut el lideratge de l’agenda política i dels grans reptes globals (canvi climàtic, pobresa i desigualtat, feminisme, explotació i tràfic de persones, guerres i asil polític, terrorisme islàmic …).

Per què a Espanya no tenim una força d’ultradreta comparable a les de països com França o Alemanya?
Al nostre país abusem dels eufemismes, en el seu moment encunyem el terme franquisme, que en certa forma descafeinaba a un règim del terror tan cruel com el feixisme o el nazisme. És cert que el New York Times mostra a Espanya i Portugal com a països immunes fins al moment al fantasma del totalitarisme que amenaça Europa. Recordem que només aquests dos països van quedar en mans de dictadures totalitàries després de la II Guerra Mundial. Algunes interpretacions diuen que el PP és un partit que aglutina part del vot més extremista de dretes (vells franquistes) i que aquest podria ser un motiu. Altres apunten que a Espanya una part de la frustració col·lectiva l’ha capitalitzat Podem, que ha actuat com a catalitzador del descontentament, des del ja simbòlic 15-M. Al meu entendre, són hipòtesis una mica febles ja que hi ha una part creixent de la població a Espanya que es troba desarrelada ideològicament i socialment,  precaritzada i en part  disposada, per ràbia i frustració, a comprar el discurs xenòfob, anticatalà, antifeminista i islamòfob.

La marea.com

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: