Nou Cicle

Jordi Llovet: L’assaig humorístic de Stevenson

Disminueix la font del text Augmenta la font del text Mida del text Imprimeix aquesta pàgina

StevensonNo sé què li ha passat a aquest país, que aquell assaig que practicaven, en part, Josep Pla o Eugeni Xammar, i, per sobre de tots els altres, i amb gran mèrit, Josep Maria de Sagarra, s’ha esllanguit. Els diaris ja no tenen seccions dedicades a aquest gènere, que ha de ser moral —però derivat de la paraula mos, moris, és a dir, costums—, però entretingut; filosòfic, però a l’abast del lector comú; intel·ligent però mai saberut; humorístic sense ser estripat. Adés trobeu als diaris columnes d’una suposada saviesa política —quasi sempre entintats de mal humor—; adés articles sobre tafaneries d’actualitat, escrits —en castellà, en especial— amb una prosa parasimpàtica; adés píndoles de moralina relatives als fumadors, els carnívors o la gran festa dels toros. El país, en suma, s’ensopeix més com més va. Uns mites creats o exagerats per a major glòria d’un suposat patriotisme —castellers, festa del cargol, patums diverses, timbals i gralles estridents— donen peu a articles en què no es fa altra cosa que retre tribut a les figures retòriques més tronades i, sobretot, tenyides d’ideologia que mai hagin assotat Catalunya: el gran relat del nacionalisme, en aquests moments, ha devorat tota mostra assagística benhumorada, amable, polifacètica, discutible i dialèctica. Vivim en una mena de reforma ultraluterana, d’un decàleg feixuc, extenuant i carregós. Aquelles opinions felices, anacròniques, de valor universal, que es trobaven en la gran assagística anglesa —ella, sobretot— o francesa, són absents del nostre panorama periodístic i editorial. Per culpa d’un moviment que no ens portarà enlloc —ni tan sols a Cefalònia, que és possiblement on regnava Ulisses—, vivim en un atuïment constant, en un panorama encotillat, erm d’idees, desert de tota gràcia.

Per això resultarà tan saludable al lector català d’avui llegir aquesta magnífica tria d’assaigs del gran Stevenson —l’autor, ja se sap, de L’illa del tresor— que acaba de publicar una espavilada editorial nostra: Robert Louis Stevenson, En defensa dels ociosos, traducció de Xavier Zambrano (Barcelona, Viena Edicions, 2016).

Si Stevenson (1850-1894) va ser capaç d’escriure amb aquesta enorme soltesa, va ser pel sol fet que tenia al darrera una tradició assagística de primeríssima qualitat: les fites en són Francis Bacon, William Cornwallis, Abraham Cowley, Charles Lamb —per a quan els Assaigs d’Elia en llengua catalana?—, Macaulay, Addisson, Hazlitt, De Quincey o Chesterton. També la teníem a Catalunya, una tradició així, potser menys culta i una mica més esvalotada. Què se n’ha fet?

En aquest llibre, a les envistes de les vacances per a molta gent, hom hi trobarà, d’entrada, una perla com aquesta: “Justament ara, quan tothom està obligat, sota pena de ser acusat en absència d’un delicte de lesa respectabilitat, a buscar-se una professió lucrativa i a perseverar-hi amb una empenta que voregi l’entusiasme, s’alça un clamor del bàndol contrari —d’aquells que es conhorten quan en tenen prou i passen la resta del temps badoquejant i xalant, un clamor que ha aixecat certa polseguera i algunes bravates”. (El català que fa servir Zambrano en aquesta traducció no podia resultar més adequat: té un toc de llengua antiga i senyorívola que és, al meu entendre, tant o més bo que l’original de Stevenson.)

O vegeu la perfecta descripció d’allò que al temps noucentista, a Catalunya, se’n deia “un crustaci”, val a dir, un home —a les dones no els passa— tancat en la seva indomable, frenètica laboriositat, i aliè als goigs menuts que ofereix la vida, ara com sempre: “Corre pel món una mena de persones mig mortes, adotzenades, que amb prou feines són conscients d’estar vives fora de quan exerceixen alguna ocupació convencional. [...]Si haguéssiu de jutjar pel seu posat, diríeu que no hi ha res a veure-hi ni tenen ningú amb qui parlar. Semblen paralitzats, estupefactes”.

Paralitzada, estupefacta sembla estar la població del país a causa de la difusió massiva de frases fetes, tòpics, idées réçues, retòrica molt poc ciceroniana, eslògans que s’han posat en circulació —els fabrica l’amic Rull, m’han dit— i que no estan fent res més que atuir, ensonyar i en especial ensopir fins al badall la soferta ciutadania. Per això, catalans: voleu passar unes estones de deliciosa lectura contra aquesta invasió? Voleu respirar fondo per sostreure-us al poder d’aquest deus ex machina que se’n diu nacionalisme? Voleu una mica de lleure feliç i joiós? Doncs llegiu aquesta col·lecció d’assaigs de Stevenson!

Alça’t, humor català! Desperta, ferro!

El País

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Security Code: