Fa mesos, semblava que la política catalana havia accelerat la història. Semblava que la tramuntana de la independència s’ho emportés tot. No parlàvem de res més. Un any després, els que donaven per fet que la independència era a tocar i els que s’hi oposaven frontalment es pregunten com Jacques el fatalista, de Diderot: “Hi ha algú que sàpiga on va?”. L’acceleració independentista de la història ha donat pas a la boira de la història. Els líders de totes les tendències continuen proclamant els seus catecismes, però ningú no veu res clar. Boira. Ahir, per exemple, el president Puigdemont, tot celebrant els 100 primers dies, va dir, cridant a la prudència i la serenor: “No hem d’anar sempre amb l’estelada. Hi ha un moment per la fressa i hi ha un moment per l’endreça”. Els que abans desbordaven força, ara es posen el termòmetre. La música de Puigdemont no és d’acceleració, sinó de replegament i recompte.
Puigdemont no es rendeix. Ni tan sols planteja un gir estratègic: es limita a acceptar una dada irrefutable de les eleccions del 27-S (que es va confirmar en els comicis al Congrés de final d’any): l’independentisme ha fet múscul i ha crescut moltíssim en pocs anys, però no és prou fort per generar una tramuntana real. Es necessitava una força excepcional per accelerar realment la història. Ha costat mesos digerir aquesta dada de la realitat.
Els propagandistes d’aquella acceleració sentimental ara passen de l’hegemonia retòrica al lament ucrònic (“És que no ens deixen fer el referèndum, però si ens el deixessin fer…!”). Mentrestant, els líders polítics es barallen per la qüestió tàctica: la discussió sobre la (im)possibilitat que ERC i Convergència reeditin el pacte de Junts pel sí és la típica baralla de tota la vida, sense èpica, per l’usdefruit del tros de pastís que l’independentisme ha configurat. Com que els adversaris de l’independentisme són més petits i encara estan més fragmentats, l’independentisme s’aferra, en aquesta fase boirosa, al convenciment que, quan l’aire sigui clar, continuarà portant la veu cantant. Però això s’haurà de veure: i és que els moviments de recomposició de l’esquerra entorn d’Ada Colau anuncien altres intents d’hegemonia. Ja es veurà.
De moment, la boira catalana insinua la conclusió moral de La fe y las montañas, un conte de Monterroso. La fe, antigament, movia alguna muntanya. I la gent s’hi va aficionar tant, a creure, que les muntanyes no paraven de moure’s d’una banda a l’altra. Els moviments eren constants, i el desgavell, enorme. La gent va acabar desconfiant de la fe i, finalment, les muntanyes es van quedar quietes. Ara –diu Monterroso al seu conte– de tant en tant hi ha un petit corriment de terres que provoca la mort dels que passaven per allà. Aquests accidents es produeixen quan algú ha tingut un rampell de fe. El conte és molt pessimista, i immobilista. No cal ser-ho tant. Però potser tampoc calia deixar que la fe (dita també il·lusió) sigui l’única benzina de la política i l’únic metre de mesurar la realitat.
